Daeninckx retorna a la Massacre de París

Al pròleg de Crims per a la memòria (Crims.cat), l’editor Àlex Martín acota el gènere de la novel·la. Som davant d’una novel·la negra retrospectiva, és a dir, un relat carregat de ficció que retorna sobre uns fets històrics i els reconstrueix. Aquests fets solen ser “esdeveniments històrics foscos” que l’autor recupera per esporgar-los i matisar-los. I és això el que fa Didier Daeninckx a Crims per a la memòria, el llibre on va reconstruir la Massacre de París, des de les causes fins a les conseqüències. El pretext —la quota de ficció— és una investigació de l’inspector Cadin, que refà les últimes passes d’un historiador assassinat a Toulouse. El cadàver lliga la història amb els fets de París: l’historiador era fill d’un professor mort durant la fatídica manifestació.

Crims per a la memòria —explica Martín— és una novel·la que encaixa amb la tercera de les línies principals de l’editorial, que publica autors catalans (Andreu Martín, Lluís Llort Teresa Solana…), en descobreix d’estrangers (Massimo Carlotto, Dominique Manotti…) i recupera textos ja traduïts però d’accés pràcticament impossible. En aquest cas, l’obra de Daeninckx es va publicar el 1987 amb traducció de Carme Geronès i Carles Urritz (ara ens n’arriba una versió revisada i actualitzada). “Aquesta novel·la és un dels títols fundacionals del néo-polar, que és un moviment literari políticament compromès. ‘Literatura d’intervenció social’, podríem dir-ne. Els autors volen que es parli del que està succeint al carrer, volen denunciar les injustícies del sistema. És una literatura militant. Amb Jean-Patrick Manchette entrem al gènere modern de la novel·la negra, que té tot un circuit mediterrani; amb els francesos, però també amb Montalbán, Màrkaris, Camilleri…”, explica Martín.

El neó-polar, doncs, reuneix i relaciona una colla d’escriptors compromesos, fills del Maig del 68: Daeninckx, Jean-Marc Vilar, Thierry Jonquet o Jean-Bernard Pouy. Recordem que Montalbán equivalia la novel·la negra a la novel·la d’esquerres (o novel·la sindicalista). En el cas de Crims per a la memòria, el compromís de Daeninckx descansa sobre la matança esmentada, de la qual enguany se’n compleixen els seixanta anys (el 17 d’octubre, exactament). Què va passar aquell dia, però? En plena Guerra d’Algèria, Maurice Papon, cap de la polícia de París, va decretar un cobrefoc per a tots els algerians i musulmans francesos que visquessin a l’Île de France —París i tota la seva regió—. Això impedia obrir, de nit, els bars (la restricció horària començava a dos quarts de nou del vespre i s’acabava a les sis de la matinada). La mesura va fer mal, econòmicament. I el Front d’Alliberament Nacional d’Algèria convocà una manifestació de protesta per aquell 17 d’octubre. La marxa, de caire pacífic, va reunir milers d’algerians (amb criatures incloses). Papon va ordenar la dissolució de la manifestació a la força, la qual cosa va acabar amb més de dues-centes persones mortes, detencions i tortures al Palais des Sports.

Aquella massacre quedà oblidada. De mica en mica, alguns cadàvers van ser trobats al Sena, però “els francesos van amagar el cap sota l’ala, tot va quedar en un assumpte secundari”, apunta Martín. “Els fets no seran reconeguts com una ignomínia fins molts anys després. No serà fins al mandat de Bertrand Delanoë [alcalde de París entre el 2001 i el 2014] que s’inaugurarà una placa en honor als assassinats”. Papon, a més, mai va ser jutjat per aquells fets (va ser Ministre de Finances entre el 1978 i el 1981). I durant molts anys, els llibres en què es mirava de dilucidar el que va passar van ser prohibits. Com fan avui David Peace o James Ellroy, Daeninckx va publicar Crims per a la memòria per explicar uns fets tràgics a través d’un joc que combina realitat i ficció. La novel·la —publicada el 1984— va tenir un gran ressò al llarg dels anys vuitanta i fou reconeguda amb el Grand Prix de Littérature Policière, el Goncourt de la novel·la negra.

De l’estil de Daeninckx, Martín en destaca “una escriptura molt periodística. Es nota que va treballar en diversos mitjans de comunicació. Els fets que narra estan molt ben documentats. Fa una crònica exacta d’aquell dia, en recrea totes les parts, sobretot als dos primers capítols. La resta són episodis ficcionals on ja entra en joc l’inspector Cadin”. Cadin —detalla Martín— és un personatge que funciona com “un ull crític”. “Forma part d’aquest tipus de personatges de caràcter tranquil que observa discretament i treu l’entrellat de les històries. Té un punt sòrdid, és solitari i el seu discurs és desencantat. Se’l pot llegir com un perdedor, com una mena de Columbo. Sembla que no hi és, però ho clissa tot”.