Crec-en-un-déu

No tinguis por, no et passarà re, a peu dret no quedaràs prenys.

Va ser contra la tàpia de la cort en començar a fosquejar, la Marieta venia de donar la perolada als porcs, i va durar l’estona d’un «crec-en-un-déu». N’està ben certa perquè no va parar de resar durant tota l’estona que en Marcelet, el fill petit de l’amo, la va tenir enforquillada amb la seva verga.

—No tinguis por, no et passarà re, a peu dret no quedaràs prenys.

Mentre li apujava les faldilles, la Marieta hauria pogut dir que no. O, potser, cridar auxili entre envestida i envestida. Però, només li va venir al cap «crec-en-un-déu, pare totpoderós, creador del cel i de la terra…». I l’oració es va fondre amb els grunys dels porcs, i el darrer esbufec del Marcelet, amb «…la vida perdurable. Amén.».

Tant li feia haver fornicat a peu dret com haver-ho fet de quatre grapes o de cap per avall; havia canviat a lluna nova dues vegades i, a la noia, no li baixaven les sangs. Què en trauria de demanar ajut al fill de l’amo? Entre els mossos es deia que havia entrat al seminari, com que era el petit i tot s’ho quedaria l’hereu… La xiqueta que feia de minyona a la casa gran li havia assegurat que s’estava a ca l’oncle capellà i que aprendria a portar els comptes, «teneduria de llibres» n’hi deien. Com si calgués aprendre números per a fer de fill del propietari més important de la vall! La Marieta estava gairebé certa que algú els havia vist o sentit i li havia faltat temps per anar-ho a xerrar a la mestressa. Quan als matins anava a portar-li el cistell amb la primera posta del dia, la dona la mirava d’una manera diferent, com recelosa. Quina culpa tenia ella que el pixavagant del Marcelet se n’hagués encaterinat? Feia temps que li anava al darrere i aquell vespre li havia sortit d’esquitllentes, quan menys s’ho esperava.

Va anar a trobar la Serafina, a casa seva donava estada a les trementinaires cada vegada que baixaven a la contrada i sabia gairebé tant de remeis com elles. Amb poques paraules es van entendre, la va fer entrar a la cuina i d’una de les coixineres que tenia penjades n’hi va treure un grapat de fulles i flors seques, herba de la regla, l’anomenaven. L’havia de bullir i prendre’n l’aigua amb mesura, la va advertir; aquella planta tenia unes propietats tan fortes que fins i tot trencava les pedres amb les seves arrels. Del fons d’un calaix, va fer sortir un paper groguenc i rebregat, la Marieta se’l va fer llegir unes quantes vegades, fins a saber-se’l de cor; el poc temps que havia anat a escola només li permetia lletrejar a batzegades i sense entendre res; es refiava més de la seva memòria. I, encara, van passar per l’hort i van arreplegar uns brots d’una planta de petites flors grogues i d’olor penetrant. La Marieta va començar a prendre tisanes en dejú i sopes de ruda, matí i vespre. I entre glop i glop, amb tota la devoció, implorava: «Puig sou de Jesús amat, apòstol i parent seu. Siau lo nostre advocat, gloriós Sant Judes Tadeu.». Si el patró de les causes perdudes no l’auxiliava, ja no sabia a qui més recórrer perquè no li cresqués el ventre.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació