Darrera nit

Pel camí polsós del seu petit regne fortificat avança el sultà. Es fa seguir per un cavall blanc de crinera trenada que amb agosarats cops de cap intenta escapar de les regnes. Només li cal una estrebada per mantenir-lo submís a la seva esquena fins arribar davant de la gran portalada del palau. Contemplant la seva fortalesa alça el mentó, treu panxa i espera, fent nanses, que algú surti a rebre’l.

Obre i tanca les mans amb insistència, no està acostumat a esperar-se.

El parrupeig de les tórtores que voletegen per sobre dels tarongers l’impulsa a enlairar la mirada cap als finestrals. Mai no els havia vist tancats. Els servents no surten a ajudar-lo a desempallegar-se de la capa, ni les donzelles li porten el gibrell d’aigua aromàtica per refrescar-se.

Exhaust després de la dura batalla, ningú no vetlla pel seu repòs.

Amb la cautela del lladre que es mou en la foscor col·loca la mà damunt del forrellat que llisca a batzegades. No recordava que la porta grinyolés d’aquella manera.

Avança amb pas insegur pel passadís, ansiós de sentir les corredisses dels seus fills, deixant les empremtes blanquinoses a les rajoles que ja no lluen amb la resplendor esperada.

A la sala principal els coixins estan tirats de qualsevol manera al sofà, com si algú s’hi hagués barallat i després s’hi hagués quedat abraçat tota la nit. Damunt la tauleta baixa de vidre s’hi escampen unes restes seques de pizza de tomàquet i ceba. Al costat, una capsa de cartró oberta.

La fortor d’una cervesa calenta li recorda que aquesta nit serà exactament igual que l’anterior. Té els ulls plorosos. Llança la bossa d’esport contra el sofà i el casc rodola per terra. S’hi acosta i d’una puntada de peu l’estampa contra la vitrina del moble buit. El vidre d’una de les portes s’esmicola en mil bocins.

Tampoc no hi ha res per trencar, es lamenta, s’ho ha endut tot, les copes, els plats, tot. Amb la mirada busca ansiosament la capsa de cartró esbatanada damunt la taula.

La capsa encara és seva i s’estarà allà fins que ell ho vulgui.

Es deixa caure al sofà i amb la punta d’un peu s’ajuda per treure’s l’altra sabata i fer-la volar uns metres més enllà. La mà emmandrida despenja el telèfon:

–Vull una pizza de quatre formatges i una cervesa. I ho vull ara —pronuncia amb exigència.

Amb lents moviments circulars es frega la panxa per sota de la samarreta i s’abandona al plaer de sentir una veu femenina a l’altra banda del telèfon que es desviu per complaure’l.

I aquella veu dolça el transporta a les mil nits que no va saber viure, a la cambra il·luminada per Xahrazad on ell mai no hi va reposar ni va voler escoltar les històries que ara ella narra a un altre.

El sultà solitari s’adorm en l’estretor del seu llit amb poms d’argent, perdut en una nit òrfena d’astres.