Conta’ns alguna història, poeta!

Daniel Genís Mas, director d’El Biblionauta (portal de literatura fantàstica que enguany celebra, com Núvol, el seu desè aniversari), s’inicia en l’escriptura de ficció amb Uns déus ferotges: una novel·la que vessa fantasia i aventures, i que presenta un worldbuilding mitològic d’allò més captivador. 

Com si es tractés d’una peça inèdita i enquadernada en pergamí, la novel·la s’inclou en el marc d’un relat escrit en primera persona on s’expliquen les circumstàncies, detalls i itinerari del viatge de peregrinació de València a la Meca d’un misteriós Abu Jafar, cercador d’aventures extraordinàries, cap allà a l’estiu de 1183. 

La voluntat de l’odissea no és més que la de poder fugir una estona de la mediocritat de l’antre en què es troba el protagonista, un jove pèl-roig de tarannà impulsiu que diu ser l’últim membre dels Kinana i que es veu atrapat en una família i una ciutat que no l’entén. Decidit com és, decideix anar a viure algunes de les històries alternatives que ha conegut a través dels ulls i les orelles de la ment, i marxa de casa després de robar tots els estalvis familiars, convençut que la sort i els déus el portaran allà on el necessitin. 

I això és el que fa: emprèn un viatge a la recerca d’una princesa de la qual s’ha enamorat només d’oïdes –una mica a l’estil cervantí– perquè vol estimar i, sobretot, perquè diu que “els enamorats feien aquelles coses que jo volia fer”. Així és com descobreix ciutats que desapareixen, rius que parlen, reis que són pobres i noies que es fan passar per nois. I l’amor, és clar, perquè, per sobre de tot, Uns déus ferotges és la relació passional entre dos joves i els vincles que s’estrenyen a causa de la presa conjunta de males decisions.

El millor de la novel·la, però, és el constant recordatori de la importància d’explicar històries: com a distracció, però també com a últim remei per salvar la vida, per seguir vivint, per fugir d’un excés de realitat comuna, mundana, pobra. Els déus ferotges és un crit a la necessitat de l’aventura, d’obrir les portes de la ment a una fantasia de déus, misteris i simbolismes. 

I la prosa directa i plena d’humor de Daniel Genís Mas acompanya el lector incloent-lo en la presa de decisions que enriqueix amb termes originaris d’altres idiomes i amb dibuixos de mapes que doten de versemblança aquesta història de somnis i desitjos que es fan realitat només perquè de tant creure-ho s’acaben materialitzant.

També el protagonista es dirigeix al lector i el fa partícip, revelant els seus defectes i necessitats. Diu Abu Jafar, per exemple: “aviat us n’adonareu que no és el tarannà d’aquest llibre el de fer-me quedar bé”. I, més endavant: “serveixi aquest trist paràgraf com a justificació de l’estil maldestre que tens a les mans, aquest lligall desmanyotat, segurament ple de faltes i, per descomptat, curull de paraules grolleres. Però espero que divertit.”

I com riem, acompanyant-lo en les múltiples aventures per les terres desèrtiques i naufragis diversos, i escoltant totes les rondalles que s’inclouen dins d’aquesta novel·la-marc, que ens permeten sentir veus d’allò més diferents i interessants. Que ja ens ho diu, el protagonista, que, mentre quedin històries per contar, tot anirà bé. 

Per això, potser, la nota final: “que almenys valgui el que hem transcrit aquí per a testimoniar que avui, com ahir, encara queda gent al món capaç de jugar-se la pell per fer realitat un somni”. Perquè el somni de Daniel Genís Mas és d’aquells en els quals voldries quedar-t’hi a viure, fer-t’hi un lloc. I és que, passi el que passi, a Uns déus ferotges la conversa està assegurada. I el somriure, també.