De paradisos i prostíbuls

Fa temps que pens que el millor elogi que es pot fer d’un text literari és dir que t’ha agradat. En la literatura hi podem cercar moltes de coses, però quasi sempre hi cercam plaer estètic. És el que jo he trobat a Un incendi al Paradís, títol amb què Joan Pons Bover va guanyar el VII Premi Pollença de Narrativa, i que acaba de sortir publicat a la col·lecció El Cabàs d’ El Gall Editor.

L’acció d’aquesta novel·la transcorre a la Mallorca d’aquest principi de segle, durant vint-i-cinc dies d’una tardor xafogosa i malsana. L’aire té gust de ferro i ciment, i els illencs ja comencen a sentir-se estranys a la seva pròpia terra a causa  de la intensificació aclaparadora i desordenada del fenomen turístic. “Enrajolarien les platges si poguessin” afirma Mateu Crespí, cap de la Policia Local d’un poble del litoral marítim, on acaba de produir-se l’assassinat de Norbert Buades, un fadrí vell, extravagant, de vida llicenciosa i dissoluta, i descendent d’una família d’antics senyors de la meitat de les terres del terme. El seu cadàver ha aparegut de bocaterrosa dins el dormitori principal del casal que habitava. Duia una bata oberta de seda vermella i la postura en què havia quedat feia pensar “en una espècie d’ocell que s’hagués estampat contra un vidre invisible”. El crim ha creat una atmosfera d’inquietud entre la gent del poble.

Però el que acabarà trasbalsant l’ ànim de l’inspector de la Policia Local són les conseqüències de l’accident de trànsit que té el germà de la seva dona, precisament el mateix dia de l’assassinat de Norbert Buades. El resultat de l’accident és catastròfic, ja que hi perd la vida una jove prostituta, la qual cosa pot afectar de manera greu el cunyat de l’inspector, que conduïa el vehicle després d’haver ingerit alcohol i cocaïna, i que, endemés, ha restat ingressat a la UCI amb una forta commoció.

Mateu Crespí no pot evitar que la família de la seva dona el pressioni perquè intenti fer desaparèixer les proves contra el seu cunyat; ni pot evitar d’haver de sotmetre’s al rang superior de la tinent Marina Bonet, de la Judicial, una dona jove i autoritària, els ulls verds de la qual el fascinen i el desconcerten.

A mesura que avança l’acció la trama es complica. Les investigacions de l’accident i de l’assassinat de Norbert Buades duen el cap de la Policia Local fins al Paradís, un conegut prostíbul dels afores de Palma, que antigament era un fàbrica de sobrassades, i entre les parets del qual sembla que s’oculten certes proves i dades precises que poden ajudar a resoldre els casos.

Tot plegat ens fa descobrir una Mallorca que viu entre dues aigües, “malmesa i enriquida a parts iguales”. Però el que més destaca aquesta  novel·la magnífica de Joan Pons Bover són els aspectes més negatius:  il·legalitats urbanístiques, corrupció a gran escala, sexe, droga, xantatges, extorsions, organitzacions criminals, negocis bruts, apàtrides i mafiosos que acudeixen de tot arreu del planeta per aconseguir una part del pastís. Tot fa pensar en “una terra que ja no és terra i és només asfalt amb turistes”. En gran part a causa de l’ambició desordenada de molts de nadius. “Vivim a la puta illa de l’ensaïmada”, diu, a Mateu Crespí, Tomàs Ribot, el secretari de l’ajuntament del poble, desencantat per les desgràcies personals i de veure com la gent vota, un cop i un altre i alegrament, polítics que actuen en contra dels interessos generals.

Els episodis d’ Un incendi al Paradís enganxen i sacsegen des dels inicis. Però el seu mèrit prové de l’equilibri perfecte entre els recursos formals i argumentals que aconsegueix l’autor; de la perícia amb què sap implicar-nos amb els seus plantejaments i amb les peripècies vitals dels protagonistes,  que des dels inicis es van perfilant nítidament als nostres ulls. Ben igual que s’hi perfilen els indrets, els ambients i els escenaris. La narrativa de Pons Bover té aquest do. Potser perquè també té el de l’extensió justa: al llarg de les quatre-cents quinze pàgines de la novel·la, el lector no experimenta en cap moment la sensació de trobar res a faltar ni res sobrer. Mentrestant, l’acció no perd mai la capacitat  de suscitar la nostra emoció ni de despertar la nostra intriga.

Hi ha un moment de la narració en què Mateu Crespí diu a la tinent Marina Bonet, de la Judicial, amb qui l’uneix una estranya, inquietant relació durant tota l’extensió del llibre: “…les paraules curen, però també cremen com un incendi, i obren portes desconegudes”. Sembla que parla de les de la prosa precisa, intel·ligent, elegant, de Joan Pons Bover.