Deu contes bestials: la celebració d’una amistat

Amb epíleg de la biòloga marina Eva Flo i d’Octavi Català, apassionat dels ocells, l’editorial Comanegra publica Autòctones, un recull de deu contes escrits per cinc escriptores catalanes actuals. Més enllà del fet de ser dones, aquestes cinc autores estan unides per l’amistat d’una dècada, però també per la lectura i l’escriptura. Es van retrobar amb alegria després del tancament forçat de la pandèmia i van decidir recuperar la llibertat convertint-se en peixos i ocells.

D’esquerra a dreta, Laura Tejada, Gemma Sardà, Elisenda Solsona, Roser Cabré-Verdiell i Leticia Asenjo | © Maria Casas

El projecte que van endegar consistia a fer dos contes cadascuna: un sobre un ocell i un altre sobre un peix. Les escollides són totes espècies autòctones de les nostres terres que es troben en perill d’extinció: el gall de Sant Pere, la salpa, el tauró peregrí, el bonítol, el capsigrany, l’arpella vulgar, el bruel, el falciot negre, el duc i el cabusset. Aquests animals de la fauna catalana —il·lustrats per Maria Padilla abans de cada conte, al costat d’una petita descripció— protagonitzen deu històries sobre maternitat, amistat, sexe, família, violència i animalitat que desdibuixen el límit que separa els humans dels animals. La llista seleccionada, com expliquen Eva Flo i Octavi Català a l’epíleg, és «representativa de diferents hàbits i comportaments», i aquesta característica va en sintonia amb els estils diferents d’escriptura de les cinc escriptores participants a Autòctones, les quals han escollit «diversos gèneres literaris i sentiments variats».

La juguesca literària que és Autòctones es caracteritza per la varietat d’estils i propostes. En el cas de Gemma Sardà (Barcelona, 1967) els seus dos contes —«Ves i tira l’ham» i «Adaptació al medi»— es caracteritzen per la prosa fluïda i l’agilitat lingüística marca de la casa que ja hem pogut gaudir en novel·les com Mudances (Comanegra, 2019) o La veu del Cyrano (Empúries, 2016). A «Ves i tira l’ham», Sardà planteja una escena dramatitzada, situada en un restaurant al passeig de les Cases d’Alcanar. El registre dialectal de la zona és magnífic. La parella que hi dina demana gall de sant Pere, però ELLA afirma que no se’l pot menjar perquè és com si el conegués, ja que li han encarregat un conte sobre aquest pobre peix. El conte és el relat de com ella ha investigat sobre el peix i com ha construït el relat. A «Adaptació al medi», Sardà opta per una narració convencional que avança amb el diàleg entre una perruquera poc convencional i una arqueòloga acabada d’arribar al poble, una dona discreta i tranquil·la que s’identifica amb el cabusset, l’ocell autòcton dels aiguamolls del poble, amenaçats de mort per una colla de caçadors.

La psicòloga i escriptora Leticia Asenjo (Granada, 1978) escriu «Taxidèrmia» i «La nostra muntanya». El primer relat narra una tragèdia: la Rut veu el seu fill Max sense vida sobre l’asfalt. Un cotxe l’ha atropellat mentre anava en bicicleta. D’aquí en surt un conte duríssim, on els pares d’en Max el tenen dissecat a casa, el pentinen i li canten cançons. En canvi, «La nostra muntanya» és un conte que barreja realitat i ficció. La Marta accepta treballar com a pediatra rural a l’Alpujarra, d’on provenen els seus avantpassats. D’alguna manera necessita superar la seva infertilitat i resoldre aquest dol enquistat. Un dia ha d’operar d’urgència l’Isaac, un nen que en comptes d’apèndix té un ou a l’abdomen i està convençut que és un duc.

En el cas de l’escriptora Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984), guanyadora del Premi Imperdibles 2020 amb Satèl·lits (Males Herbes, 2019), cal parlar dels contes «Nura» i «Vent de primavera». En el primer agafa el tauró pelegrí —caracteritzat per la oofàgia: els fetus s’alimenten dels òvuls no fertilitzats a l’interior de la mare— i situa el seu relat a mar oberta. La Clara i la Berta són a bord d’un ferri cap a Menorca: la Clara està embarassada i té por de la tempesta que és a punt d’arribar. L’autora reflexiona sobre una maternitat no desitjada, quasi imposada per la parella, i ho fa intercalant l’angoixa del trajecte amb un futur, al cap d’un any, quan ja no sent la nena dins l’úter sinó mossegades de tauró pelegrí. «Vent de primavera», per la seva banda, és la història de la Cèlia, que ha de fer un treball d’escola sobre un ocell. Tria el falciot negre, i al cap de dotze anys entendrà per què el va escollir, quan fa d’auxiliar de vol i només té un desig: no parar de volar, com els falciots, que només aterren per fer el niu i criar els pollets.

L’experimentació narrativa de Roser Cabré-Verdiell (Barcelona, 1982) va quedar demostrada a l’antinovel·la AIOUA (Males Herbes, 2022). Els seus contes «Llardosa, oliosa» i «EBLRU» en són dos nous exemples. En el primer, Cabré-Verdiell enfila un relat en segona persona sobre dues germanes. El narrador es dirigeix a la petita, que observa una escena sexual entre la seva germana i el fill del peixater. El final del conte és absolutament meravellós. No farem espòilers. A «EBLRU» (les sigles remogudes de l’ocell bruel, el més petit d’Europa) juga amb les sopes de lletres —literals i metafòriques— i recupera el mateix narrador dirigit a un tu, una nena la mare de la qual està obsessionada amb un ocellet femella a qui tracta més bé que a la filla, a qui obliga a trobar paraules a la sopa. I hi haurà venjança, és clar.

Finalment, Laura Tejada (Barcelona, 1969) presenta «Brànquies», inspirada pel capsigrany (un peix sense escates a la pell), i «La Noia Peix», que surt de l’arpella vulgar. A «Brànquies» el narrador explica la història d’una dona que fa anys que viu en una cova i només pensa perquè ja no parla. Gaudeix de la natura en tota la seva plenitud. De sobte arriba un home i per ella això és una nosa. Però descobreix que és com ella quan llegeix els seus escrits: un odi cap a una civilització mal entesa i l’amor per la convivència amb la natura d’igual a igual. El cas de «La Noia Peix» és un relat sobre un grup de cinc dones al voltant d’un foc alliberades de sostenidors, fills i marits, feines i obligacions: l’Eli, la Laura, la Roser, la Leti i la Gemma. Voilà!