Donar les gràcies abans que sigui massa tard

“Pronunciar la paraula ‘gràcies’ és molt fàcil. Potser ho diem més de 10 vegades cada dia. Ara bé, donar les gràcies evocant el que realment significa la paraula ‘gratitud’ és de les coses més difícils que hi ha”. Són paraules de Delphine de Vigan, l’autora francesa del llibre Les gratituds, que Edicions 62 ha publicat aquest febrer en català i Anagrama en castellà. Un llibre que, tot i ser una lectura independent, ve a ser una segona part de Les lleialtats, publicat el 2019.

El llibre parla de la Michka durant el darrer mes de la seva vida. Pateix afàsia, un trastorn que afecta la parla i la capacitat per trobar la paraula adequada en cada moment. Michka dedica les seves últimes paraules a intentar complir el seu major desig: retrobar aquell matrimoni que la va acollir i amagar a casa seva per evitar que anés a un camp de concentració nazi quan tan sols era una nena jueva de menys de 10 anys. D’ells en va perdre la pista quan una tieta seva la va recuperar i ara els necessita retrobar per fer una darrera cosa: donar-los les gràcies.

Es tracta de la narració del darrer mes de vida d’una dona vella que se n’adona, al final de la seva vida i en el moment que perd el llenguatge, que no ha dit “gràcies” a qui ho havia d’haver dit. Aquest agraïment la pertorba i sense ell no pot morir. Hi ha dos personatges clau que l’ajuden amb tot el procés: la Marie, a qui la Michka va ajudar quan era molt petita i en Jérôme, el logopeda que l’ajuda amb la parla i amb qui creen un vincle molt gran amb poc temps. Ell també ha de dir alguna cosa a algú, com l’anciana. 

Una història curta que parla de temes que venen de lluny: la vellesa, la solitud, la importància del llenguatge i, sobretot, de l’agraïment. Altra vegada, Delphine de Vigan aconsegueix, a través d’un llenguatge molt senzill i familiar, induir a reflexions profundes i a fer-se preguntes que tot sovint tenim por de respondre: He dit suficientment t’estimo? He donat prou les gràcies? I quan em quedi sola, què? I si algun dia és massa tard per explicar amb paraules allò que sempre he sentit?

Les gratituds aterra a les llibreries en un moment on s’ha posat molt el focus sobre les residències i on hi ha hagut una preocupació inèdita per la gent gran. De Vigan diu que “a França hi ha molta feina per fer en la cura dels nostres avis”, evocant el problema de falta de recursos i de privatització de les residències, una situació que també es dona al nostre país. La pandèmia també ens ha abocat a l’agraïment. “Els aplaudiments als balcons durant la primera onada de la pandèmia van ser, originalment, una mostra de gratitud envers aquelles persones de qui depenia la vida dels nostres éssers estimats i de nosaltres mateixos”, declara l’autora. 

Un altre tema molt important que es fa present a Les gratituds és el llenguatge. “Perdre el llenguatge és, en certa manera, perdre el vincle amb el món”. I aquí entra un aspecte molt important, el de les traduccions, que han tingut un rol més important que de costum en aquest cas. L’original d’aquest llibre és en francès i la protagonista manifesta el seu trastorn canviant les paraules que voldria dir per altres que s’hi assemblen. Per exemple, no diu “d’acord” sinó “de tort”.  De Vigan no va fer aquest jocs de paraules de manera aleatòria, sinó que cada confusió de paraula té un significat a darrere. L’autora explica que “vaig elaborar una guia pels traductors explicant ben bé el significat dels jocs de paraules i neologismes. Volia que quedés clar el sentit de cada mot”. Jordi Martín Lloret ha fet una bona feina traslladant la novel·la al català.

Lluny de caure en sensacionalismes, de Vigan creu que en una novel·la no només s’han d’expressar els sentiments i les emocions negatives. També es poden tractar en els llibres les emocions positives. “Jo vaig inspirar-me en una tieta que també patia afàsia. Era una dona que donava una importància molt gran a l’agraïment i vaig voler tractar aquest tema abordant-ne d’altres relatius a la vellesa”.