Crec que la meva mare em pegava

“Crec que la meva mare em pegava, però potser ho he somniat”, escriu Marta Marín-Dòmine a Diré que m’ho he inventat (Edicions 62), la novel·la amb què ha guanyat el premi BBVA Sant Joan de Literatura Catalana que concedeix la Fundació Antigues Caixes Catalanes.

Si a Fugir era el més bell que teníem (Club Editor) era un homenatge al pare, Diré que m’ho he inventat (Edicions 62) és una novel·la, també travessada per l’esperit memorialístic, que passa comptes amb la mare, una dona complexa que al llarg del relat l’autora anomena pel seu nom, Marina. La manera de referir-se a la seva progenitora ja és prou reveladora. En un text anterior publicat a la Biblioteca del Núvol, Marín-Dòmine ens explicava la seva experiència de la Covid durant el seu confinament al pis de la mare absent i ja s’hi referia amb aquest nom-pantalla. “Quina filla gosa parlar clarament de la mare? Cal recórrer a la literatura per fer-ho, posar en dubte la realitat i si cal inventar”, llegim a la contracoberta del llibre, i en aquesta declaració hi ha el quid de la qüestió.

“La ràbia és molt sana, més sana que la passivitat, perquè permet l’acció i per tant la literatura”.

Ada Castells, que ahir conduïa l’acte, també ha escrit un llibre sobre la seva mare i la complexa relació que hi tenia. Mare va sortir fa uns anys a La Campana, encara de la mà d’Isabel Martí, que era tan exigent amb els autors catalans i no publicava mai cap llibre que no li entusiasmés. La Carlota Rubio li va fer aquesta entrevista quan va sortir i Castells hi afirmava que la mare sempre havia estat el seu personatge, tant als articles com a les novel·les. Marín-Dòmine ha tingut el detall de llegir-se Mare per entendre millor el terreny que comparteixen. I ahir l’Ada li preguntava a la Marta si distingeix el que s’ha inventat i el que és veritat quan parla de la Marina. “La ficció permet dir la veritat allà on l’intent de dir la veritat no és possible”, respon l’autora de Diré que m’ho he inventat. “La realitat demana un joc de vels que hem de posar allà on topem amb els límits del que podem explicar. Cal saber posar els vels en els llocs adequats, si no fem periodisme groc”.

Després d’anys d’ensenyar ficció a la universitat, Marín-Dòmine es va endinsar en la literatura concentracionària. “Vaig pensar que la literatura havia de ser útil al poble. Em vaig tornar a sentir còmode amb la literatura quan la vaig veure en boca dels testimonis o quan un autor recreava l’experiència dels testimonis”, diu la directora d’El Born CCM. Diré que m’ho he inventat és el testimoni d’una filla que ha sobreviscut a la mare.

Marín-Dòmine va fer una defensa de l’autoficció, avui molt menystinguda perquè hem hagut de llegir autèntiques vomitades i ja se sap que solem vomitar el que no hem digerit bé. L’autora va trencar una llança a favor d’aquesta aproximació al relat autobiogràfic i ho va fer defensant també la ràbia com a combustible literari: “La ràbia és molt sana, més sana que la passivitat, perquè permet l’acció i per tant la literatura. En el moment en que la filla comença a tenir ràbia es la primera passa cap a la llibertat”, va dir Marín-Dòmine just en el moment en què un turista extraviat travessava el Moll de la Fusta udolant. Va ser una performance involuntària però que va encaixar perfectament en la presentació d’una novel·la que té el seu element gòtic.

No va ser l’únic element performàtic de l’acte. Com és habitual, la Fundació que atorga el premi ha tornat a fer una presentació de l’obra guanyadora a La Setmana del Llibre en Català, amb un toc escènic molt especial, ja que la conversa entre Ada Castells i la guanyadora ha estat puntuat per la lectura dramatitzada de Mercè Pons i la música de la jove Lu Rois, una revelació per a molts dels que érem al Moll de la Fusta. La posada en escena, dirigida per Elisenda Figueras des de Taleia, ha estat sòbria i eficaç i ha sabut integrar la lectura de fragments clau del llibre amb l’entrevista.

Alguns dels que hi érem vam trobar a faltar l’enyorada Anna Bártulos, que ha treballat molts anys a la fundació i que ens va deixar el mes de juny passat, just el dia que es feia la concessió del premi a Sabadell. Vull pensar que ahir, d’alguna manera, també hi era.