Eider Rodríguez. Dones que han après a llegir les ombres

Qui té un cor massa gran per aquest món tan petit acaba patint, s’acaba fatigant de tant bategar pels altres.

Contista, guionista, traductora i editora, Eider Rodríguez (1977) va estudiar a la Universitat del País Basc, a la Sorbonne Nouvelle de París i a la Complutense de Madrid. Llicenciada en Publicitat, també és doctora en literatura. Com a editora, va publicar el seu primer llibre de relats als vint-i-sis anys, Y poco después ahora, i A continuació Carne (2007) i Un montón de gatos (2010). És membre del col·lectiu feminista Eskafandra.

Un cor massa gran (Periscopi) és una antologia dels millors relats de l’autora revelació basca, Premi Euskadi de Literatura. La lectura dels contes d’Eider Rodriguez, traduïts al català per Pau Joan Hernàndez, ens deixa un reguitzell de notes mentals un cop hem tancat el llibre. Sense cap altra arma que la inclemència, sense concessions ni filtres, l’autora furga en la quotidianitat de la classe mitjana basca i en les misèries de la humanitat en bloc. Posa el mirall de cara al món: només així aconseguirem detectar els clarobscurs d’una deshumanització que fa metàstasi a marxes forçades. Eider Rodriguez incomoda el lector. La intensitat amb què analitza les relacions humanes, a través d’un estil brillant que expressa molta complexitat psicològica amb poques i senzilles paraules, fa que entenguem la vida com la pitjor de les nostres malalties. I això passa perquè l’autora cultiva l’enginy de focalitzar allò imperceptible, el detonant que sovint no tenim en compte, el detall magistral de la bona literatura. Destapar els plecs de les relacions humanes i de les aparences amb què ens venem contínuament als altres. O allò que, de vegades, fem malament amb plena consciència per jugar amb els límits de la moralitat.

Les trames d’Un cor massa gran són assortides i al mateix temps formen part d’un mateix embrió. Vint relats situats a Hendaia i Donòstia i protagonitzats en gran part per dones que volen ajudar, dones amb un cor massa gran que fan mans i mànigues per tirar endavant. I és que les famílies, de lluny estant, semblen totes normals, però si t’hi apropes de la mà d’Eider Rodriguez sentiràs el mecanisme de rellotgeria que els corre per dins. Al llibre hi trobem des d’una dona que, empesa per la seva filla, accepta la tasca de cuidar el seu exmarit malalt tot i que porten vint anys separats, fins a una família que comparteix les seqüeles físiques d’un incendi i celebra l’aniversari d’una filla, passant per una dona a qui li van extirpar un mioma de l’úter i el guarda en un flascó o una altra dona que no es reconeix les seves pròpies mans o fins i tot una mare amb una relació recargolada amb la seva filla.

No només l’espai és fronterer als relats d’Eider Rodriguez. També ho són els cossos que els habiten. El cos com a frontera que delimita amb la intimitat, la mort, el desig. El cos com a continent del cor, el múscul que porta totes aquestes dones protagonistes a tenir cura d’altres dones, d’altres persones o d’altres animals (el conte “Gats” passa d’hilarant a nus a la gola).

Qui té un cor massa gran per aquest món tan petit acaba patint, s’acaba fatigant de tant bategar pels altres. En el conte que dona nom al recull —el de la Ixabel, la dona separada que s’ha d’encarregar del Ramon, el seu exmarit—, Rodriguez analitza la línia prima que separa la frontera administrativa i la frontera emocional en els fills de pares divorciats. Ixabel pren l’encàrrec de la seva filla com un parany més de la vida. Ella fa anys que va reconstruir la seva vida amb l’Iñaki, un home que va conèixer a classe de ioga pensant que era homosexual, en una casa-niu que semblava impenetrable. La Ixabel s’enfada perquè no sap amb qui s’ha d’enfadar. A ella no li agraden els animals i l’ex té un gos, l’Oso, a casa. I ella també se n’haurà de fer càrrec, se l’endurà a Hendaia perquè no pot viatjar cada dia tanta estona per treure’l. L’Ixabel veu alterada la seva intimitat i quan l’atrapa la compassió converteix el sentiment en patetisme per dominar-lo millor. L’Ixabel és un dels personatges femenins més paradigmàtics dels contes d’Eider Rodriguez.

Si en alguns contes l’autora manifesta com la violència sexual persisteix en una mena de cercle viciós on la cultura de la sexualitat masculina agressiva provoca l’assetjament que deriva en violació i en la interiorització per part de la dona de la idea que ha de supeditar-se sexualment als homes, a Un cor massa gran la submissió s’apropa més a una idea cristiana de compassió cap al feble. Perquè el pobre Oso, en canvi, no rep tantes festes… Els animals mascles de la literatura d’Eider Rodriguez serveixen com a clara metàfora del mamífer humà. I realment surten molt malparats.

Un cor massa gran. Eider Rodriguez. Periscopi. 330 pàg. 19€

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació