Isaias Fanlo

Isaias Fanlo

Gestor cultural i escriptor. Doctorand per la Universitat de Chicago.

Contra la distopia, cultura

Contra la distòpia, ens quedarà la cultura. Cuidem-la molt, perquè ens farà falta.

L’any 2014, l’escriptora lleidatana (aleshores instal·lada a Buenos Aires) Ariadna Castellarnau em va enviar el manuscrit de la seva primera novel·la, Quema (publicada en català amb el títol de Cendra); Quema és una fantasia distòpica que comença quan la humanitat, contagiada per una espècie de mal absolut, treu les seves pertinences als carrers i les redueix a cendres. Comença, aleshores, una vida precària en un planeta devastat, on els recursos són exigus. Una vida, en fi, escassa, de pura supervivència. Quan, dies després, l’Ariadna i jo vam connectar-nos en línia parlar de la novel·la, vaig felicitar la meva amiga per haver escrit un llibre d’una maduresa rotunda i corprenedora (aprofito per recomanar-vos-el amb fervor), i vaig afegir: “Ara, t’he de dir que, més que una novel·la distòpica, el que has fet és una novel·la realista. Aquest és el nostre futur immediat.”

Cada mes es baten rècords de temperatures per tot el planeta; tenim pluges torrencials i sequeres extremes; els huracans cada cop són més devastadors i més freqüents, el desgel s’ha accelerat i progressa a un ritme alarmant; l’Amazones crema des de molt abans que sortís als mitjans: benvingudes a l’inici de l’era distòpica. Ara ja no s’hi val, allò de mirar cap a una altra banda. De res no servirà que invertim cada cop més temps en mons virtuals (de Twitter a Netflix). Ara toca mirar de fit a fit el que vindrà, i pensar en què cal fer.

En un article que s’acaba de publicar a la revista The New Yorker, l’escriptor Jonathan Franzen ho deixa ben clar: pensar que el desastre encara pot ser evitable no només és una beneiteria inútil, sinó també una actitud temerària que pot desencadenar una mentalitat pessimista i destructiva un cop tinguem la crua realitat davant dels nassos. Que ens precipitem a tota velocitat cap a l’era de la vida precària no significa que hàgim de llençar la tovallola. Cal, al cap i a la fi, viure.

Sóc dels que pensen que la humanitat sobreviurà i s’adaptarà, més o menys, a les circumstàncies difícils del futur immediat. L’impuls de vida i la resiliència acostumen a sobreposar-se a condicions extremes –ho hem pogut comprovar al llarg de la història–. De fet, m’imagino que d’aquí un temps (dècades, segles), quan s’estudiï la nostra era, la veuran com a una època d’excessos i de decadència, quan la humanitat va tocar sostre a costa de desbaratar els recursos del planeta. Estudiaran, amb incredulitat, tots els avions que agafàvem, la quantitat de plàstic que malbaratàvem, les ones i xarxes de wi-fi amb què omplíem l’aire de radiacions nocives, com vam deixar morir germans i germanes al Mediterrani i a les fronteres. I ens pensaran d’una manera semblant a què nosaltres ara imaginem la decadència de l’imperi romà (Roma va cremar, com crema l’Amazones). A Roma van tenir a Calígula i a Neró; nosaltres podrem aportar una llarga llista de noms al catàleg de governants bojos: Trump, Johnson, Bolsonaro, Salvini… amb la diferència que hem estat nosaltres qui els hem votat, democràticament.

El capitalisme s’ha carregat la democràcia, i de pas, també, el planeta, però ara més que mai, és d’una importància vital persistir. Més enllà de les grans iniciatives governamentals, què hi podem fer, com a individus? Hi podem fer molt, no tant per evitar la catàstrofe, sinó per reduir-ne o retardar-ne els efectes, per solidaritat amb els altres, o per millorar la qualitat de vida en el nostre entorn més proper. Parlo d’un compromís ètic no només amb el nostre món actual, sinó també amb les properes generacions; un compromís ètic de petita escala: solidaritat de quilòmetre zero per a un món globalitzat. I no em refereixo només a reciclar, o a consumir plàstic de manera responsable; penso també, com comenta Franzen al New Yorker, en donar suport a qualsevol causa que ens commogui: des de l’ajut als refugiats fins a l’activisme per portar la cultura a estrats més amplis de la població.

I què tenen a veure la cultura i l’art amb el canvi climàtic? Hi ha una paraula clau, en aquest tema: sostenibilitat. L’escassedat pot tardar més o menys anys a arribar, però arribarà. I amb la precarietat subsegüent, arribarà també una redefinició del que significa la idea de comunitat, i també de propietat i d’identitat. Tocarem a menys recursos per cap, i per tant, ens tocarà compartir molt més, i escarrassar-nos per trobar projectes imaginatius i compatibles amb l’estat de les coses.

I aquí és on entren en joc l’art i la cultura. Potser sóc un il·lús, però penso que, al contrari del que molta gent pot pensar, la cultura, en totes les seves manifestacions, tindrà un paper primordial en aquest futur precari. Una de les coses que passen en la distopia que proposa Ariadna Castellarnau a Quema, és que la humanitat va deixant enrere la seva condició, precisament, humana. S’acaba la Història, s’acaba la cultura, tot es transforma en mera supervivència. Els homes i les dones esdevenen organismes que no estan morts però que tampoc acaben d’estar vius, que van arrossegant-se fins a transformar-se en taques irrellevants a les parets de cases en ruïnes. Per tal de preservar la nostra condició humana amb tota la bellesa i tota la misèria, per tal d’entendre el món que ens envolta (encara que entendre’l sigui una experiència dolorosa), necessitarem la cultura. Una cultura sostenible i solidària, com la que ja s’està fent a diversos sectors, vinculada amb la ciutadania, amb un aprofitament assenyat dels recursos. Evidentment, res d’això no aturarà el canvi que ha de venir, però sí que ens ajudarà a entomar-ho, a parlar-ne, a donar-hi un sentit a través de la catarsi. I a viure, en la plenitud que ens permetin les circumstàncies, com ens ensenya, entre molts d’altres, Anton Txèkhov a Les tres germanes: “l’home ha de tenir fe en alguna cosa, o buscar-la. Si no, la seva vida és buida, buida… Viure i no saber per què volen les grues, per què neixen les criatures, per què hi ha estrelles dalt del cel… cal tenir alguna idea sobre la vida, si no tot plegat és una bogeria, o una atzagaiada.”

Contra la distopia, ens quedarà la cultura. Cuidem-la molt, perquè ens farà falta. Que el viatge serà llarg, i no exempt de penúries.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació