Daura Mangara. Bandit a la vista

Si encara no heu sentit parlar de Daura Mangara (Banyoles, 1993), és només qüestió de temps, perquè aviat us preguntareu com és que no en sabíeu res. Si la presentació del seu primer àlbum, Poesia per bandits, no hagués coincidit amb el confinament, segur que ja sabríeu qui és i què fa.

Fill de pares gambians, el contrast entre la vida (africana) a casa i la vida (catalana) al carrer el va portar a patir una confusió d’identitat i una ràbia considerable, que el va abocar, al seu torn, a abusar de l’alcohol i les drogues. Uns episodis violents el van acabar portant a passar més d’un any a la garjola. Allà va començar a escriure (i escriure i escriure), uns textos que després va convertir en unes cançons extraordinàries – és tant capaç de fer un rap lèxicament ric i sintàcticament dúctil com de recitar poemes amb uns cants bells i sentits- que parlen de les drogues (‘divertir-se es convertia a una nova espècie de mort’); de la presó (‘preguntes, respostes i dubtes xoquen on l’ànima es fon’); l’amor (‘ho trobo adequat tornar-te a dir que t’estimo/no ho dic per res, només per si de cas’); i el racisme (‘sóc el negre de merda que en els judicis/surt culpable i he acumulat tanta ràbia/que ni em voldria com a fill/no sé si faig rap per escapar de tanta marginació/o si per ser la veu cantant de tanta discriminació’).

El racisme el va empènyer a cofundar la plataforma cívica Moviment Afrobanyolí Social (MAS). Un racisme que sovint qualifica d’invisible per als blancs, com ara el ‘racisme ocular’, que nota cada cop que entra en un local que no està freqüentat per immigrants (‘et mira tothom’); una reacció que, tot i que pot ser relativament innòcua, el fa sentir incòmode. Mangara explica que després d’uns quants intents d’entrar en aquests locals, molts afrocatalans acaben tornant als seus bars de sempre. Al carrer o l’autobús, on la gent també se sol mirar els negres com si fossin alienígenes, no hi ha manera de fugir d’aquest escrutini.  

Entre la gent jove, afirma Mangara, no troba aquesta mena de pressió, perquè tots han crescut en el contacte quotidià amb gent de procedències diferents. També ha observat que els racistes conscients (els que diuen coses com ‘a casa meva mai no hi entrarà cap negre’) solen pertànyer a les generacions més grans, que no han tingut aquesta mena de contacte habitual. De vegades es troba en situacions en què ha de calmar els fills d’aquesta gent, enfurismats pel racisme dels seus pares.

Lamenta la no-presència de negres (i altres minories) als mitjans de comunicació, a les escoles, als hospitals i als mateixos cossos de policia, perquè aquesta invisibilitat no ens ajuda a acabar amb el problema persistent del racisme (sigui d’intensitat baixa o alta). Encara més important a l’hora de trencar aquestes barreres, diu, és el contacte directe amb la gent, que fa que tothom – sigui del fenotip que sigui i partint d’una posició totalment igualitària – pugui explicar les experiències pròpies i preguntar el que vulgui, sempre que tingui les orelles ben parades per escoltar les respostes. Vet aquí el missatge principal de Poesia per bandits.

Podeu escoltar el disc a Bandcamp aquí.