Documents Documenta o l’escissió del llenguatge

Lluis Ruíz i Nura Nieto, llibreters de la Documenta, són els impulsors d’aquest nou segell de poesia, que s’estrena amb l’últim recull de Gabriel Ventura.

Gabriel Ventura és el primer autor de la nova col·lecció Documents Documenta. El poeta hi publica Apunts per a un incendi dels ulls. El segell té la seu i l’origen a la llibreria Documenta. Dos dels seus llibreters (Lluís Ruiz i Nura Nieto) en són els impulsors. Ruiz s’encarrega de la part estrictament literària (quins autors es publiquen, quina línia poètica es marca…); Nieto treballa el llibre-objecte sobretot (disseny editorial, maquetació…). Tots dos són lectors assidus de poesia. És el gènere on se senten “més còmodes”. La col·lecció –diuen– neix del “desig primari i simple” d’editar (editar poetes joves vius). “La intenció és trencar la lògica de la llibreria com a lloc de simple intercanvi. Transcendir la cosa capitalista del producte. Volem repensar la llibreria, que sigui un lloc des d’on també es generi un discurs cultural al voltant de la literatura”, sosté Ruiz. Ventura, dèiem, és la primera veu del segell, que editarà tres títols l’any, si tot va bé. “És un poeta molt europeu”, diu l’editor sobre l’autor número u.

Gabriel Ventura
Gabriel Ventura a l’aparador de la Documenta. | Foto: Román Yñán

La iconoclàstia és el concepte central, unificador, del poemari de Ventura. El llibre funciona com una reflexió al voltant d’aquest concepte, que és “sòlid”. L’estudi de la iconoclàstia que fa el poeta es canalitza a través del llenguatge. És un trencament lligat, sobretot, al llenguatge. La reflexió, a més, es disfressa de dubte, d’indagació. “Encara és capaç el llenguatge de generar aquestes friccions? En el camp de l’art o de la imatge és molt clara aquesta possibilitat. Tenim gestos clàssics, com ara Fontana [el pintor]; però fins a quin punt la poesia pot produir aquest tall? Entenc que sí, que poden continuar produint-se aquestes escissions, però com i a través de quines estratègies?”, es demana l’autor, que parla de “fragmentació del gènere”, d’una “doble cara”, de “destruir per construir”. La de Ventura és també una iconoclàstia vinculada “al cos”, és “una cosa molt física”. A banda, però, d’aquest concepte nuclear, el recull conté “altres subtrames i altres idees”.

Com a llibre, com a conjunt, Apunts per a un incendi dels ulls comença a caminar durant l’escriptura del guió (amb participació de Ventura) del film que el cineasta Albert García-Alzórriz va presentar a la Biennal d’Art de Venècia de l’any passat (el projecte explorava “l’ambivalència de la imatge, la matèria i la subjectivitat” a través de les imatges d’estàtues atacades i retirades de l’espai públic). “Comença aquí, però hi ha poemes que són anteriors”. La fractura –“la poesia que vol fugir d’ella mateixa”– ja circulava a W (Edicions Poncianes), l’anterior poemari. El nou llibre –el tercer de l’autor– no vol ser narració, però tampoc pretén erigir-se en un simple recull de poemes. La fractura, doncs, és formal. “El de la forma és el trencament que realment m’interessa”. Un trencament que també té “una gestualitat ètica, política”, diu Ventura, que creu que el sentit dels llibres apareix “en la pràctica”. “Els llibres s’expliquen per ells sols. Quan parlo d’un llibre meu, sento que perverteixo allò que he escrit. Tendim a simplificar-ho”. Durant l’explicació pervertidora, l’autor cita un fragment que exemplifica l’escissió del llenguatge, el moviment, la ruptura:

El llenguatge apareix.
O: hem aparegut
en el llenguatge.

O: el llenguatge ens ha fet aparèixer.

[…]

“Tota la poesia reflexiona sobre el llenguatge? Suposo que sí, de manera directa o indirecta”, continua Ventura. Entre els referents que hi ha a l’inici de l’escriptura del poemari apareix l’artista Pedro G. Romero, molt vinculat a Barcelona, creador de l’Archivo F. X., un arxiu ongoing, en construcció, que explora “la iconoclàstia política antisacramental a Espanya”. Apareix, novament, la iconoclàstia, que en aquest cas ens porta fins a l’única fotografia inclosa al llibre. Una fotografia de Bruno Braquehais que arriba aviat, a les primeres pàgines: una estàtua de Napoleó enderrocada a la Place Vendôme. “L’estàtua que mirava des de dalt ara mira des de baix. El joc de mirades, la destrucció dels ídols, el poder de les imatges: la iconoclàstia porta implícita la idea de rebel·lió”, amplia l’autor, que trasllada la representció del concepte al present: les estàtues de colons enderrocades als Estats Units després de la mort de George Floyd. No ens cal recular a la Comuna de París.

Gabriel Ventura
Gabriel Ventura a l’aparador de la Documenta. | Foto: Román Yñán

Ventura encara destaca l’esperit fragmentari i expansiu del llibre. La part final és un recull de notes (reflexions metalingüístiques, cites d’altres autors (Weil, Derrida, Bataille…), notes a poemes, versos descartats (“el full en blanc és una amenaça / del que no pot passar”), variacions, diàlegs…) que forma part del llibre, és “part orgànica”. “No són endreces. Alguns lectors de poesia es pensen que on comencen les notes del poemari s’acaben els poemes. Aquestes restes també són part íntegra del recull, no són un més a més”. La fragmentació també omple la vida immediata –postpublicació– del llibre: Ventura vol que sigui un poemari en marxa, que no acaba de fer-se. “La no totalitat del poema acabat”, hi veu Ruiz.

Finalment, toca parlar de la presentació del llibre, dijous i divendres passat: una sortida –una acció– infreqüent. Pensada per Pol Alert i executada per Rosa Tharrats i Cierto Estudio, l’acció va consistir en el tancament de Ventura a l’aparador de la Documenta, on es va passar tot un dia (de 16 h a 16 h). “Poesia viva”, en diu el poeta, que creu en la necessitat de “trencar la idea de la poesia com una cosa que està allà, immòbil, estàtica”. Cal dinamisme, accions que encoratgin a parlar de llibres. “Els llibres serveixen per generar-ne d’altres. Vull que aquest, el meu, sigui un trampolí, que dialogui, que tingui altres interlocutors, que avanci paral·lelament amb altres projectes”, assenyala Ventura, que utilitza la imatge d’unes pedres que van esmicolant-se.

El poemari de Ventura, per cert, ja té fixada la futura companyia. Ruiz avança que de cara al Sant Jordi de l’any vinent es publicarà un nou poemari d’Oriol Sauleda (una exploració minuciosa de la sèptima). Al setembre, durant la represa, es voldria presentar el recull d’un autor sense obra publicada (aquesta és una de les altres intencions de Documents Documenta: salvar la distància entre poetes inèdits i editorials); al desembre està previst que surti una antologia de Jordi Pope (amb edició de Guim Valls). “En Pope [mort el 2008] no va ser un autor de publicar. Era un poeta de carrer i d’escenari. Un poeta de classe baixa, de la moguda contracultural dels vuitanta i dels noranta, que es va apropar a la poesia de forma molt autodidacta. Tenia un bagatge molt divers. Un xup-xup que es notava en la veu poètica, molt personal. Recordo que en Jordi Cornudella li va publicar alguna cosa a Empúries, i també en va treure un recull Llibres del Segle, però pràcticament no té obra publicada. No va ser curós amb la cosa escrita. La seva poesia tenia sentit a peu de carrer”, tanca l’editor.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació