De mesures i desmesures

El passat diumenge, 19 de maig, Sara Torres, escriptora, i Anna Andreu, compositora, guitarrista i cantant, es van reunir al terrat modernista del CaixaForum per parlar, des de la literatura i la música, sobre el concepte de la desmesura. L’acte formava part del festival En altres paraules: la Fundació «la Caixa» ha organitzat, sota el comissariat de la productora La Sullivan, un seguit de conferències, diàlegs, concerts, espectacles i tallers que fins el dia 30 de maig investigaran el rol de la paraula en diverses creacions artístiques. 

En el context distès d’un vermut poètic, gaudint del sol que aquests últims dies va apareixent entre estones de pluja, Torres i Andreu volien explorar el poder de la conversa, que els havia de permetre obrir noves línies de pensament i posar en comú una cosa normalment tan solitària com l’escriptura. Torres va començar demanant a la seva companya què era, per a ella, la mesura. Andreu, que va iniciar la seva carrera musical en solitari l’any 2020 i l’any passat va guanyar el Premi Enderrock a millor disc d’autor, va parlar del procés de creació del seu últim disc, que justament es titula La mida.

Tot i que abans de començar a preparar el projecte no tenia una idea predefinida de les coses de les quals parlaria, un cop ja havia compost quatre o cinc cançons es va anar adonant que havia escrit molt des de la idea de la mesura, de la contenció. Era l’època del confinament, una època de molta clausura i mesura. I aquesta contenció anava d’acord amb la seva manera de ser: «Soc una persona tensa i sovint m’autoimposo la mesura», va assegurar Andreu.

Durant el procés creatiu, Andreu va anar investigant la noció de mesura, i va arribar a la Grècia clàssica, on transgredir la contenció era ser arrogant i implicava una ofensa contra els déus. Torres va plantejar, a partir d’aquesta idea, una qüestió important: si la mesura la imposaven els déus, i ja no creiem en ells, ara ens hem d’autoimposar la mesura? I aquesta mesura autoimposada, ve realment de nosaltres mateixos, o d’algun altre lloc? Andreu va respondre des del format musical: va tocar-nos «La força i el temps», una cançó del seu últim disc que parla de trobar «la justa mesura».

La cantant va escriure la lletra d’aquesta peça des de l’angoixa per mantenir la identitat respecte del disc anterior, per tant en principi parlava del procés creatiu, però és un tema que també es pot escoltar com una cançó d’amor. Com va dir Torres, «tendim a buscar un significat que tingui a veure amb els amors, amb les passions». Andreu hi va estar d’acord: a «La força i el temps» parla del seu procés creatiu, però la idea de trobar una mesura justa es pot extrapolar a les relacions amoroses. La mesura justa canvia constantment, tant en el terreny de les relacions com en el de la creativitat: «No podem seguir una recepta, hem d’estar atentes al que va succeint», afirmava Torres.

Aquesta última idea l’escriptora la va il·lustrar a partir de la seva novel·la La seducción, que s’ha publicat aquest mateix 2024. Torres, que al seu treball teoricocreatiu se centra en l’anàlisi del desig, el cos i el discurs, presenta a la seva darrera obra temes com la paciència i la quietud –formes de mesura— a l’hora d’establir relacions humanes, i l’equilibri entre mesura i desmesura que es pot trobar a l’experiència del desig. «El desig és tens», va dir Torres; mentre desitgem transgredir un límit ens quedem en un punt de suspensió, en una posició estàtica que xoca amb la necessitat imperiosa de moviment. Andreu va fer la seva aportació en tota aquesta reflexió cantant «Quietud», un poema de Maria-Antònia Salvà.

«Quan tu crees, tens la sensació que busques la mesura o la desmesura?», va demanar-li Torres a la cantant. Ella va respondre que es permetia pocs cops sortir del límit, i que quan ho feia gairebé sentia vergonya. «Escriure automàticament m’incomoda, però quan ho aconsegueixo sí que surten coses. Però normalment tinc la quadrícula molt clara». Llavors ens va tocar, per exemplificar-ho, «Botxí», un tema que va néixer des de la voluntat de crear rígidament, amb una mètrica clara.

Després Andreu va tornar la pregunta: «Tu com ho fas?». Torres va respondre que no ho tenia clar, però que si jugava amb l’excés sempre era un excés previngut, amb un cert punt de referència o contenció, i no un excés transformador, que li fes perdre el punt de partida. Aquest últim tipus és, segons ella, «la desmesura de les valentes». Andreu va tancar l’acte cantant la «Canción del jinete», a partir d’un text de Federico García Lorca, i «Sencera», una peça inèdita que està enregistrant actualment amb Marina Arrufat.

Aquest diumenge, 26 de maig, Ferran Palau i Míriam Cano conversaran, també en format de vermut poètic, sobre la fragilitat. Les entrades estan exhaurides.