David Caño o com abolir la frontera dels cossos

El poemari Un cos preciós per destruir (Editorial Proa) del poeta David Caño (Olot, 1980) ha estat guardonat amb el Premi Jocs Florals de Barcelona 2019. Ha merescut el llorer un poeta que versa sobre temes al voltant de la construcció de l’amor que sura sobre una realitat plena de propòsits.

David Caño és un escriptor que va arribar a la poesia a través de la música i ha sabut dissoldre amb aptesa lírica i harmonia. Rapsode molt actiu, conegut per les seves lletres de revolta, Caño està en sintonia amb altres poetes de la mateixa generació, que s’ha significat per la bel·ligerància contra les injustícies socials i les ordenances que afavoreixen els de sempre.

El relat d’Un cos preciós per destruir avança amb fermesa per dues vies paral·leles: l’amor més descarnat, «l’amor és l’origen de tot», i el malestar existencial, «les nostres ombres desesperades». Els poemes segueixen diversos vectors obsessius, com ara la mort i la foscor, «acarones la foscor com si poguessis estimar la mort», el cos desitjat «en la seva extrema solitud», el magnètic suïcidi i, molt especialment, el contorn de la por, el mot més repetit… Igualment transita per elements geogràfics, com les perifèries del seu Olot natal, on «fa un fred com de tristesa», i de l’urbs que l’acull, on «tanta ciutat fa de mal fugir». I en aquesta darrera dicotomia el poeta reflexiona sobre la necessitat de preservar-nos dels paranys que, com una ombra allargada, sempre ens planta la vida.  

David Caño cus, amb destresa i bisturí molt esmolat, una trama imaginativa on «aferma les seves obsessions i alhora obre nous camins i interrogants», segons escriu el poeta Lluís Calvo a l’epíleg del llibre. Caño furga en les ferides de l’amor, observa amb temor l’abisme endimoniat i s’espanta quan aquest el reclama. Explica com la mort pot arribar a sentir pànic en una ciutat proscrita, «si hem de morir que sigui aquí». I celebra la nit, «la foscor que avança entre la foscor», on es fa palesa, com no!, la por, la del suïcida, la de qui se sent acorralat. El poeta aposta per abolir la frontera entre dos cossos que es desitgen, per resseguir l’epidermis «en la seva extrema solitud, / en la seva obsessiva descomposició».

Caño escriu per retenir i no oblidar, per desafiar la mort, encara que «la mort no vol saber res de nosaltres». Prem la ploma amb fermesa i fuig de la metàfora fàcil, del lirisme clàssic, tot emprant un discurs fluid, lliure i alhora contundent. A Un cos preciós per destruir hi ressona una prèdica farcida de versos prosaics i curts que no amaguen les traces de la rapsòdia i l’espontaneïtat. Aquñi Caño defuig de l’hermetisme i de la cripticitat d’anteriors propostes, com a Res és ara ni això, per oferir-nos un lirisme més acurat, fins i tot, més plàstic. I és així perquè els versos suggereixen imatges molt captivadores de la mà de l’hàbil joc de contrastos on, segons el poeta Manel Forcano, president del Jurat dels Jocs Florals, «hi fulgura la foscor».

David Caño creix amb aquest poemari perquè, entre altres aportacions, encerta de ple en com «separar la carn de la síl·laba / l’ull de la imatge». A Un cos preciós per destruir s’obre el camp de visió respecte al darrer poemari, Nictàlgia, perquè hi copsem més cromatisme, més obertura temàtica. Ara la ciutat, tot i no deixar de ser un element referencial, ja no ocupa la centralitat recurrent. Serveix, però, de contrast per abordar altres espais de fugida i abandó com són Olot, Portbou o el Cap de Creus, allà on «el far et dirà on no has de tornar».

Si se’m permet, m’atreveixo a dir que aquest és un llibre lluminós per descobrir.