Dos llunys que es troben

“La poesia i el periodisme literari, tot i ser lluny, es troben. Són dos llunys que s’apropen en l’obsessió per la paraula artísticament configurada”, escriu Gemma Casamajó, poeta i professora del Màster en Periodisme Literari de la Universitat Autònoma de Barcelona. “La bona poeta no és només dona-ploma sinó també dona-orella”.

L'escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx.

Mires pels finestrals la nit i veus dos llunys. Allà, el poeta busca la paraula justa arran de sentiment, com un rèptil arran de terra. I la converteix en esclat. S’ha arrossegat cap endins per fer emergir, cap enfora, la felicitat, el dol, l’amor o el naufragi que tothom ha viscut alguna vegada. I enllà, en un llunyà més remot encara, el periodista literari també busca la paraula justa mentre repta arran de realitat –la bomba que explota, el polític que menteix, el vaixell que contamina, la refugiada que expulsen.

La poesia i el periodisme literari, tot i ser lluny, es troben. Són dos llunys que s’apropen en l’obsessió per la paraula artísticament configurada. Ser home-ploma, com s’anomenava Flaubert, és tan important per al poeta com per al periodista literari, que és aquell que fa servir els recursos de composició i estil que ha utilitzat tradicionalment la literatura –les escenes, els diàlegs, les descripcions, els detalls, els personatges, els narradors…–. Tanmateix, per emprar aquests recursos li cal saber molt més que a un redactor. Li cal conèixer més a fons aquella realitat, haver-la investigat amb rigor, haver-la comprès amb sensibilitat, haver-la viscut potser; li cal treballar d’una manera molt més ambiciosa perquè aquesta forma més elaborada implica més fons. I ho fa, a diferència del mer redactor i a semblança del bon poeta, sense apressar-se, al contrari, donant temps a l’escriptura. Hi ha qui pensa que el periodisme literari és només embellir la redacció periodística. Aquest qui s’equivoca. L’estil, com deia Flaubert, no és un ornament sinó una forma de veure les coses: “l’estil és tant l’ànima com la carn d’una obra”. Per tant, millorar l’estil significa millorar el coneixement.

Aquest, el coneixement, és un dels altres punts de trobada entre els dos llunys que veus rere els finestrals. La poesia i el periodisme literari són dues formes de coneixement. Una, de naturalesa clarament estètica, la poesia; l’altra, de naturalesa referencial i estètica alhora. El periodisme és clar que ens permet conèixer el món. La poesia, tot i que pugui semblar el contrari, també. Com és aquell amor que sents després de tants anys? Com el pots conèixer? Potser a través d’aquests tres versos de Manuel Forcano: “Ens vam estimar com/els ocells a les cireres/fins als pinyols”.

El periodisme literari i la poesia es troben també en la necessitat imperiosa, inajornable, d’escriure: una força perquè el poema arribi a ser, una força perquè aquell reportatge novel·lat sigui. D’escriure a través d’una veu pròpia, d’un estil que és fruit de la voluntat, així com de la intuïció –un camí que ens porta i un esforç de l’autor per orientar-se a si mateix. I aquest estil rau en la creació d’imatges que a voltes es converteixen en veritables marques estilístiques. “El poema és una imatge comunicada a través de ritme”, deia Pessoa. El periodisme literari també cerca una bona bona imatge per percebre i revelar, amb exactitud, les correspondències de la realitat –“Tots els llits tenen forma de sepulcre./Quan t’hi endinses, t’entrenes per morir”, escriu Eduard Sanahuja–; perquè una bona imatge sintetitza a la vegada que expandeix el llenguatge, i una paraula pren significats que fins llavors no tenia; perquè una bona imatge no és al poema o al relat periodístic “un embellidor –com recorda Cernuda–, sinó una llum que il·lumina zones fosques”, una drecera cap al sentit.

Així mateix, la poesia i el periodisme literari es troben en l’empatia cap als altres. Només podem escriure periodisme literari si drecem l’orella com les llebres, si som com Svetlana Aleksiévitx, Premi Nobel de Literatura 2015, dona-orella: “M’he passat gairebé quaranta anys anant de persona en persona, de veu en veu. Moltes vegades m’han commogut i esglaiat, he experimentat admiració i repulsió. Quan vaig pel carrer i m’arriben paraules, frases, exclamacions, sempre penso: quantes novel·les desapareixen sense deixar rastre”. Fóra important que no desapareguessin aquestes novel·les, aquests reportatges novel·lats, aquests poemes. Perquè la bona poeta no és només dona-ploma sinó també dona-orella, no mira només cap endins sinó també cap enfora, cap al món, cap als altres, perquè qui escriu bona poesia coneix els seus passadissos interiors, les seves coves, però a aquestes coves es penetra sovint des de fora –un paisatge, un senyal de trànsit, un ou que es pon–, i van més enfora encara perquè el poema ha de traspassar l’anècdota individual i convertir-la en categoria; perquè, com deia Crexells, la poesia ha d’aconseguir el màxim de subjectivitat amb el mínim d’individualitat.

Finalment, el periodisme literari i la poesia es troben en la durada. El bon periodisme literari, com la bona poesia, dura. Si saltes la finestra i travesses el paisatge –remoreigs del vent, set de les bèsties, còdols, carrils bici, riu cabalós, un pas zebra–, t’aproparàs a la poesia i al periodisme literari i t’adonaràs que no estan massa lluny l’una de l’altre, i són plens de temps que dura.

Gemma Casamajó és és professora del Màster en Periodisme Literari de la Universitat Autònoma de Barcelona