Cristina Garcia Molina: “Prefereixo complicar-me la vida”

La seva arribada a l’espai públic ha estat demolidora, amb dos premis a la butxaca i la confirmació d’un talent en tot el seu apogeu gràcies a un llibre de contes extraordinari com Silenci a taula (Viena, 2014).

La seva arribada a l’espai públic ha estat demolidora, amb dos premis a la butxaca i la confirmació d’un talent en tot el seu apogeu gràcies a un llibre de contes extraordinari com Silenci a taula (Viena, 2014). Sorgida de la cantera d’autors que amb l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès aconsegueixen portar els seus projectes a bon port, Cristina Garcia (Granollers, 1975) beu de les grans fonts per tal d’emmirallar-se en una sèrie d’autoritats que, a través de les seves mans, tornen a fructificar saba nova. Així aconsegueix una sèrie de petites peces mestres en què es conformen personalitat i autenticitat, una literatura on Garcia s’hi deixa la vida perquè només sap existir amb potència i contundència. Des de Núvol entrevistem aquesta nova escriptora que, tot i estrenar-se dalt de tot, no té gens d’amateur.

Cristina Garcia

Jaume C. Pons Alorda: Els responsables de Viena Edicions poden estar contents, amb tu han descobert una nova veu que, per a molts, haurà de dir moltes coses a partir d’ara. Què tal aquesta entrada teva a les lletres publicades? Ja havies publicat abans però es podria dir que Silenci a taula és el teu bateig de foc.

Cristina Garcia: Encara penso que aquesta no sóc jo i que aquest no és el meu llibre, no paro de sorprendre’m. Durant molt de temps el recull es va titular irònicament Debut, perquè pensava que mai l’arribaria a publicar, com la protagonista del conte “Pina”, que, a pesar de la seva dedicació rigorosa i absoluta a la dansa, mai no arriba a debutar i, en part per causes que ella no pot controlar, embogeix. El títol definitiu va arribar més tard, quan el recull ja estava molt avançat i semblava que Silenci a taula era un títol més significatiu i més aglutinador de tot el que es coïa a dins. Entre que vaig posar el punt i final i va guanyar el Ciutat de Badalona van passar pocs mesos, o sigui que no em puc queixar: aquest llibre ha tingut bona estrella, no en tinc cap dubte. El premi, l’orgull de publicar amb Viena, que el tret de sortida fos un avançament a Paper de vidre (i aquí una reverència a la Tina Vallès i a en Guillem Miralles, que em van acollir amb una amabilitat bàrbara)… Va ser un inici fantàstic. Em sento satisfeta amb el recorregut que ha fet el llibre després, no ho tenia fàcil. Publicar va ser un regal; tot el que ha arribat més tard, pura eufòria.

J.C.P.A.: De fet, Silenci a taula sembla més el llibre d’una autora madura que no pas el d’una autora que tot just comença. Es nota molt que has anat congriant aquests contes durant molt de temps fins que han acabat sorgint en aquest volum orgànic. Explica’ns com ha anat la configuració del volum.

C.G.: Silenci a taula és un projecte que neix i s’acaba durant els anys d’alumna de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Vaig començar a escriure’l en una època en què no entenia res del que m’estava passant, sentia que havia patit pèrdues absurdes, estava molt emprenyada amb mi, no sabia ben bé per quina raó. Potser sona molt naïf, però necessitava expressar-me. I no parlo d’usar l’escriptura com a teràpia, sinó de la manera com moltes vegades és capaç de cisellar el caos, de crear alguna cosa nova del buit i la dispersió, de com la realitat assumeix formes inesperades. Escriure em feia molt de respecte: l’escriptura era la feina dels Déus que tenia a la prestatgeria, què hi podia fer, jo? Era com trucar a les portes d’un club selecte i demanar permís per seure a terra, en un racó, i escoltar i aprendre, no deixar mai d’aprendre.

Tenia clar que buscava un text depurat, un estil auster, un tipus de conte d’ambientació low cost, amb pocs personatges, l’espai buit i el recurs mínim. A partir d’aquí, vaig deixar que fluïssin les històries, totes (penso) marcades per aquests crits de guerra que són els silencis. N’hi ha que són pura invenció, i d’altres que són un striptease en tota regla. El volum, en aquest sentit, va créixer sense massa planificació. Tot i així, crec que molts contes parlen els uns dels altres. “Arcàdia, 1995”, per a mi, és l’avantsala de “Robar”; “No pengis” i “Silenci a taula” parlen del mateix naufragi.

Alguns contes han sorprès la gent que em coneix. Des de fora, crec que semblo una persona molt serena, però a dins meu hi ha tant de cel com d’infern. A la meva manera, m’amotino a través de l’escriptura.

J.C.P.A.: O sigui, que quan escrius no només ho fas tenint en ment aquell relat en concret sinó la seva relació total. Per tant el que estàs fent és bastir una arquitectura, crear tot un món. Creus que d’aquesta manera el conjunt és més coherent i unificador?

C.G.: Sí, perquè els embats que motiven els contes tal vegada provenen de llocs diferents, però el vaixell que els rep és el mateix. Forçar un fil conductor en un recull de contes no ha de ser un imperatiu. Jo no vaig patir mai aquesta pressió, tot i que hi has de pensar, en la coherència del resultat final. També has de donar-te el plaer de la llibertat, sentir que corres camp a través, sense imposicions. Al final hi haurà d’haver vincles entre els contes, tots han nascut d’allà mateix, de les entranyes. El lligam visceral amb l’escriptura és indispensable. No puc entendre la literatura d’una altra manera

J.C.P.A.: I com treballes cada conte? Quin és el teu mètode d’elaboració?

C.G.: Sóc lenta, terriblement lenta. M’agradaria escriure de manera torrencial, però no puc, no en sé. Normalment el conte m’arriba en un estat molt embrionari, i té formes molt estranyes: paraules soltes, un tríptic de menjar xinès, una imatge, un eco, un poema, la meva perspectiva d’un moment concret des d’un estat d’ànim concret. Suposo que cadascú té el seu imaginari inevitable i la seva manera de fer. A mi, escriure l’esbós, una primera versió més, em costa molt: quan m’hi poso és perquè ja he fet força feina prèvia. L’altre dia llegia una entrevista amb la Fleur Jaeggy i ella deia que comença a escriure esborrant, que en la primera versió del text ja ha eliminat coses que ni tan sols ha arribat a escriure. Aquesta mena de censura em resulta familiar, és com una purga prèvia i necessària. Jo també esborro abans i després refaig fins a la sacietat, que sempre és relativa; en algun moment t’has de convèncer que ja està, que s’ha acabat. Amb els contes de Silenci a taula tenia l’obsessió d’aconseguir que el text fos intens en el mínim espai possible. Vaig fer moltes, moltes provatures. Ara em costa, tornar-los a llegir!

Cristina Garcia

J.C.P.A.: Per què creus, doncs, que et costa llegir-los? Per què han deixat de ser teus o perquè són tan teus que et fan mal?

C.G.: En part, per l’obsessió de refer, d’esgotar les possibilitats dels textos, de regirar-los: una vegada publicats, sembla que no hi ha marxa enrere, però jo he necessitat força temps per assumir que aquests contes havien quedat fixats, que havien perdut la capacitat de moure’s, d’evolucionar. Sé que arribarà un moment en què podré relativitzar i posar-los en el seu context i en el seu moment. I sí que els sento encara meus, també són de qui els vulgui acollir. I també dolen, és clar que sí. Potser més que quan els escrivia.

J.C.P.A.: En molts dels teus contes trobem una referencialitat molt marcada al voltant del món del teatre, de les màscares, de la interpretació de personatges fins i tot sòrdids. Per què és important per a tu jugar amb aquests aspectes dramàtics?

C.G.: D’una banda, perquè crec que som teatre. Em moc en els límits de l’antiga equació món igual a teatre, però no penso que cap força celestial ens hagi triat un paper per interpretar: de manera responsable o inconscient, ens l’hem triat nosaltres i l’hem de fer creïble. De vegades aquest paper se’ns fa feixuc, avorrit o, simplement, és una gran impostació. Quan la distància entre nosaltres, els actors, i el paper triat s’eixampla massa, després tenim un problema. Deambulem per l’escenari, incapaços de seguir el moviment dels altres: perduts, sense esma. I redreçar-nos, costa. I trobar-nos, costa. És el cas de “Chop-suey”. A “Drama”, l’actor moribund interpreta el seu paper fins a les últimes conseqüències i arrossega Miranda, que és un personatge deambulatori. En aquest cas, el paper els encaixa i els salva. Jo tinc molt dels dos personatges, de la passió de Vell i del desconcert absolut de Miranda. A “Amateur”, en canvi, la voluntat de ser un altre més pur no es complirà mai, per covardia o per manca de talent, que encara fa més mal.

