Edna O’Brien, entre la obscenitat i la innocència

Amb traducció d’Aurora Ballester, Edicions Sidillà porta al lector català Les noies de pagès, una novel·la d’Edna O’Brien (Tuamgraney, 1930), escriptora, poeta, biògrafa i guionista de cinema irlandesa resident a Londres. La novel·la, amb serrells autobiogràfics i escrita en només tres mesos l’any 1960, és una obra original i fascinant situada a la Irlanda dels anys 50. El llibre explica la història de Caithleen, una noia encantadora que ha crescut en un poblet rural lluny de Dublín. A través del record del seu passat i d’un fet que li canviarà la vida, la Caithleen ens ofereix un fresc de la vida pagesa, de les esperances dipositades en la gran ciutat, i d’una atmosfera rica i magnètica que O’Brien converteix en un personatge més de l’obra. L’humor i la melangia es donen la mà a Les noies de pagès, un relat excel·lent i subversiu sobre el dolor de la memòria.

El llançament de la novel·la va ser polèmic. Va despertar la indignació dels sectors més convencionals, catòlics, rígids i masclistes d’Irlanda i fins i tot es van cremar exemplars del llibre en ple cementiri. Aquesta reacció exagerada només responia a una tirania purament masclista: les dones no tenien dret a expressar pensaments ni sentiments i, encara menys, desitjos sexuals ni actes consumats abans del matrimoni. En realitat, Les noies de pagès és la primera part d’una trilogia que pretén retratar una amistat poderosa i estranya a través dels diàlegs dels seus protagonistes i, en paral·lel, vol deixar en evidència com els espais tancats, rurals, necessitaven un canvi urgent per una necessitat tan vital com poder respirar.

Edna O’Brien sap filar un manual d’anatomia de l’ànima femenina amb una escriptura lírica caracteritzada per la ironia

La Caithleen és una noia romàntica, somiadora, introvertida, filla d’una mare afectuosa i un pare bevedor, absent i violent. La Baba, en canvi, és la seva companya d’escola, l’amiga-enemiga desmesurada, desvergonyida i transgressora que l’arrossega cap a un món desinhibit i desconegut per ella i que recorda les protagonistes de la sèrie napolitana d’Elena Ferrante. Totes dues compartiran un viatge llarg, primer en un internat de monges del qual decideixen escapar perquè les limitacions i les prohibicions que hi imperen sembla voler esclafar les personalitats dels alumnes. Elles volen experimentar emoció i segregar adrenalina. Després, un cop expulsades de l’internat on han passat gana i s’han sentit reprimides, i amb la idea constant de fugir de l’existència asfixiant al poble s’instal·len a Dublín, on creuen que trobaran la llibertat del món atapeït que sempre han conegut. Però la ciutat és molt diferent de com se la imaginaven: les noies aprendran que ser dones significa pagar un preu molt alt per la seva llibertat.

La força de Les noies de pagès radica en una història senzilla i alhora revolucionària que trenca amb els esquemes literaris clàssics. Sense entrar en massa detalls a l’hora de narrar sentiments i pensaments, Edna O’Brien aconsegueix mostrar la necessitat imminent de transformació d’una generació de noies que volien anar més enllà en molts aspectes. Elles rebutgen les normes imposades per una societat falsa, tancada i patriarcal i proven d’escapar-ne, però la rebel·lia sempre comporta tràgiques contradiccions. L’autora sap filar un manual d’anatomia de l’ànima femenina amb una escriptura lírica caracteritzada per la ironia, la manca de floritura i la descripció concisa tant dels paisatges com de les protagonistes. O’Brien també basteix un bildungsroman, una novel·la d’aprenentatge amb final obert i una mica abrupte inspirat en els cèlebres Dublinesos de James Joyce. Animem a Sidillà a traduir la resta de la trilogia.