Domini fosc i tempestat de flama

Són, només, 56 poesies: 50 de canòniques, recollides en llibre (els tres títols independents de l’autor), i sis més que no van formar part de cap volum. Recordem que la tuberculosi assenyalà el poeta quan encara no havia completat el quart de segle; per tant, “abans de la plenitud”, com escriu Pere Antoni Pons, que signa l’escrupolosa introducció de la Poesia completa que acaba de publicar Barcino. “La mort prematura de Bartomeu Rosselló-Pòrcel és una de les pitjors tragèdies de la història de la literatura catalana”, afirma el curador, citant unes paraules de son pare, el poeta, professor i investigador de la literatura Damià Pons. Una de les pitjors tragèdies, sens dubte, juntament amb la de Salvat-Papasseit i Màrius Torres, que també van traspassar a una edat impúdicament jove. Tots tres, morts del mateix mal. Què haurien fet, com hauria evolucionat la seva obra, no ho sabem pas (només ho podem pressuposar). Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel ens han deixat unes quantes poesies memorables. Màrius Torres, veu altíssima, tot un corpus líric immortal, al meu entendre.

La de Rosselló-Pòrcel és una obra exigua, però d’una “diversitat essencial”, com indicà Palau i Fabre. Potser per això el foc s’erigeix en un dels símbols basals d’aquesta poesia, i hi és present des de la primera peça: “Tancarem la finestra | i voltarem la flama; | el foc allargarà | ombres esvalotades”. El foc —la flama— és una forma espectral, sempre memorable. Representació del coneixement i metàfora de la consumpció. Carles Riba, en glossar l’esperit d’aquesta obra, va advertir que “potser no hi ha poeta nostre per a qui la forma més estrictament plasmada signifiqui menys una quietud”. El dinamisme en constitueix, en efecte, un tret definitori.

L’escriptura —el repte solitari del poeta— esdevé un dels temes del vers rossellonià. Quants de versos que hi fan referència!: “Quin mot és el mot més impur | per empresonar-lo en el vers”, escriu en uns versos deutors de les Estances ribianes; en els d’una altra peça, els del “Sonet fàcil a un amic de bella conversa”, també aprofundeix la qüestió del llenguatge: hi admira l’amic que s’explica “metafísicament”, tot “deslligant la paraula esclava”. En una altra ocasió, el jo es trasmuda en segona persona, i es diu: “Lluny del record oprimies | la paraula dolça i clara”.

Pons apunta que en la poesia de Rosselló “tot és un entramat de símbols suggeridors i significatius, tot hi és motor expressiu”. El curador comenta gairebé totes les poesies, llibre rere llibre. En arribar a la més famosa de totes, “A Mallorca, durant la guerra civil”, d’Imitació del foc, remarca que “la descripció [els disset primers versos] és només la plataforma des d’on fa enlairar el dístic final”. Són els dos versos més cèlebres del mallorquí, i també dos dels més icònics de la poesia catalana contemporània: “Tota la meva vida es lliga a tu, | com en la nit les flames a la fosca”. El foc, de bell nou. Les flames. El foc que es consum —com els cossos, com la vida orgànica— en contrast amb la fosca —que representa el teló de fons de l’eternitat—. En comentar “En la meva mort”, Pons conjectura que es podria referir a una mort diguem-ne poètica. Jo no ho veig així. Aquesta és l’última poesia canònica de l’autor, també una de les més recordades i recordables. Sembla més aviat que hi hagi el que Antoni M. Sbert va atribuir al llibre pòstum del poeta: “l’ombra d’un trist pressentiment”. Una ombra, ben cert, prefigurada literàriament, dos anys abans de traspassar Rosselló. 

Presentació en un escenari singular

El proper dimecres 6 d’abril a les 19h, l’Editorial Barcino presentarà les dues novetats de poesia d’aquest Sant Jordi: Poesia de Jordi de Sant Jordi, en versió de Carles Duarte i Poesia completade Bartomeu Rosselló-Pòrcel, cura de Pere Antoni Pons.

L’acte tindrà lloc a la capella del Col·legi Major Ramon Llull, on Rosselló-Pòrcel va residir durant la seva etapa universitària a Barcelona, època en la qual va escriure la seva obra. Hi participaran Carles Duarte, poeta i lingüista; Pere Antoni Pons, poeta, novel·lista i crític literari; Raquel Parera i Oriol Magrinyà, editora i director de l’Editorial Barcino.

Aquest acte és una magnífica oportunitat per conèixer l’excepcional capella del col·legi, obra de l’arquitecte modernista deixeble de Gaudí, Joan Rubió i Bellver. Aquesta residència, amb més de 100 anys d’història, tancarà les seves portes enguany, de manera indefinida.

Confirma la teva assistència a [email protected]