D’altra banda, jo mantinc una relació gairebé mística amb el teatre com a espectacle. Quan funciona, hi ha poques experiències tan intenses i tan bèsties. El teatre em deixa commocionada i exhausta.

Quant a la sordidesa que menciones, lliga força amb el mateix món: clowns, actors, artistes de carrer, moltes vegades viuen al límit per tal de conservar el seu art. També penso que la recerca sobre la identitat es fa més òbvia en aquests oficis, i fins i tot la solitud i la proximitat de la mort. No puc evitar pensar en un text deliciós, El funàmbul, de Jean Genet.

Jo no he vist mai la vida de color rosa i no simpatitzo gaire amb les persones que em volen vendre una producte prefabricat de felicitat, que gairebé sempre es basa en no forçar gaire la màquina de pensar, en fer-ho tot previsible. Jo vull viure i pensar el viure, no dissenyar la meva vida.

J.C.P.A.: O sigui, entenc que, per a tu, la vida és una forma d’intensitat i que per això la teva escriptura ha de reflectir aquesta forma d’existir?

C.G.: Sí, si la vida no ens concedeix moments de potència, si nosaltres no perseguim la intensitat, què ens queda? L’ordre i la rutina? El costum? La repetició? Un pot portar una vida molt convencional, perquè és realment és molt difícil no portar-la, però sota d’aquesta normalitat protocolària hi ha d’haver-hi xocs, detonacions, decalatges, protestes íntimes, moments d’èxtasi, de borratxera mental. I molt de desconcert: el desconcert és un gran generador d’històries.

J.C.P.A.: Només treballes contes o també tens la idea, algun dia, d’enfrontar-te a una novel·la? Miquel de Palol diu que per a ell els contes són camps de batalla on prova recursos que després decideix incorporar, o no, a les seves novel·les, per exemple. Tu cerques el mateix? O ets una devota del gènere dels contes?

C.G.: Sóc devota de tots els gèneres que existeixin, però em falta temps i experiència! El conte “Robar” va en aquesta línia. He començat a escriure tard i em sap greu, sento que he perdut una franja de la meva vida que podria haver sigut molt creativa. No vull dir que sigui massa tard, però sí que comença a ser tard. Els contes m’han servit d’aprenentatge, són un aprenentatge brutal, i s’avenen molt amb el meu caràcter: si em puc estalviar una paraula, me l’estalvio. Confesso que m’apassiona la cotilla d’aquest gènere, és reconcentrat i malèvol! Sé que no deixaré mai d’escriure contes, però vull provar d’escriure en distàncies més llargues.

M’agradaria molt escriure teatre, flirtejo amb el gènere al conte “Limbus” i a “Drama”, però em queda molt lluny, perquè no conec el món des de dins, només sóc una espectadora en una butaca amb els ulls esbatanats. Durant dos estius he fet cursos de dramatúrgia a l’Obrador de la Sala Beckett, un amb el Jordi Oriol i l’altre, més breu, amb el Sergi Belbel. M’hi he sentit molt bé, ha sigut apassionant, he après moltíssim, però s’ha quedat aquí. De moment.

J.C.P.A.: Quan portis a terme un projecte teatral, perquè sé que si insisteixes el portaràs a terme, amb qui voldries emmirallar-te?

C.G.: Hi ha molts autors que m’interessen, és clar, però te’n diré dos que em fan molta enveja! La primera és la Romina Paula. És una dramaturga i directora argentina (el teatre argentí és molt enèrgic), fortament influenciada per la literatura: Borges, Tennessee Williams… Al Temporada Alta li he vist dues obres, El tiempo todo entero i Fauna. Fauna em va captivar. És una obra que juga amb les fronteres tènues entre realitat i ficció, entre l’erudició i la salvatgia, amb mutacions i jocs de miralls. El segon nom: Pascal Rambert, també dramaturg i director. L’he descobert fa poc amb Clôture de l’amour, una obra que s’articula en dos únics monòlegs, el d’un home i el d’una dona que dinamiten d’una manera brutal i poètica la seva relació d’anys. Realment, et deixa sense alè, és una tragèdia frenètica, admirable.

J.C.P.A.: Quines creus que són les lectures i les autories que més t’han marcat a l’hora de poder arribar a aconseguir la teva veu?

C.G.: La meva taula és plena de llibres oberts, de companyies. He sigut una lectora compulsiva, ara llegeixo amb una mica més de calma. Hi ha autors on sempre torno: Txèkhov i Beckett, tant les obres dramàtiques com els textos narratius. Cada vegada m’agrada més Beckett. La Duras, Rilke, Harold Pinter, Thomas Bernhard… De referents n’hi ha, de fora i d’aquí, tots m’han fet rumiar molt. També llegeixo força poesia, a mi em sembla que de manera anàrquica. I no en sóc cap entesa, en absolut, però a mi la poesia sempre m’ha ajudat a escriure i a estructurar-me, a vegades més que l’anàlisi d’una novel·la o la llista canònica de contes canònics que has de llegir abans d’escriure un conte. I després hi ha el teatre que he vist, que sempre ressona molt. A Silenci a taula hi ha intertextualitat perquè no podria ser d’una altra manera, la literatura forma part de mi. El joc pot ser inconscient o premeditat: la primera frase del primer conte del volum, “Drama”, és la primera rèplica d’Estragó a Tot esperant Godot: Res a fer.

Com a lectora, necessito que em plantegin reptes i que em generin moltes preguntes. I et diré que crec que en aquest país hi ha gent molt bona que escriu i gent que edita amb molta elegància i ofici, i que no creu que la literatura hagi de ser fàcil. No hi ha res de lleig ni de contagiós en la complexitat.

J.C.P.A.: I què tal l’experiència com a alumne a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès?

C.G.: Molt bona, ho he dit sempre i ho repetiré. Una de les primeres coses que vaig fer quan vaig guanyar el Ciutat de Badalona va ser escriure a tots els meus professors de l’Escola d’Escriptura i donar-los les gràcies. Necessitava fer-ho, perquè tots m’havien empentat en el seu moment, i jo necessito moltes empentes. L’autocrítica em fa treballar dur; també m’estaborneix, i de quina manera. A l’Escola hi vaig aprendre moltes coses, em vaig endur moltes coses bones i útils d’aquella experiència. A l’Ada Castells li dedico el llibre i li estaré agraïda eternament, per moltes raons. També em va fer molta il·lusió participar en l’antologia de contes Iceberg de l’Escola, la va coordinar el Franco Chiaravalloti, que n’és professor i a més escriu uns contes fabulosos. Va ser un bon tancament d’etapa.

Cristina Garcia

J.C.P.A.: I quina etapa ha començat per a tu? Com la descriuries?

C.G.: És una etapa de retorn, de tornada al punt zero del primer llibre, a la mateixa humilitat i al mateix compromís, ara amb més eines i amb més atreviment. Això sí, redoblant l’exigència o, més aviat, renovant-la per a propòsits nous, perquè sempre ha estat molt present. Sé molt bé que em queda molta feina per fer, tota una vida d’aprendre, i me n’alegro moltíssim. El que sembla una inconveniència, és una sort.

J.C.P.A.: En què estàs treballant ara? Quins projectes tens entre mans?

C.G.: Fa mesos que treballo en una novel·la amb un títol amb aires revolucionaris, que segurament acabaré canviant i que de moment conservo. El punt de partida és un conte que havia d’incloure a Silenci a taula però que se’n va quedar fora perquè es bifurcava com mai abans m’havia passat. Té molt d’història viscuda i també de vida llegida, com si una no pogués explicar-se sense interrompre el discurs de l’altra, sense trepitjar-lo. Hi ha desarrelament, hi ha família, hi ha creació, hi ha dansa, hi ha revolta.

La veritat és que el projecte principal ara mateix consisteix a poder viure i escriure, que l’escriptura no sigui incompatible amb la vida. És difícil. La quotidianitat és còmoda i molt cohesiva, però jo, personalment, no n’he sortit mai indemne. Prefereixo complicar-me la vida.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació