De Munic a París, Europa de nou en guerra (1938-1940)

El 30 i 31 de maig, Francesc Vilanova Vila-Abadal fa un col·loqui a La Jonquera sobre la nova Europa

Francesc Vilanova Vila-Abadal

Francesc Vilanova Vila-Abadal

Departament d’Història Contemporània (UAB)

Quan ara fa més d’un any vam començar a pensar i dissenyar un col·loqui que enllacés la fi de la guerra civil espanyola i l’inici de la segona guerra mundial a Europa, tancat (la fi del principi, que diria Winston Churchill) amb la caiguda de París, una de les poques reflexions que vam localitzar que lligués Munic amb París, passant per Barcelona, va ser la de Pierre Vilar, historiador de referència inexcusable per a Catalunya, testimoni agut i analista penetrant dels temps que va viure, aplicant-hi allò que ell anomenava “pensar històricament”.

En un text clàssic de l’any 1990, Pierre Vilar transitava per tots els llocs que el col·loqui De Munic a París. De la guerra civil espanyola a la nova Europa alemanya (La Jonquera, 30 i 31 de maig) us convida a revisitar: “Jo […] sentia intensament el drama de Barcelona i el de Guernica, i sabia que després de Munic vindria de seguida la derrota republicana, i que després d’aquesta derrota republicana espanyola vindria, al seu torn, l’entrada dels alemanys a Praga i dels italians a Tirana. Dues frases em van quedar per sempre més gravades a l’esperit. Una d’elles, la va pronunciar un oficial republicà espanyol a la frontera del Portús, en plena retirada, en resposta a un oficial francès que l’havia tractat amb orgull i menyspreu: ‘Us desitjo que aguanteu tant com nosaltres’. Durant la desbandada francesa de maig-juny de 1940, aquesta frase no me la treia del cap. Arran d’aquesta mateixa desbandada, i davant d’un poble en flames, un espanyol d’un dels batallons de pic i pala em digué amb simplicitat: ‘Ahora os toca a vosotros’.”

Sota la invocació de Pierre Vilar i el seu “pensar històricament”, el Museu Memorial de l’Exili (La Jonquera), la Fundació Carles Pi i Sunyer, la UOC, l’EUROM i el GREF (Grup de Recerca sobre l’Època Franquista-UAB), convoquen els especialistes i interessats a repassar els gairebé dos anys que van transcòrrer entre la Conferència de Munic i la caiguda de París a mans dels nazis. Els dies 30 i 31 de maig, especialistes internacionals (Walther Bernecker, Michel i Phryné Pigenet, Marco Fincardi, Joan M. Thomàs, Michael Seidman i Daniel Kowalsky) plantejaran algunes de les grans qüestions historiogràfiques que giren al voltant del que anomenem “la guerra civil europea”, en el darrer tram abans de l’esclat del que seria la segona guerra mundial (primer, europea; després, mundial), tot i que ja tenia antecedents que s’hi podrien vincular: la guerra d’Abissínia, 1935-1936; la guerra xino-japonesa, 1931-1937; la guerra civil espanyola, 1936-1939. El col·loqui es clou amb una aproximació a les anàlisis franquistes catalanes —tan coincidents amb les dels seus camarades feixistes europeus— sobre aquells esdeveniments (una manera de mostrar com la història catalana era, també, una història europea), a càrrec de Francesc Vilanova.

La història és força coneguda, però vuitanta anys després val la pena de tornar-hi. Entre el setembre de 1938 i el juny de 1940, Europa va implosionar en una nova guerra continental atiada pels feixismes i el nazisme i facilitada pels errors i les pors de les democràcies occidentals. Mentre Espanya acabava de viure la guerra criminal que la gran coalició contrarevolucionària, encapçalada pel general Francisco Franco, havia imposat el juliol de 1936 contra el poder constitucional, representat en la Segona República, a Europa el feixisme italià i el nazisme duien a terme, pas a pas, els seus plans expansionistes i agressius, mentre a França i la Gran Bretanya es passava de l’apaivagament d’aquests feixismes i l’”Abans Hitler que Stalin“, a la urgència d’intentar tancar una aliança amb la Unió Soviètica per posar fre ales agressions alemanyes i italianes.

