De traductors i traduccions

Amb aquella alegria, hom pot dir això:

No es tracta aquí d’establir comparacions odioses entre les traduccions catalanes i castellanes que surten al mercat, però sí que li puc dir que si vull llegir, posem per cas, una novel·la de Thomas Bernhard i haig de triar entre la traducció castellana de Miguel Sáenz o la catalana de Carme Gala, sense dubte triaré la versió de Sáenz. I que si vull llegir, posem per cas, Un amour de Swann, de Marcel Proust –que no és el cas, però valgui l’exemple–, optaré abans per la versió de Consuelo Berges que per la de Bofill i Ferro.

Dues frases curioses: ja als comentaris veuran com algú li indica que Carme Gala no ha traduït Bernhard (certament, Gala ha traduït Mann; però als comentaris és una mica tard per adonar-se’n). I de fet, els traductors al català de Bernhard són: Ramon Farrés, Josep Murgades, Feliu Formosa, Eugeni Bou, Bernat Puigtobella, Anna Soler Horta, Núria Roig, Joan Fontcuberta i Clara Formosa. Al buscador d’una llibreria actual, ja no queda cap rastre de Murgades, de Roig ni de Fontcuberta; són llibres exhaurits, no reeditats. És a dir, entre la versió de Sáez i les de Farrés, Formosa (Feliu i Clara), Bou o Puigtobella, l’autor de l’article prendrà partit, sistemàticament (per sort, no és un fanàtic), per Sáenz.

La cosa ja es complica més quan passem a Proust. La traducció de Bofill i Ferro, que es va reeditar (que jo sàpiga) per última vegada el 1999, no sembla fàcil de localitzar; a canvi, n’hi ha una de Josep Maria Pinto i una altra de Valèria Gaillard. Ni rastre, ja, de la traducció de Jaume Vidal Alcover. En castellà hi ha la de Carlos Manzano (és, entre volums solts d’altres versions de la Recherche, la que tinc jo íntegra per casa), la de Mauro Armiño, la d’Estela Canto i, pel que fa a L’amor de Swann en concret, una de Carlos Pujol. Ara bé, tindríem feina per trobar El amor de Swann (o, el que és el mateix, Por el camino de Swann, primer volum de l’obra) traduït per Consuelo Berges. Perquè la traducció la va començar Pedro Salinas i, quan aquest va abandonar-ho, Berges va acabar la feina, ocupant-se dels quatre últims volums. Però no dels tres primers.

A partir d’aquí, cal creure tota la resta. Sense dubte.