«Duus el nervi de l’estiu / i la devastació del foc / arrelats a la genètica». Ras i curt, així comença Cua de foc (Papers de Versàlia, 2020), el darrer llibre de poesia de David Madueño, poeta de traç discret i empremta profunda, marcat per l’intent de reconstrucció, des de l’acceptació de l’inevitable, d’una existència arrasada pel «foc de la desfeta» que encara batega davant d’un present amb un sotabosc considerable i amb precàries perspectives («és la marca a la pell, / i no pas a la memòria, / la que de debò t’espanta».)
David Madueño ens té acostumats a una alta capacitat d’introspecció enmig del brogit d’un món a la deriva i a l’ús de metàfores suggestives filles de la reflexió de qui sap llegir entre flames. Cua de foc n’és una atractiva confluència. Dividit en dues parts i amb l’acompanyament de les fotografies en blanc i negre de Zita Vehil —idoni contrapunt visual— seguim el rastre no tan efímer d’una ànima que se sap «combustible fòssil / d’un món que ens engoleix / sense mastec ni xolla», a través de les seves cicatrius obertes, compartides, premonitòries.
La primera part, de nom homònim al títol del llibre, ens transporta a una realitat d’esclat i alquímia, en què els conjurs et volen heretge i la lava et polvoritza l’esperit, però on els cànons —preceptes sense essència— «s’estableixen per saber / on són els límits que cal bombardejar»; una existència on la ingenuïtat, altament inflamable, no hi té cabuda, on «clames en el desert / d’una ciutat superpoblada» i on «vas aprendre a témer el foc / abans que no te’l prohibissin».
A ‘Raval de dins’, la segona part, l’univers més personal s’erigeix en pal de paller tot fixant la mirada —«pou golut / que s’indigesta / amb l’acidesa carbònica / del paisatge que endrapa»— vers quatre estances que remeten a moments, a experiències vitals remarcables: a “Vestíbul” posem data a l’origen de la intempèrie i ens plantem a la infantesa, quan «la teoria va esdevenir espectacle», i fins i tot abans, quan l’instint primari de la supervivència s’obrí pas sense demanar permís —talment el dolor— i donà a llum un «primer canibalisme»; a “Acadèmia”, sis poemes condensen les vicissituds que atribolen el docent que prova de mantenir l’harmonia, massa fràgil, i que «com l’actor, cal que es guanyi l’audiència / al·ludint al vestit d’un fantasma»; a “Ambulatori”, la vulnerabilitat del cos pren el relleu i la por d’un batec massa feble, «l’instint / d’evitar la mort, / però també la corda / que empresona el viure», atia, de nou, les brases mai extingides de la inclemència; a “Extramurs” l’horitzó se situa nord enllà i el condicional ens ofereix refugi —«Trobaria a faltar / els llampecs silenciosos / que ens esberlen la nit / d’un agost a la pell»— entre vols estranys, desaparicions lentes i camins que desafien la roentor que ens vol cendra.
Cua de foc esdevé un magnètic joc d’equilibris —amb moments inquietants inclosos— que posa a prova la destresa del poeta entre versos encesos i mots que cicatritzen, poemes que conviden, malgrat tot, a escometre la flama i el seu rastre: «Oblido els marcs i en desbordo els marges». Encara no s’ha cremat l’última paraula.