Dan Mooney: “La gent gran té sexe, però no en parlem”

Entrevistem l'autor de 'L'inesperat final del senyor Monroe' (Univers)

Carlota Rubio

Carlota Rubio

Periodisme i Humanitats. UPF

A banda de cuinar la millor-truita-de-patates-del-món (TM), els nostres avis i àvies són persones complexes, amb un passat sobre les espatlles, i amb dubtes i conflictes permanents – com tothom, vaja –. Això és el que intenta recordar-nos l’escriptor irlandès Dan Mooney a L’inesperat final del senyor Monroe (Univers), una novel·la distesa i àgil que narra la història d’en Joel, un home que viu en un asil des de fa anys i que, mancat de qualsevol il·lusió de viure, pren la decisió de suïcidar-se. Amb aquest objectiu en ment, coneix en Frank, el seu nou company d’habitació que, evidentment, serà un vitalista nat. Parlem amb l’autor.

Dan Mooney
Dan Mooney | © Laia Serch

Ets controlador aeri i escriptor, crec que aquesta combinació no l’havia vista encara.

En realitat he escrit des que tenia uns 10 anys. Sempre he estat escrivint alguna cosa, sigui treballs acadèmics per la universitat, vaig tenir un blog de receptes… Abans era periodista però al final ho vaig deixar perquè no era el que esperava. La feina de controlador aeri, tot i que m’agrada fer-la, és només una manera de pagar les factures, i així poder fer el que m’agrada. Em dona la flexibilitat que necessito. Cada sis mesos a la feina fem una reunió en la qual ens pregunten com ens agradaria veure’ns a cinc anys vista. Per mi sempre és la mateixa: igual que ara. No vull ser cap, no vull que m’ascendeixin, vull seguir fent el que faig ara i així seguir tenint temps per escriure.

D’on sorgeix la història de L’inesperat final del senyor Monroe?

La idea original era la imatge d’algú perseguint el suïcidi perfecte, em va semblar divertida perquè pensar que pot existir tal cosa és estúpid. Vaig decidir combinar aquest concepte amb coses que em ballaven pel cap sobre els meus avis i les seves morts: el meu avi Joel va morir sobtadament, igual que la dona del Joel a la novel·la; a l’avi Daniel Patrick li havien de tallar una cama per gangrena, però va morir just abans. Tota la família va considerar que això era positiu per ell, que estava millor mort que sense independència. Aquesta idea que, sense llibertat, la seva vida no tenia sentit, em va quedar al cap durant molts anys.

I els teus avis apareixen representats d’alguna manera en els personatges?

Una mica sí. El meu avi Joel està una mica en el Frank, perquè era un home molt despreocupat. El Joel, en canvi, té una alguna cosa del meu avi Daniel Patrick: rondinaire, independent… Cap d’ells està fet expressament igual que els meus avis, però sí que estan una mica inspirats en ells.

Més enllà de la història personal del Joel, la teva novel·la sembla llençar un missatge sobre com tractem els nostres avis.

No tinc cap intenció de predicar res, però sí que he observat molts asils i he pensat en com deu ser de terrible viure la pèrdua d’independència i la infantilització constant. No vull llençar un missatge concret, però sí que em plantejo si estem sent suficientment amables i tolerants amb la nostra gent gran. Estem obsessionats amb l’economia, ho hem monetitzat tot i, quan considerem que la gent gran no genera benefici, l’apartem.

De fet, no existeixen gaires llibres on aparegui gent gran representada amb complexitat.

Clar, perquè tenim idees preconcebudes sobre la gent gran. Però els estudis són impressionants: per exemple, el nombre de malalties de transmissió sexual als asils és una bogeria. La gent gran té sexe sovint, però no en parlem perquè no encaixa amb la imatge del que han de ser els vells. Passa el mateix amb el nombre de suïcidis. Si mires l’índex de suïcidi, a partir dels 65 anys es dispara: és un fet habitual entre la gent gran però tampoc en parlem.

Com ho canviem això?

Jo crec que ja està canviant, potser soc un optimista però penso que ens estem tornant més empàtics. La comunitat ho és tot i l’hem de cuidar perquè hi convisqui i contribueixi tothom sense distincions d’edat, de raça, ni de cap mena. El discurs que diu “hem de valorar la gent gran!” no val res, és aire. El que és important és dedicar esforços a construir comunitats que els tinguin en compte. Crec que això ja està canviant perquè cada cop hi ha més grups de joves que s’involucren en els asils i, encara més important, grups d’avis que surten al carrer i hi organitzen coses.

Dan Mooney | © Laia Serch

Al llibre, poses èmfasi en el vessant psicològic del protagonista, que està atemorit davant la idea de fer teràpia.

Qualsevol que viu una situació d’aïllament o que percep tendències suïcides, ha de trobar un espai per parlar i hem de crear comunitats que garanteixin això. El protagonista del meu llibre està molt atemorit de parlar, fa veure que no vol parlar amb el psicòleg perquè no el tanquin en un centre psiquiàtric, però, en el fons, el que li passa és que no té eines per comunicar-se perquè ningú li ha ensenyat mai a fer-ho, i a la seva edat és difícil canviar aquestes coses.

Així i tot, en Joel planteja el seu suïcidi de forma bastant racional.

Quan t’han tret qualsevol facultat de decisió o d’independència, apareix certa idea de control en el suïcidi. Quan t’adones que la teva vida no té sentit i que només seus a esperar la mort, suïcidar-se serà l’última jugada filosòfica i valenta. Així que hi ha una lectura en la intenció del Joel de suïcidar-se que la converteix en un acte de rebel·lió. Tanmateix, el Frank l’ajuda a planejar aquesta idea absurda del suïcidi perfecte només com a eina per intentar demostrar-li que encara que la vida no tingui sentit, no hi ha cap motiu per no gaudir-la.

El personatge d’en Frank és homosexual i aquest és un tema recurrent. Això tampoc encaixa amb la nostra idea dels avis.

A Irlanda, l’homosexualitat va estar penalitzada fins a l’any 1993, així d’endarrerits anem. Una persona jove homosexual ara mateix no té gaires problemes, però un home que ja tenia 40 anys quan es va despenalitzar la seva homosexualitat, ha estat privat d’expressar-se quan era jove. Això li deixa una petjada irreversible, és un home ferit. Els meus dos protagonistes són víctimes de la història, en Joel de la que ell mateix ha creat i en Frank de la que li han imposat, i per això connecten.

Tots aquests temes crus, però, els reflecteixes amb cert sentit de l’humor.

Penso que, quan les coses són serioses tota l’estona, la gent n’acaba fugint. Les persones s’expressen a través de l’humor, de fet és una cosa molt irlandesa. El meu primer llibre era molt dur, era com calia explicar aquella història, però no volia tornar a crear una història trista. Trobo que hi ha situacions que són obligatòriament gracioses: és impossible imaginar dos vells escapant-se d’un asil sense que sigui una imatge còmica.

Dan Mooney | © Laia Serch

Parlem de l’edició catalana del llibre.

Trobo que hi ha molts paral·lelismes entre Catalunya i Irlanda. Allà tenim l’irlandès, que jo no sé parlar massa bé perquè és un idioma que s’està perdent. Tanmateix, crec que és un idioma més adient que l’anglès a l’hora d’explicar la comunitat irlandesa. Penso que els catalans i els irlandesos tenim en comú el fet d’haver-nos vist definits per un idioma que no és el nostre, perquè el que ens pertany ha estat en algun moment eliminat o oprimit. És per això que em fa molta il·lusió estar traduït al català. De fet, estic molt emocionat per totes les traduccions: ja tenim català, castellà, francès, txec, i xinès.

Xinès!

Tinc un amic xinès que em va dir que pensa que el llibre funcionarà molt bé allà, perquè els xinesos tenen certa cultura de veneració per la gent gran. I això és precisament el que intenta fer el llibre. Jo no en tinc ni idea de si funcionarà, mai sé preveure el que opinaran els lectors.

Qui creus que seria el lector ideal de L’inesperat final del senyor Monroe?

Espero que sigui universal la idea que tots ens morirem en algun moment i que no voldrem ser deixats de banda. Si he de concretar, diria homes irlandesos d’entre 50 i 60 anys, ja que, d’alguna manera, potser també són víctimes de la història, els costa fer amics i gaudir la vida.

Especifiques que siguin irlandesos però la història no està ubicada enlloc. Creus que té alguna cosa d’irlandèsa, la novel·la?

Sí que busco la universalitat del missatge, però no puc evitar que hi hagi l’empremta del meu origen en el llenguatge i en la història. L’home gran rondinaire és típicament irlandès.

Tens ganes de ser vell?

Em moro de ganes de fer-me gran! Les millors persones que conec són avis, la gent gran ens sorprèn sempre i jo desitjo arribar a ser gran i poder sorprendre a la gent.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació