De Caro a Ascó o de la boira al vapor

Segona crònica del Grand Tour 2019, de Caro a Ascó.

Quan m’uneixo al grup de caminants, alguns ja saben que allà dalt (a “les muntanyes que es veuen terra endins –la Serra del Boix, el Caro, els Ports”) s’hi queda atrapada, tot sovint, el què de lluny sembla una calitja que difumina i esvaeix el traçat del perfil muntanyós a mesura que avança el dia. Ho saben perquè l’han vist des de la plana verdosa del Delta, entre camps d’arròs i canals i sèquies.

Des de dins de la furgoneta de’n Jordi Rallo, deixem enrere Tortosa i el país planer de l’arròs per enfilar carretera dels Ports amunt, cap a les terres desnivellades de la cabra hispànica. Les percussions de’n Rallo ressonen, segur, per entre totes les pedres que voregen l’asfalt i que constitueixen la formació rocosa dels Ports. L’Ignasi, un nadiu generós d’aquests indrets, ens acompanya al cim del Mont Caro. Allà hi trobem: la verge de les antenes, un regust de coc de massana, una visió absolutament decebedora de Mallorca, tres cabres amb alts índex de colesterol a la sang, una forta garbinada i un sol que es pon en la calitja, de nou, llunyana. Aquesta calitja és boira l’endemà, després de caminar del peu de Caro a la serra de l’Espina. Distrets per un paisatge de muntanyes rere muntanyes, ens entrebanquen les passes fòssils mil·lenaris, el refugi dels malsons, fragments d’esquelets de cabra i totes les plantes comestibles que la Sandrine de Borman, recol·lectora i artista belga experta en la tataki-zomització d’herbes, reconeix. Em reconforta pensar que, gràcies a ella, almenys de gana no morirem quan, havent-nos construït una casa on pernoctar a l’Espina, en un pla uns metres més avall d’un pou i una barraca, un vent que ve de totes direccions s’escola entre els murs que acabem d’aixecar, dissol la densa teulada de boira i ens deixa a la vista de la lluna, els estels i un cometa delirant. Aquella nit resulta llarga: el poeta que ens acompanya gairebé mor d’una hipotèrmia greu, un parell de lladres de Manlleu ens roben algunes coses que ja hem oblidat (mai havia vist una manera de robar igual) i vint frontals indiferents es desplacen per l’esplanada esquerra de la nostra casa al núvol.

Agraïm el retorn del sol quan barranquegem pel Carrer Ample. Parets rocoses pugen amb una verticalitat ondulant cap al cel com les pàgines dels llibres d’una biblioteca inundada. La humitat de la boira d’ahir, segur, les ha deixat així. Entrem a la Cova del Frare per admirar les restes del pas d’altres humans per aquests indrets recòndits: pintures rupestres, una ampolla buida i un embolcall de Huesitos entre esquelets i excrements de cabra. Deixem enrere la marbrera Renacimiento per gaudir d’uns banys prohibitius als tolls dels Estrets i arribar a Arnes, lloc d’ametllers i oliveres. D’allà, creuem túnels plens d’ocells i catedrals de veu fins a Horta de Sant Joan, on ens passegem per un nucli medieval. Entreveiem els fantasmes de Pablo Picasso i Ferran VII d’Espanya. Els deixem a Horta per continuar la via Verda fins a Bot, població de 900 habitants, vinyes i préssecs. Des d’allà s’arriba, caminant en direcció sud-oest, al parc aquàtic local de les Olles del Baubo; i caminant en direcció sud-est, a l’ermita de Sant Josep. Un botenc (que no botí) assenyala tres marques a la façana blanca de l’absis de l’ermita: són tres bales que van quedar incrustades. La seva observació ens introdueix al memorial de la guerra que és tot aquest territori.

Un altre botenc obre l’ermita per treure’n bancs i cadires que col·loquem a l’exterior quan ens disposem a rebre l’artista Noemí Delgado Noé, en un escenari de muntanyes en posta. Delgado representa el seu monòleg “Walden, la Vida en los Bosques”: un collage de fragments dels dietaris i d’obres com “Walden” i “Desobediència Civil” de Henry David Thoreau. Amb tota la fermesa de la seva veu trencada per l’emoció, l’artista evoca la complexitat del pensament d’un autor l’actualitat del qual és innegable. Els botencs i botenques que han pujat a l’ermita i, que no són pocs, aplaudeixen aquesta obra que fa pensar i toquen la campana de Sant Josep, que només ells saben tocar. Ens conviden a olives i vi blanc de casa, mentre ens expliquen els secrets del cultiu de préssecs i el misteri de les feromones de la confusió sexual.

La nit a Bot arriba amb el sushi de la nostra cuinera poeta Núria Martínez-Vernis (nurieca) i l’acompanyen un exemplar de l’aranya negra del suro (macrothele calpeiana) i un petó de Dalí. Deixem tota aquesta intensitat encaminant-nos cap a Gandesa, abandonant la via verda després de l’estació d’Arnes-Lledó, ocupada per una figuera borda i un enorme esbarzer farcit de móres. El sol hostil esclata les pedres i els nostres caps. Quan en l’horitzó comença a aixecar-se el perfil de Gandesa, la Sandrine ens enverina amb els fruits d’una figuera margerenca i imaginem l’orquestra gandesana que ens rep en la nostra entrada al poble. La realitat resulta molt més silenciosa que això. Ens acabem les delícies que queden a les neveres del bar de l’Ismael i, encara que un nen local vestit de Messi ens diu que el millor de Gandesa és Tortosa, la piscina o el parc, nosaltres anem a visitar el Celler Cooperatiu de Terra Alta, que enguany celebra el seu centenari. La Pilar, una força estructural fonamental pel celler, ens guia per l’edifici modernista, explicant-nos-en la història, sense escatimar cap dels detalls arquitectònics, culturals, polítics, socials i emocionals que caracteritzen aquesta cooperativa. De nou, l’ombra de la guerra s’allarga i contrasta amb la generositat i el sentit de l’humor d’aquesta gent.

Passem la nit en algun lloc que existeix i no existeix, entre Garcia i les piràmides d’Egipte. Tres locals ens acullen i ens informen que allà les nostres cèl·lules són immortals. Ens alimenten amb nashis. Dormim en iurtes i ens despertem amb una sessió de Feldenkrais guiada per l’Albert Bordonada. Veiem o sentim els moviments en espiral que el nostre cos pot fer i el nostre poeta somnia que la gespa que en aquesta terra no hi ha dibuixa tirabuixons. Ni mitja ombra fan les oliveres del nostre campament, i els nostres hostes ens porten a la fresca ermita de Santa Magdalena. Allà ressonen estranys cants d’un gregorià dialectal que mai havíem sentit entre les restes d’una cuina medieval. Algú havia ermitat aquell lloc. En una paret de color rogenc, llistes de noms fan poemes titulats quintes. Tornem al campament metafísic quan el sol ja ha baixat. En Salvador Giralt apaivaga els nostres pensaments en una classe magistral de ioga. Sht! Atents! Sht! Malauradament, tota l’atenció que ens imposava la perdem en el camí que l’endemà ens porta a Fatarella. Vinyes i sol i vinyes i trinxeres i sol i unes fonts i més sol i els camins de la batalla de l’Ebre ens fonen les neurones. Recorrem aquests paratges amb l’artista Eva Marichalar, que ens parla del seu pare: Patxi Marichalar. Caminem amb ella a peu fins al que serà el primer concert del seu pare després de més de quaranta anys. Els fatarelluts i les fatarelludes omplen la plaça major de la vila i en Patxi entona cançons de vida i llibertat en un euskera molt real. També canta els poemes de la seva companya, la Núria Freixa. En alguns moments en Biel Barnils col·labora, recitant poemes de Joseba Sarrionandia traduïts al català per Ainara Munt Ojanguren. Tota la plaça acaba cantant.

Després de l’emoció, la nit serà de boira i el son serà interromput pels ecos d’uns trets que dissuadeixen bèsties i evoquen records d’un conflicte mal tancat. Rebem les primeres llums del dia en una terrassa napolitana i deixem Fatarella per baixar cap a Ascó. Les aspes de grans molins giren per sobre dels núvols. Estem en una novel·la de ciència-ficció quan percebem allà, lluny, l’enorme xemeneia de vapor d’una central nuclear. No dubtem ni un moment, no, i la xemeneia creix i creix i creix davant dels nostres cossos cansats i acalorats. Creuem Ascó perquè la propera parada és allà a dins: al centre d’informació nuclear. Se’ns rep amb fruita envasada en plàstics que podem tirar en alguns dels contenidors que hi ha disposats a sota de cartells que ens informen que l’empresa està compromesa amb el medi ambient. L’Àngel ens explica tots els detalls sobre el funcionament de la central. Li cauen interrogants de totes bandes i ell respon, clar i informatiu, sobre tot allò que preguntem. Aprenem que el plutoni pot tardar milions d’anys a destruir-se. I els records? I els fantasmes que ens hem creuat? I el so dels trets als voltants de Fatarella? I els forats de les trinxeres? I les bales incrustades a la façana d’una ermita? I les nostres passes per la Terra Alta?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació