Despertar a Déu

“Déu ha mort, nosaltres l’hem matat”. Quan Nietzsche anunciava la mort de Déu, poc s’imaginava que es convertiria en una profecia. La fe és contradictòria: pot ser pacífica, però traïdora. Pot consolar, però també desemparar. Salvar i condemnar.  Però sembla humà aferrar-s’hi quan sentim por, quan els precs s’han de cridar i la desesperació comença a arrelar. És inevitable sentir que la fe ens abandona quan no hi ha resposta. Quan la barbàrie nazi arrasava Europa, les religions deien que Déu dormia. Així justificaven, metafòricament, l’aterridor silenci de Déu durant l’holocaust. Pep Coll ho compara amb una llarga migdiada. D’aquelles en què la consciència es mou entre l’entreson i la inconsciència. La llarga migdiada de Déu (Proa) és la novel·la amb què Pep Coll relata l’odissea d’uns joves jueus per fugir del nazisme a través dels Pirineus.

Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) sempre ha excel·lit com a novel·lista. Llicenciat en filosofia i lletres, és autor de El salvatge dels Pirineus (premi Sant Joan 2005), Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi 2007) i de Dos taüts negres i dos de blancs (2013, premi de la Crítica, premi Crexells, premi El Setè Cel, premi Amat-Piniella i Prix Pyrénéen 2016 a la traducció francesa). Les seves novel·les tenen per escenari els Pirineus.  La llarga migdiada de Déu amplia aquest univers literari de muntanya característic de l’autor. Coll presenta una narració coral que s’ambienta a la França del 1940. La història segueix en Samuel, un venedor ambulant, o colporteur, que topa amb un grup d’adolescents jueus que viuen en un orfenat de la Creu Roja. Quan l’amenaça del nazisme es fa patent, els Pirineus seran l’única via de sortida.

Coll ens presenta un règim de Vichy implacable amb els jueus. Reconstrueix el Sud de França com un punt de confluència on coincideixen tota mena de refugiats. L’autor compara aquest punt que frega els Pirineus amb un casolí (una mena d’escudella de diversos ingredients). Els personatges de la novel·la estan ferits per l’exili.  Jueus, espanyols republicans, belgues, polonesos, holandesos. La localització geogràfica, la nacionalitat dels protagonistes, el moment històric: tot està curosament seleccionat per generar contrastos que dibuixen un món molt més cru, més versemblant,  que deixa en evidència les contradiccions de la guerra.

La llarga migdiada de Déu duu implícita la fascinació pel món hebreu de l’autor, que el reflecteix amb cura, amb un profund respecte i admiració. Coll aposta per una narració coral, que alterna la veu narrativa entre els seus personatges amb fluïdesa i coherència. Aquesta narració compartida ofereix una perspectiva molt afinada, única, de cadascun dels seus personatges, que l’autor construeix amb tota la seva complexitat i en mostra l’evolució al llarg de la novel·la.  El conjunt és una trama plena de riquesa argumental, que ens obre les perspectives d’una àmplia galeria de personatges molt diferenciats entre ells. La duresa de la guerra els afecta i els travessa de manera diferent. Els protagonistes tenen una visió moral de la vida diferent i discrepen i xoquen constantment entre ells.

La narració és igualment dispar: en alguns punts narra en primera persona, en altres tercera, alterna veus en present i en passat. Aquesta elecció estratègica permet apropar-nos als personatges i justificar les seves accions, més enllà de la legitimitat moral. La guerra apaga l’empatia, la comprensió, la humanitat. I queda el caos que ho consum tot i la mort, sempre a l’aguait. És inevitable que aquesta actitud bèl·lica canviï els personatges, que accentuï o minvi la seva humanitat. Però la gran qualitat d’aquesta narració coral és precisament la perspectiva rica, complexa, plena de matisos i de contradiccions que genera la novel·la. Coll compara l’ambiciosa estructura del seu llibre amb un arbre. Les seves branques es van entrellaçant, creixen, es barregen. Però al final, formen part del mateix tronc.

La llarga migdiada de Déu és el resultat d’una profunda feina de documentació històrica i geogràfica. Pep Coll recrea amb traça i vigor els espais, el temps i el context històric dels personatges. L’autor ha resseguit personalment els passos que fan els protagonistes per creuar la frontera invisible entre França i Espanya. “Si vols escriure sobre un lloc, has de respirar el seu aire, has de palpar la seva gent”, diu Coll. La seva narració fa patent aquest treball de documentació i ens transporta amb detall  als punts del mapa on viuen els personatges. Però no tots els escenaris que crea Coll a la novel·la els podrem assenyalar al mapa. L’orfenat de la Creu Roja (en realitat, un monestir en ruïnes rehabilitat) no existeix. L’autor ubica l’orfenat a l’Artiga, un poble fictici. “Vaig haver de crear un món per destruir-lo”.

L’autor no deixa de banda la crisi espiritual que pateixen les persones després d’una guerra. Si bé el títol ja és prou suggeridor, la novel·la està farcida de diàlegs que aborden l’espiritualitat i la fe. A partir de la forma en què els seus personatges conceben la religió, Coll aprofundeix en la manera en què entenem la figura de Déu. Alguns des de la interioritat, altres des del recel, alguns des de l’esperança i altres des del rebuig. Però totes aquestes actituds no deixen de ser una forma de conèixer-nos a nosaltres mateixos: “Si no pots arribar a les profunditats del cor de l’home, ni destriar les idees del seu enteniment, ¿com vols esbrinar qui és Déu, que ha fet totes aquestes coses, i arribar a comprendre la seva intel·ligència i abastar el seu pensament?”, escriu l’autor. Aquest punt filosòfic és el que acaba d’unificar i donar homogeneïtat a les veus de la novel·la. Un debat sobre la naturalesa humana i les crueltats de la guerra, per trobar el sentit dins l’absurditat. “Veig que a Rússia es beneeixen les armes per a la guerra a Ucraïna quan fa 10 anys que Déu el tenien com adormit”, diu Coll.  Ja ho deia Nietzsche: és l’home un error de Déu, o Déu un error de l’home?