David Castillo. Bob Dylan. De poeta a poeta

Comentem la primera i única biografia en català sobre Bob Dylan, de David Castillo.

Agus Izquierdo

Agus Izquierdo

Filosofia, cultura i periodisme

“No necessito gens que altres contin com sóc…”, advertia en una entrevista Bob Dylan. David Castillo, no obstant això, ha trobat de prioritària importància renovar la seva biografia sobre el cantautor nord-americà. Recentment, Castillo ha estat guardonat amb el IV Premi Internacional de Cartago per la seva innegable contribució a la renovació del llenguatge poètic. Precisament, el llenguatge amb el qual es refereix a Dylan és respectuós i acurat. Al mateix temps, sembla aproximar-se amistosament amb el músic i poeta que canvià la història no només de la música, sinó de la cultura popular dels últims temps. Qui no ha escoltat d’una sola tirada Blood on the Tracks o Street Legal? Enguany, Edicions 62 ha publicat la biografia Bob Dylan, la primera i única en català, en la qual Castillo s’endinsa en un viatge abissal i encoratjador.

Bob Dylan

Val a dir que el Bob Dylan de Castillo no pretén mitificar ningú. No és una mera biografia estèril i objectiva. Seria injust, d’altrabanda, dir que és una obra personal i apassionada. Al llarg de les pàgines, els capítols i els apartats, s’obren les intimitats artístiques i s’exposen les diferents etapes creatives d’un dels cantautors més importants del segle XX, XXI i, si cal, dels propers tres o quatre. Amb seguretat, es pot afirmar que elaborar una biografia de Dylan és una tasca megalòmana, dificultosa i extenuant. David Castillo ho ha aconseguit, intercalant emoció i tècnica narrativa, tot denotant una passió i una episteme dylanòlega genuïna. Castillo reflecteix la ruta del nassut i esquifit poeta en una apassionant novel·la agredolça. Ha aconseguit transmetre la realitat dels esdeveniments històrics, sense exagerar ni banalitzar. I és que Bob Dylan és precisament això, més una novel·la que un símbol de reivindicació musical.

Leonard Cohen, allà on sigui un altre dels imprescindibles, va dir que Dylan era un personatge que tan sols apareix cada 300 o 400 anys. Amb un full de ruta imprevisible, rocambolesc, inestable però sobretot incombustible: Bob Dylan va protagonitzar el moviment contracultural dels seixanta, va patir un desafortunat accident (com tots els accidents, suposo) en motocicleta. Dylan va estar al capdavant d’una escaramussa per excarcelar Rubin “Hurricane” Carter, en un arravatament  de consciència social i antixenòfoba. Ah, i també va ser titllat de judes per renunciar a l’estil folk més purista.

L’autor barceloní es penja la motxilla a l’esquena i viatja, des del 1961 amb Dylan (ençà publicà el primer disc). Castillo ens explica no qui ni com és Dylan, sinó de què està fet. Indaga sobre el seu context, a vegades ridícul, a vegades herculi. A Bob Dylan es declaren els mèrits, però també els fracassos d’un artista polivalent, irregular i, al cap i a la fi, humà. Aquell qui assegura que “la definició destrueix”, despullant de forma transversal tots i cada un dels discos de la seva carrera. Castillo no defineix; relata, connecta i incita a escoltar a un dels genis de la música. Gràcies a ell es revela, per exemple, que mentre un marrec anomenat Sid Vicious feia castells a les sorres a les platges d’Eivissa, Dylan es va rendir a l’ostracisme voluntari a Formentera el 1967. Diu Castillo que diuen, que allà es va gestar “All Along the Watchtower”. Sigui o no cert, només el fet de pensar-ho eriça a un els pèls.

Llegir aquesta biografia és sinònim de descobrir molts capítols de la carrera del músic-col·lega-de-Johnny-Cash i que un simple oient potser ignorava. Castillo no abusa de les llegendes ni les fantasies, senzillament s’acull als fets. Analitza i desmembra, al llarg de 25 capítols brillants, cançó rere cançó. No obvia la importància vital que va tenir en Dylan, per exemple, l’extraordinària  i infravalorada The Band (a la qual dedica un capítol sencer). Destripa el significat i la iconoclasta però, en canvi, omet el romanç amb Joan Baez. Destaca les infructuoses incursions del cantant en el món del cinema o ressalta aquella etapa de conversió cristiana-ortodoxa on Dylan abandonava les botes i les jaquetes de cuir per predicar i transmetre el missatge del creador. En certa manera, aquestes troballes biogràfiques fan notar la indispensable necessitat conèixer la vida d’un artista per comprendre de forma més òptima la seva obra.

Inevitablement, cau la pregunta: és Dylan una víctima del seu producte? Les experiències del poeta semblen asfixiar un personatge oprimit pels mitjans de comunicació durant tota la seva vida (no ens podem fer una idea del que és això). “I una advertència: per als que busquin embolics de faldilles i baralles amb els músics, els diré que, com a l’edició de començaments dels noranta, he prescindit de referències familiars, sentimentals i professionals. Els que la busquin s’han equivocat de llibre. De safareig, el mínim”, aclareix Castillo al preàmbul que introdueix el llibre. Un preludi on l’autor no pot evitar reivindicar la justícia del Nobel a un Dylan que pot presumir (però no ho fa), de llegir Yeats i Lorca sense haver acabat el primer any d’universitat. “Premiar Dylan comporta, així mateix, premiar una tendència gens menyspreable, que passa pels desapareguts Kerouac, Ginsberg i Burroughs”, això ho diu Neal Cassady, amb la mateixa llicència que Castillo. Poca broma.

David Castillo | © Ferran Sendra

Una medalla a l’Everest

El premi a Dylan no només ha revifat l’insubstancial debat que qüestiona si en la música hi ha cabuda a la poesia. La discussió adopta un caràcter, crec jo, molt més profund, que gira entorn a l’enveja. Enveja que tenim tots, en el fons, de Bob Dylan. Una enveja que per alguns és sana i es tradueix en una admiració incondicional i irrefrenable. Per desgràcia, en altres energumens, aquesta enveja es veu abominada en una gelosia tremenda i enverinada. Enveja per aquell fenomen nascut en un poblet de Minnesota i que ha estat capaç de rimar i recitar durant set dècades. Un home que, com declama Castillo, és tan mortal i feble com tots nosaltres. I això és el que encén els nervis. La pregunta que es formula i a la que mai s’estarà prou preparat per contestar és: com pot ser que un paio com jo, amb una guitarra i una harmònica, canti poesia de manera tan formidable?

Mentre preparava aquest article, em plantejava si preguntar-li a Castillo si creia que Dylan aniria a recollir el Nobel. Al final resulta que l’ha anat a buscar Patti Smith, en representació seva. I al final sembla resultar que ens vam trobar amb Castillo, per valorar la seva poesia però sobretot, per baixar-nos un tal Bob Dylan dels cels i portar-lo a la terra perquè el coneguem millor. No importa si mai us heu endinsat en la lírica de Dylan. Tampoc és rellevant que mai hageu llegit Castillo. Bob Dylan és un llibre meravellós, no una biografia, i per tant, un esplèndid regal de Nadal. En aquesta entrevista, afirma estar lluny de cansar-se d’escoltar-lo. Ans al contrari, confessa “moro per escoltar-lo”. Alguns, també t’escoltem a tu, David. I gràcies.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació