Desafiar l’oblit

La literatura no mor mai. Part de la seva bellesa roman en aquesta resiliència que desafia el pas del temps. Quan les societats es transformen, quan les cultures s’enfonsen i les èpoques es desdibuixen, sempre queda la literatura com un recordatori de la força intrínseca de l’humà: transforma el dolor en bellesa, el caos en ordre. Aquesta és la consciència que travessa La foguera del temps (Pagès Editors), la novel·la juvenil d’Arndís Þórarinsdóttir que segueix el viatge al llarg de set segles d’un manuscrit islandès.

A Islàndia es conserven manuscrits amb segles d’antiguitat que contenen històries de les mitologies i llegendes més arrelades al país: herois, guerrers, màgia, cançons, amor i grans gestes que formen part de la saviesa popular, però que són d’origen desconegut. La foguera del temps parla sobre el manuscrit de Möðruvellir i del seu viatge des de la seva creació fins als nostres dies. L’autora fa una feina minuciosa per resseguir el camí a través del temps des d’una perspectiva molt original: converteix el manuscrit en el narrador.

El conjunt és un recull d’episodis de diferents èpoques, protagonitzats per personatges històrics que es desdibuixen entre la realitat i la ficció. L’autora pren molts noms i esdeveniments reals, però omple les imprecisions que deixen set-cents anys d’història amb la seva pròpia imaginació. El resultat és una novel·la que fa la sensació de verídica, però que no necessita ser-ho al complet per mantenir la seva essència. Þórarinsdóttir sap que la bellesa de la seva narració resideix en la capacitat de transcendir de la literatura, en la vida perenne que traspua. La novel·la transmet la certesa que un text escrit fa segles pot impactar amb força a la ment d’un lector contemporani, ja que les veritats humanes són eternes i, malgrat les distàncies culturals o temporals, existeix un lligam compartit que ens uneix. El gran mèrit de La foguera del temps és salvar aquestes distàncies amb una història que sentim propera, malgrat la llunyania dels referents i esdeveniments històrics islandesos per al lector català.

Þórarinsdóttir és la prova que part de l’encant immortal de la literatura és la reinterpretació i la mirada del lector.

A més, l’autora demostra saber que hi ha una bellesa intrínseca en l’estructura mateixa del llenguatge literari. La seva narració és planera, però exhaustiva, rica i alhora entenedora, i es farà amena per joves i adults. Sap trobar l’equilibri entre el context històric i l’acció, en un ritme que no decau. Aquesta narració s’eleva amb una traducció acurada de la mà de Meritxell Salvany, que preserva algunes de les grafies pròpies de l’islandès per mantenir la sonoritat de la llengua original del manuscrit i de la novel·la. Les il·lustracions de Sigmundur B. Þorgeirsson acaben d’arrodonir el conjunt.

Arndís Þórarinsdóttir és la prova que part de l’encant immortal de la literatura és la reinterpretació i la mirada del lector. La literatura no coneix l’oblit precisament perquè no deixem mai de llegir-la, a través del temps, de la història, de les guerres, de la destrucció. La mirada serena d’un vell manuscrit és un mirall en què es reflecteixen les contradiccions que floreixen en l’ésser humà. La literatura és el testimoni de la creació i de la destrucció, de les llums i les ombres. Sembla que, malgrat tot, sempre ens quedarà aquest lloc on tornar i retrobar-nos.