Del dit al fet, hi ha un bon tret

Hi ha un pas de formiga entre la defensa híper-racional del poliamor i el desig d’una vida familiar insípida a la segona columna metropolitana. Aquesta negociació entre la teoria desencantada post-tot i la supervivència quotidiana és l’eix de les converses de l’Alice i l’Eileen, les dues protagonistes de l’esperadíssima tercera novel·la de Sally Rooney. No deu haver estat una tasca fàcil, la d’escriure amb mig món esperant que els desxifri l’esperit del temps, però Rooney ha escapat de la trampa amb una novel·la que respon a la bogeria editorial de Gent normal.

Sally Rooney torna a utilitzar un format literari clàssic com a envàs on abocar-hi impressions contemporànies. Si Gent normal (Pericopi, 2019) era una història d’amor marcada per la diferència de classe social, el fil conductor d’On ets, món bonic (Periscopi, 2021) és la correspondència entre l’Alice i l’Eileen, que es van fer amigues a la universitat i mantenen una relació estreta malgrat viure en ciutats diferents. Si Rooney repeteix model és perquè funciona: les seves novel·les mantenen allò que l’ordre austenià té de reconfortant i alhora permeten al lector sentir-se representat per la mirada atenta que ha originat analogies tan mandroses com la “Salinger de la generació Snapchat”. 

La nova novel·la de Sally Rooney manté el millor de les anteriors, que és la representació de les relacions humanes com una conversa sostinguda en el temps. L’autora deixa que el pes de les seves novel·les recaigui en els diàlegs entre els personatges, que sempre són intel·ligents perquè transmeten molt més que paraules. En aquest cas, però, extrema el recurs i es retira de les consciències dels personatges per sobrevolar-los de prop com una càmera. La trama s’intercala amb els correus electrònics, en els quals les dues protagonistes combinen debats filosòfics amb els vaivens de les seves relacions amb en Simon, un amic d’infància de l’Eileen, i en Felix, a qui l’Alice ha conegut a través de Tinder.

Aquest cop, Rooney escriu una novel·la molt menys continguda, perquè hi ha més personatges reflectits amb complexitat i perquè, a través dels correus electrònics, l’autora desplega discursos (i frases) com mai ho havia fet abans. Un dels punts més curiosos de la novel·la és la manera com l’autora ha aprofitat això per autoparodiar-se a través de l’Alice, que s’ha convertit en una autora cèlebre amb només dos llibres escrits. El personatge viu obsedit amb protegir els contorns de la seva persona després que la premsa i els lectors l’hagin fagocitada. També es qüestiona fins a quin punt la novel·la contemporània ha de ser un retrat fidel de la complexitat de la societat, fet que és divertit de llegir tenint en compte que a Rooney sovint se l’ha criticada per marxista de sofà. 

No fa gaire falta explicar l’esclat Sally Rooney que vivim des de Gent normal. Les seves novel·les han adquirit prou capital cultural perquè no calgui llegir-les per interpretar què vol transmetre algú que s’entesta a defensar-la o criticar-la públicament, o quin és el poder fàctic dels escollits com a portadors del barret pescador promocional (una mena de samarreta Joy Division de la modernor millennial). Escrivís el que escrivís, la seva nova novel·la estava connotada des d’abans de publicar-se, i el personatge de l’Alice ha estat la manera com Rooney ha decidit guanyar d’entrada la batalla cultural. La jugada pot fregar la covardia, però és rodona, perquè tot desdibuixant la línia entre novel·les i fenomen, ella se’n distancia. 

Però tornem a la història. L’Alice i l’Eileen es mouen en ambients literaris, i reflexionen sobre el món que les envolta amb els discursos culturals tatuats al cervell. Tot i que a vegades es passa de redundant, l’autora abusa intencionadament d’ideologies clixé per fer partir els personatges de llocs reconeixibles. Les dues amigues xerren sobre la capitalització de la bellesa, els conflictes identitaris, la manca d’ídols, la conveniència de portar fills al món i el col·lapse d’occident, però es resisteixen a deixar-se anar al nihilisme millennial de fireta, perquè creuen en una idea d’amor sostenint les coses: “Potser naixem per estimar i per preocupar-nos per les persones que coneixem (…). I, si això vol dir que l’espècie humana s’extingirà, no és en certa manera una bona raó per extingir-se, la més bonica que puguis imaginar? Perquè, quan hauríem d’haver estat organitzant la distribució dels recursos del món i transicionant col·lectivament cap a un model econòmic sostenible, nosaltres estàvem preocupats pel sexe i l’amistat”.

Els personatges d’On ets, món bonic surten del mateix motlle que els d’anteriors novel·les: fan equilibris entre l’híper-diagnosi, la frivolitat i la vulnerabilitat. La diferència aquest cop és que tenim més marge per veure els buits que s’obren entre el que diuen i el que fan mentre busquen escletxes de fe que els alliberin de la llosa discursiva. En Simon és cristià practicant, però la seva tendència a creure’s màrtir el fa inaccessible per a la gent que l’envolta. L’Eileen se sent sola i mediocre, però rebutja qualsevol acostament o oportunitat laboral interessant. L’Alice critica la hipocresia dels ambients literaris, però mai no acaba de marxar d’aquest món. En Felix és l’únic que no és contradictori, perquè, a diferència dels altres, ni llegeix ni pregona cap codi moral (i no hi ha qui l’entengui, tot sigui dit). 

És graciós que l’autora emblema d’una generació hagi triat com a títol un vers on Schiller enyora la grandesa clàssica. Els seus personatges no proposen un retorn al passat, però sí que sargeixen la dissonància contemporània amb una idea tan clàssica (i comercial) com l’amor. Les relacions són líquides i el món es desintegra, d’acord, però les relacions romàntiques i la conversa entre amigues són espais segurs on el dir i el fer no només conviuen sinó que tenen la mateixa importància.

En un dels seus correus, l’Alice diu que la novel·la contemporània funciona perquè “suprimeix la veritat del món”. Si la gent no acaba de decidir si li agraden o no les novel·les de Sally Rooney és perquè fan precisament això: assumeixen i passen de llarg la complexitat del món per oferir un espai reconfortant que no insulta el seu lector, perquè no és gens innocent. Un petit món bonic, vaja.