Tot va ser debades. El feixisme, en la seva versió espanyola, fet d’integrisme catòlic, nacionalisme radical i falangisme, va guanyar la guerra el març de 1939. Immediatament es va obrir un doble procés de repressió brutal i exili massiu; Catalunya en va patir unes conseqüències singulars. Praga i Tirana van caure la primavera de 1939 a mans dels feixismes europeus. La Unió Soviètica va apostar per la seva supervivència. Els Estats Units s’ho miraven de lluny.

Res ni ningú va poder, o voler, aturar la nova guerra europea. El 3 de setembre, el conflicte ja era oficial. El 20 de juny de 1940, la III República francesa desapareixia del mapa continental.

Amb aquests elements, el col·loqui farà diverses aproximacions geogràfiques i historiogràfiques. Des de la panoràmica sobre «la guerra civil europea», prenent com a un punt d’arrencada Alemanya, fins els papers de nordamericans i soviètics que, per motius diferents, van optar per jugar, també de manera diferent, amb una neutralitat força relativa. Als Estats Units, Roosevelt, atenallat per la campanya de la seva reelecció, no va voler comprometre’s en una guerra a la “vella Europa”, que part de l’opinió pública dels EEUU veia com un assumpte entre un imperi emergent (l’Alemanya nazi) i una vella potència en decadència (la Gran Bretanya). La URSS va apostar per la seva supervivència pactant amb el diable (amb l’altre diable, com diria Winston Churchill). A canvi de subministraments i productes energètics i el repartiment de Polònia, va guanyar temps a l’espera de l’envestida alemanya, que tothom imaginava que seria inevitable.

A l’àrea mediterrània, Itàlia i França carregaven amb els seus problemes i limitacions. Els francesos convivien amb dificultats amb l’experiència del Front Popular i una III República en crisi. Itàlia projectava una imatge de gran potència imperial que no tenia gaire consistència; el paper davant de França, en el tram final de l’”estranya desfeta” (Marc Bloch), el juny de 1940, així ho va mostrar.

I queda Espanya, la dictadura feixista del general Franco i els falangistes (i l’Església catòlica, els militars, les grans dretes monàrquiques, el regionalisme conservador, etc.), acabada d’estrenar després de culminar la guerra civil l’1 d’abril de 1939. Devastada, arruinada, desmantellada, tot i així els feixismes espanyols (en les seves diverses versions d’aquells anys fundacionals) van voler tenir alguna mena de paper davant del nou conflicte europeu i, sobretot, el nou ordre continental que semblava prometre la victòria nazi i la gran desfeta franco-britànica. En aquest context, i venint de la tardor de 1938 a Burgos o a l’exili francès i italià, el franquisme català (fet de joves cadells falangistes, antics regionalistes cambonians, extrema dreta espanyolista, etc.) va voler analitzar el vell món que desapareixia i el nou que s’albirava, sempre seguint els paràmetres que els feixismes europeus havien dibuixat de feia temps; un exemple precís —com tants d’altres a l’Europa d’aquells anys— de com les dretes tradicionals es van deixar arrossegar als nous territoris —polítics, dialèctics, analítics, etc.— que aquests feixismes estaven conquerint. Josep Vergés, Jaime Ruíz Manent, Ignacio Agustí, però també Francesc Cambó, Eugenio i Santiago Nadal, no es van estalviar elogis a Hitler, condemnes a les democràcies occidentals (sobretot, la França del Front Popular) i van veure, en la caiguda de París, la fi del somni (ells ho considerarien el malson) de la Il·lustració a Europa.

Naixia una nova Europa, un nou ordre, en el qual els feixismes prendrien les regnes del continent i on, al costat dels nous imperis (alemany, italià, fins i tot l’espanyol), una nova classe intel·lectual (per exemple, els joves cadells de Destino. Política de Unidad, en un racó del continent) marcaria els nous temps de la cultura i el pensament arreu d’Europa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació