David Castillo: “Si perdo la poesia, perdo el sentit”

El poeta declara que se sent orgullós d'haver-se criat entre gitanos i anarquistes

Aina Canyelles

Aina Canyelles

Foto de BiBi Oye

Pregunta i deixa preguntar. Parla tranquil, s’atura i continua. Directe i caòtic. Paraules i mirada penetrants. Escèptic, àcid i desencantat. Valentia violenta però sensible. Escriptor i poeta. Poeta i escriptor. Totes dues coses o cap d’elles. Envoltat de milers de llibres al seu pis al centre de Vallcarca, al rovell de l’ou de les muntanyes fetes barris d’on es declara patriota, el Coll, el Carmel, la Teixonera i la vella Vallcarca, destruïda per l’especulació que va denunciar al començament de la seva novel·la El mar de la tranquil·litat. A les parets, quadres d’alguns dels seus mestres, Cardona Torrandell, Beneyto, Amprimo, Pey, Pazos, Hernández Pijoan, el jove González Castells i un dibuix de Dalí amb una dona masturbant-se. Enmig de la sala on conversem ens observa un retrat cool de Miles Davis amb la seva trompeta caiguda mentre pensa vés a saber què. Petaner de barriada, fill del Poble Nou, el nostre poeta declara que se sent orgullós d’haver-se criat entre gitanos i anarquistes. No en va, subscriu la cita d’Aristòfanes, que li serveix d’emblema a la novel·la No miris enrere (premi Sant Jordi 2001, nou edicions, quaranta mil exemplars): “Jo també m’he criat a la via pública”.

David Castillo | © Ferran Sendra

Aina Canyelles: Què creus que necessita el món?

David Castillo: Amor, una única paraula. I una mica més de calés, de bitllets, de virolla. Perquè la gent no anés tan ofegada, perquè es pogués gastar i no fos infeliç. Que les senyores i els senyors poguessin anar a la perruqueria, que els treballadors no estiguessin desesperats, que no hi hagués violència a les llars, que poguéssim oferir condicions dignes a la gent que ve de fora. Cultura també en necessitaríem, i a l’engròs.

A. C.: Què és la cultura?

D. C.: És un gran plaer. És el que et diferencia dels altres, el que et dóna un vernís per civilitzar-te i és un camí per al que has de transitar sempre. La cultura és la teva companya i la poesia és la meva amant, sempre apassionada. És tot el contrari del matrimoni, que és una burocràcia.

A. C.: I aquest plaer evoluciona al llarg del temps?

D. C.: Des que vaig descobrir Juan Ramon Jiménez amb vuit o deu anys que estic amb aquest tinglado. Negoci, afició, passió, com li vulguis dir. Sempre està igual. Ara acabo d’escriure una biografia de Bob Dylan i hauria d’estar-ne cansat, però no, moro per escoltar-lo. Segurament aquesta nit tornaré a veure la pel·lícula No direction home, de Martin Scorsese. La dec haver vist 15 vegades, però tornaré a fer-ho. En aquest cas sóc un fanàtic. Per mi és una religió, també, una forma de vida, una necessitat profunda, que dirien els freudians.

A. C.: La cultura com a reforç moral o entreteniment?

D. C.: Tot depèn del la visió que tinguis. Jo no estic en contra de l’entreteniment, però a mi el que m’agrada, sobretot, de la cultura és que sigui útil. I això és el que m’ha servit a mi: de ser una rata de carrer a ser una persona respectable, que puc ajudar els altres. O com a mínim intentar-ho. La majoria no es deixen ajudar, i això també cal respectar-ho.

A. C.: Joan Margarit va dir que vivim en una intempèrie moral. Tu què creus?

D. C.: Filosòficament sóc un estoic, visc amb poca cosa. Vaig vendre molts llibres en una determinada època de la meva vida i això em va permetre comprar-me els pisos que tinc. Jo m’he criat al carrer però no visc en la intempèrie, visc amb una pulcritud moral absoluta. L’únic que intento és fer el bé. Si cadascú fa lo seu i tothom intenta que la cosa no es deteriori més del que ho està, crec que anem endavant. I la cultura és això que van dir, un jardí que l’has d’estar cuidant. Jo noto ara que és un molt bon moment, el que passa és que no hi ha una bona definició.

A. C.: És un bon moment respecte quan?

D. C.: Respecte tot el que hi havia hagut abans. El que passa és que ara s’hauria de potenciar una societat cultural. Crec que així la gent estaria més tranquil·la, ja no dic més feliç. Ara hi ha una quantitat de consum cultural i una facilitat per obtenir cultura gratuïtament increïble. Però veus que als mitjans, en allò que afecta a la cultura, s’han enverinat moltíssim. Els diaris de culte ja no existeixen. Ara agafes el diari i et cau de les mans, no et dura ni dos minuts. La repartició que hauria d’haver-hi entre les diferents seccions sempre ens perjudica, en benefici de la política. Que en realitat no interessa a ningú, però com que qui paga i dóna les subvencions són els polítics, així estem. Els mitjans de comunicació són molt importants perquè poden representar una avantguarda on la gent se sumi  a un projecte de canviar els costums a través de la cultura. Ser educats, amables i universitaris ens donaria més avantatges que deu revolucions violentes, en què sempre s’ha acabat instal·lant un dèspota. Feminitzar la societat també seria un pas endavant. En relació amb els mitjans, crec que si es rectifiquessin i no fossin tan xarons, podríem tornar a tenir una altra vegada una possibilitat real de promocionar la cultura per aconseguir una societat millor.

David Castillo | © Ferran Sendra

A. C.: Llavors creus que ens trobem en un moment àlgid de la cultura?

D. C.: Sí. En un moment molt bo, el que passa és que cal projectar-la, i no ho aconseguim prou. Perquè hi ha molts creadors que són absolutament desconeguts. El nostre patrimoni cultural està semiabandonat per polítiques erràtiques absurdes després d’anys de passivitat. Si des dels mitjans de comunicació, i, sobretot, des de l’educació, aconseguíssim crear aquests militants culturals, no sortirien cada any milers de llicenciats que l’únic que intenten és aconseguir feina, o aprovar i anar als seus màsters on els continuen timant. Si aconseguíssim que tot això tingués una repercussió social, potser Telecinco seria d’una altra manera.

A. C.: En una entrevista vas dir que les coses senzilles són les més difícils d’aconseguir. Per tu, què és difícil d’aconseguir?

D. C.: Ho deia en el sentit que un poeta, per exemple, ha de tenir una poètica. No és imprescindible, però tu has de tenir una teoria sobre la poesia, que és el que nosaltres anomenem la poètica. Jo la tinc escrita en vers i li dic el ribot, que és aquell instrument que fa que una cullera de fusta no tingui esquerdes ni surti res que et pugui punxar els llavis o la llengua. El ribot és el que tu fas. Tens un punt d’artesà en tot això. Vas polint, i això és el que finalment dóna aquesta sensació que és molt senzill, com a conseqüència d’un gran procés de depuració.

A. C.: I això es pot aplicar a tot o només a l’escriptura?

D. C.: A vegades, en aquesta societat, estem sotmesos a la dictadura de la velocitat. Tu has de respondre, has de fer les coses molt ràpidament i no pots ser tan curós com t’agradaria. Aleshores tens la sensació que les coses les has deixat a mitges, o perquè no t’han interessat prou o perquè potser el que estàs fent ara no et ve de gust. Són coses que s’han de treballar, i quan estàs molt cansat de treballar has de treballar més. Has de veure el límit de les teves forces i que el que tu fas quedi de la millor manera possible.

A. C.: Què queda d’aquell moment de contracultura?

D. C.: La revolució política es va perdre absolutament, però el que sí que es va revolucionar van ser els costums. Quan era jovenet, et posaves a ballar i les noies et marcaven amb el colze perquè no t’acostessis massa, era tremendo. Amb tot això, es va entrar en un territori de llibertats, per nosaltres, inexplicable. Als 16 anys, no sabia on les tenien la vagina les dones. Era un obscurantisme absolut. Estàvem dominats pels catòlics i pels intransigents, si és que no són el mateix. No hi havia llibertat religiosa tampoc, no hi havia llibertat política… De tot això se’n va fer un abús i dins d’aquest abús va haver-hi una sèrie de gent que estàvem en una avantguarda, més radicalitzats. Aquell canvi, dels hàbits quotidians, aquesta revolució diària amb la nostra vida, aquesta llibertat que s’ha quedat a mitges en alguns aspectes i que hauria  hagut d’anar més enllà, crec que ha estat el que vam aconseguir. No va ser un temps perdut, no va ser una derrota, com alguns interpreten, sinó que va ser una cosa que va anar bé. Podria haver anat més bé? Segurament, però atacar els anys de la Transició és ser un insensat i un especulador.

A. C.: Tens temps per fer el que vols?

D. C.: Jo sempre he fet el que m’ha donat la gana. L’única cosa que m’he vist obligat a fer ha estat el periodisme, però també ha estat una opció estimulant. Preferiria estar aquí escrivint versos. El periodisme no m’omple del tot, tot i fer el que jo faig, que és un periodisme de guant blanc. És una festa, una cosa de privilegiats. Aquest cap de setmana vaig anar a veure el Avishai Cohen, un trompetista israelià magnífic. Això és molt estimulant, i això t’ho dona el periodisme cultural. A més, quan escrius et veus obligat a pensar i reflexionar les paraules. A vegades em passa que em trobo malament, estic molt nerviós, irascible, i després, a última hora del dia, m’arriba el moment de parir i em surt un vers. Agafo la llibreta i dic, ja sé el que em passava. Sembla una xorrada i després potser el poema és un xurro, però tu has fet tot aquest procés. És l’avantatge que tenim els poetes respecte als altres: quan et surt el vers ja ets feliç. Anar a veure una bona obra de teatre, un concert, una bona pel·lícula… A alguns els és indiferent però per nosaltres són una petita forma de felicitat. Aquestes són coses que et construeixes tu, que te les pots fer a mida, a la carta.

David Castillo | © Ferran Sendra

A. C.: La poesia té a veure amb idees o amb la fisicitat matèrica d’una llengua?

D. C.: Tinc clar que les llengües són per comunicar-se, i tota la resta és poesia que diria Paolo Conte. El poeta Pierre Reverdy va escriure que la imatge era una creació pura de l’esperit. Hi estic d’acord. Jo escric des de nen quan vaig descobrir Platero y yo de Juan Ramón Jiménez. A partir d’aquesta gran figura, tot ha estat una aventura fascinant, que mai m’ha cansat. Llegeixo amb la mateixa passió els premis Nobel Joseph Brodsky i Derek Walcott, o els catalans Verdaguer, Maragall i Vinyoli, que a les noietes que acaben de guanyar els premis Amadeu Oller i Martí Dot.

A. C.: Quins són els teus referents o família literària?

D. C.: Jo em vaig criar al carrer i tinc múltiples referències. L’interessant dels anys setanta era que cada dia descobríem una cosa nova: Muerte de Narciso de Lezama Lima, García Márquez, l’LSD, Henry Miller, Jack Kerouac, Jim Morrison o tota la literatura que es generava al voltant del moviment situacionista, al qual em vaig sentir tan pròxim, per començar amb Baltasar Gracián. El fet d’escriure en català també va ser una forma de protesta. Si ells lluitaven contra aquest idioma, nosaltres el defensaríem, si cal a mort. I això és el que he estat fent durant les últimes quatre dècades…

A. C.: Ha influit, en la teva poesia en català, el què has llegit en altres llengües?

D. C.: Absolutament, perquè no paro de llegir i m’agradaria tenir quatre vides per penetrar en autors que he hagut de deixar al costat del meu camí. Llegir és l’autèntica experiència, poder transcriure els teus sentiments d’una manera sincera és un do, a més d’un plaer, impossible de raonar.

A. C.: Què del teu món has reservat per a la novel·la i què per a la poesia?

D. C.: La poesia ha estat una cosa inevitable, un estat de xoc, una sensació… Em desperto a la nit, això des de petit, i he d’anar a escriure on sigui perquè sé que l’endemà els versos, ni que siguin dolents, hauran desaparegut. Quan tenia onze anys, la meva estimada àvia em va regalar un bolígraf Paper Mate que escrivia en posició horitzontal, perquè escrivia contra les rajoles del bany i la tinta s’aturava. Ella va ser la responsable de la meva inclinació per la poesia. Si perdo la poesia, perdo el sentit. Vaig al balcó i adéu.

A. C.: Què fa de Dylan un Nobel just contra les crítiques de Vargas Llosa i altres mestretites?

D. C.: Bé, la majoria dels poetes s’han alineat a favor de Dylan. Per exemple, Pere Gimferrer va dir que no s’hauria qüestionat si haguessin donat el Nobel al trobador Arnaut Daniel, admirat per Petrarca i a qui Dante va col·locar com a personatge al Purgatori de la Divina Comèdia. Cadascú és molt lliure d’opinar. Dylan és ple de referents poètics, han transformat la cultura del seu temps. Les opinions de Vargas Llosa em semblen, com li passa amb tants temes últimament, injustificades. No entenc com es pot queixar tant un tio que està tan mimat pels mitjans, que desconeixen l’abast de la seva obra, que no discutiré perquè m’encanta. Quan opina, però, és pitjor que un ase.

A. C.: Què diferencia Dylan de Cohen o de Patti Smith?

D. C.: Pertanyen a una mateixa generació que va sortir a la carretera a la recerca d’experiències per una drecera de la selva que havien obert els beatniks, amb alguns dels quals van coincidir, per exemple, amb Ginsberg, McClure, Burroughs… A diferència d’altres grans exponents de la música moderna, Cohen, Smith, Dylan i Zappa li donen una importància a les lletres que revoluciona el sentit, no exclusivament des del punt de vista polític. Aquests tios són els abanderats del trencament amb el passat, de tenir una personalitat pròpia. No en va, el primer gran disc de Dylan es diu El desinhibit.

A. C.: Acabes de venir de Tunis, on et van donar el premi Cartago pel diàleg que has establert entre les llengües castellana, àrab i catalana. Què en penses?

D. C.: És estimulant. Eren països molt cultes que vaig conèixer profundament. Un dels meus llibres va ser publicat a Síria, en una zona devastada per la guerra. Tots formem part d’un mateix esperit. De la terra cartaginesa era Sant Agustí, referència primordial en la meva obra. També Virgili va escriure l’Eneida en honor a Dido, fundadora de Cartago. El diàleg entre la gent sensible és l’únic que ens queda davant dels que pretenen eliminar les llibertats, buscar un únic culte i imposar la llei del més fort. No parlo exclusivament dels islamistes sinó dels que tenen el negoci de les armes, els Masters of War dels quals parlava Dylan. El premi Cartago i el tracte que em van donar les universitats tunesines seran un record més d’un 2016 en què he recuperat la sensació de plenitud.

David Castillo | © Ferran Sendra

A. C.: Què vols dir amb plenitud?

D. C.: Tot va començar amb la traducció italiana de Barcelona no existeix al gener. Va tenir una recepció extraordinària, i en castellà ningú s’hi va interessar. Després, el llibre Contracultura Poesia Barcelona, que vaig fer amb Marc Valls, em va permetre recuperar les veus de divuit poetes morts prematurament, que em van ensenyar la majoria de coses que sé; els meus grans mestres. Després, el meu editor de Madrid, Basilio Rodríguez, em va demanar la recuperació dels poemes d’infantesa i joventut. Revisar les llibretes i les divuit carpetes per fer una selecció entre més de mil poemes, va ser un autèntic flaix. Al costat de ridículs poemes d’amor vaig trobar els números de cel·la de presons on vaig anar a parar o descripcions de les sòrdides comissaries de la Transició. Al llibre li van donar el premi Escriduende de la Feria de Madrid, una ciutat on sempre m’he sentit còmode. Per acabar, això del premi Cartago ha estat la cirereta.

David Castillo, amb set premis de la crítica, cinc Atlàntida de periodisme i amb els premis més importants de la literatura catalana, el Sant Jordi de novel·la, el Carles Riba de poesia i el Crexells de l’Ateneu, amb distincions com l’escultura de la República que li van donar per la seva feina ingent d’activista veïnal i cultural al Carmel, ha tornat als titulars de premsa el 2016 amb quatre notícies destacades: pel volum Poesia, Contracultura, Barcelona, que reuneix 18 poetes morts prematurament de la seva generació i que ha tingut una gran recepció entre els mitjans i els lectors; el recull dels seus poemes d’infantesa i joventut El túnel del tiempo, que va ser distingit amb el premi Escriduende de la Feria del Libro de Madrid; la biografia de Bob Dylan i el premi Cartago 2016 de l’Associació d’Hispanistes Tunisians pel Diàleg entre les llengües catalana, castellana i àrab.   

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació