David Cirici: El perfum d’un amor prohibit

L'editorial Proa publica 'L'olor del desig', la nova novel·la de David Cirici

Per a la gran majoria de persones, el món té llum, foscor, colors, volums i transparències. A ulls de l’André, en canvi, la realitat està feta d’olors, sorolls, textures, emocions. El protagonista de L’olor del desig (Proa, 2019), el nou llibre de David Cirici, és cec de naixement i, per tant, les descripcions que fa com a narrador són carregades de pulcritud, detalls i sensibilitat. El seu món es fa gran i s’empetiteix, s’infla i es desinfla com un globus en funció dels estímuls i les explicacions que rep del seu entorn. El de l’André, però, no és ni pretén ser un relat sobre la ceguesa, sinó sobre la percepció i la manera d’entendre el món. És la trista història d’un amor prohibit entre un alumne cec i la seva professora d’història, alegre, afectuosa i reivindicativa, en la França dels anys seixanta, en ple esclat de la Nouvelle Vague, la música d’Elvis i els Beatles i el feminisme amb figures com Simone de Beauvoir. “És una novel·la escrita des dels cinc sentits per ser llegida amb els cinc sentits”, descriu l’editor del llibre, Jordi Rourera.

De vegades les contraportades, les ressenyes o les crítiques al diari anticipen petits detalls d’un llibre, d’una pel·lícula o d’una obra que el lector preferiria no saber. Spòilers, que se’n diu. En el cas de L’olor del desig valdria més no saber d’inici, com indica la contraportada del llibre, que el protagonista de la novel·la és cec. Així, tal com pretén l’autor, aniríem entrant a poc a poc a la trama amb una motxilla plena d’incògnites fins a adonar-nos, al final del primer capítol que, efectivament, l’André no hi veu. Aquest, però no és el motor del llibre, sinó el buit existencial que deixa la mort sobtada de la seva mare i que només l’amor serà capaç d’omplir.

Inicialment, David Cirici, premi Sant Jordi per El setè àngel (Proa, 2017), havia dibuixat a la seva ment l’arquetípica relació clandestina entre un mestre i la seva alumna. Però una bona amiga, explica l’autor, va fer un gir de guió a la idea. “Intenta explicar la història des d’una visió feminista”, li va dir. I així va fer-ho, va capgirar els papers: el professor va passar a ser la professora Céline i l’alumna va deixar de ser-ho per convertir-se en l’André, un jove de disset anys, cec i amic i confident del gran Pablo Picasso. Sense la visió ni, per tant, l’existència de la bellesa física, el protagonista descobreix i entén l’amor i el desig d’una forma diferent i captivadora, pràcticament absorbent.

El pintor malagueny és l’únic personatge de no-ficció que s’escola en la novel·la, ja en edat avançada, obsessionat pel desig i el sexe, tal com reflectien les seves pintures i escultures de l’època. Cirici, però, se’l fa seu i el deixa transitar per una ficció sense límits. Instal·lat al castell de Vauvenarga, on el pare de l’André fa de jardiner, Picasso coneix el jove, que li desperta un gran interès per la manera que té d’interpretar i descriure l’art i el món. “Qui ho sap com són les coses?”, pregunta Picasso a l’André en un dels fragments més rellevants del llibre. “La pintura no serveix per representar el que veiem, sinó més aviat el que sentim”, respon ell mateix. Com el món, l’art pot ser interpretat de mil maneres i, en aquesta novel·la, es converteix en el catalitzador que l’André necessita per guanyar confiança i vèncer les seves pors. Les preguntes sense embuts de Picasso són clau per fer trontollar els fonaments del protagonista i poder comprendre com percep el món.

Tant el pintor com la professora Céline evoquen en l’André el record de la seva mare, perquè són de les poques persones que tenen curiositat pels estímuls que rep de l’exterior, que l’escolten, que entenen la seva realitat i l’ajuden a comprendre la dels altres, a fer créixer el seu món, com ho feia ella. Tots tres, i més endavant el seu pare, esdevenen els ulls que l’André mai no ha tingut. I, guiat per la ceguesa, el lector també descobreix un món ple d’olors, sorolls, gustos i tacte que, descrit d’una forma àgil i simple, deixondeix tots els sentits i eriça les emocions.

Per a David Cirici l’argument és l’aspecte menys transcendent del llibre; el preocupen molt més els temes que aborda, l’estil o que els personatges siguin rodons i punyents. Així, capbussat en la tendra innocència i la sorprenent maduresa de l’André, relata en primera persona l’olor del desig. I, sense voler fer cap spòiler, planteja una reflexió final meravellosament bonica. Els sons i les olors són els fonaments que els cecs com l’André poden fer-se de l’ànima de les persones i per això, per preservar el passat, el jove té una especial fixació pels perfums, com el protagonista d’El perfum, de Patrick Süskind. Un professor, però, li explica que “els homes i les dones no es perfumen per reviure el passat, sinó per sentir-se vius i perquè els passin coses”. Perfumem, doncs, la literatura d’olors, que, al cap i a la fi, com diu David Cirici, també és cega.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació