Pruden Panadès

Pruden Panadès

Autora d’ “Errata” (Pol·len Edicions) , “Un pot” (La PAGE), “Cosins de Tarzan” (Raig Verd), “Passamaneria” (Godall Edicions) i “Corró d’Amunt, quadern de notes” (Aj. de les Franqueses) , col·labora a la revista-llibre “Vallesos” i a Núvol.

Conflicte i elasticitat

Cal fugir del periodisme obsessionat en l’anàlisi estètica i dirigir la mirada cap al context

Amb el sotstítol de Sis propostes per reapropiar-nos de la cultura, Raig Verd i Indigestió han coeditat Cultura en tensió, un recull de sis textos de reflexió en veu alta sobre la cultura i els seus paisatges canviants. Jordi Oliveras és l’artífex d’aquesta iniciativa, cuinada a l’escalf de la plataforma Nativa.cat (Música i cultura vistes des de Barcelona) que des del 2002 s’ha anat convertint en un fòrum independent i permanent de debat obert i d’anàlisi crítica en el camp de les cultures. És el segon títol de la col·lecció “Ciclogènesi”, que el catàleg de Raig Verd dedica a l’assaig, precedit per Temps de segona mà de Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de Literatura 2015.

Un gat mirant-se uns llibres | Foto: Oriol Puig Taulé

Aquesta publicació —a quatre mans— parteix d’un territori comú: el de la necessària formulació de preguntes que, des de perspectives diverses, propicien el reconeixement de les forces en tensió que configuren els espais culturals actuals. Reticents a les simplificacions o els implícits, els sis articles provenen de la reflexió proposicional i l’activisme més que no pas del confort descriptiu dels observatoris. Hi ha corda per estona.

Potser perquè pertanyo a una generació molt influenciada pel cinema, mentre llegia Cultura en tensió, m’han perseguit, de manera intermitent, un parell d’ombres com de cinema expressionista alemany. Una era la de Felipe González regant un bonsai, l’altra era la de Pasqual Maragall inaugurant el MACBA dient allò de “catedral de l’art contemporani”. La CT (cultura de la transició) podria ser l’escenari de fons.

Cultura en tensió no és una síntesi de la història recent de la cultura , ni un assaig amb voluntat d’anàlisi exclusiva d’un tema, tampoc un agregat d’articles. Una mica “barcinocèntric”, el recull emergeix de debats, fòrums, opinions, reflexions i posicionaments poc conformistes que recorden i indaguen, tothora, per què la paraula cultura no acaba mai de tenir el mateix significat per a tothom ni en tots els contextos. La filosofia, l’arquitectura, la cultura lliure, la cultura contra el neoliberalisme, l’habitació compartida i la música de cada dia són els motius on els autors s’aturen, analitzen, documenten, relacionen i suggereixen. Cal una lectura atenta, són cent-cinquanta pàgines intenses d’aquelles que desvetllen curiositat, ens porten a altres llibres i posen al descobert que tensió pot ser sinònim de conflicte i també d’elasticitat.

“Per què no ens hem desempallegat, doncs, de la cultura?”, es pregunta Marina Garcés, en el primer dels textos (“Classicisme punk”), que ofereix una visió més panoràmica en el terreny de les idees i amb més matisos. Recorda els advertiments de Nietzsche i W. Benjamin sobre la capacitat de monstruositat i barbàrie de la cultura, la seva progressiva transformació en una “nova Església laica”, com també la seva perpètua dualitat: la cultura és alhora contracultura. “És precís anar més enllà d’aquesta escena dual. És per anar més enllà d’aquest esquema que proposo i reivindico un classicisme punk com el nucli del que pot ser avui una aposta radical per la cultura, més enllà de les eternes i fatigoses contradiccions.”

Garcés proposa un recorregut al costat d’autors com Diderot, Nietszche i Artaud que al llarg de tres segles també es van qüestionar el sentit de la cultura il·luminant-la des de perspectives diverses. Si Artaud deia que “la cultura és un medi, un medi refinat per comprendre i exercir la vida”, avui aquest és un medi instrumentalitzat per comportaments orientats a la rendabilització .“Tot recurs que no rendeix és desestimat per inútil i caduc”, podria ser una divisa —actualitzada— de la barbàrie. Suggereix “(…) i retornar vida a un món podrit que s’ofega sota els residus (…) ens cal ser molt clàssics i molt punks alhora: molt clàssics per creure en el fons comú de l’experiència humana i en les seves relacions de sentit (…) i molt punks per creure que tot el que necessitem fer per comprendre i exercir la vida podem fer-ho ara, nosaltres mateixos i sense esperar res”.

En un moment del seu article “Dissolució de l’objecte”, Ramon Faura es demana “Coneixem l’origen d’un marbre de Carrara, però, d’on prové un marc de PVC?”, i construeix, en tres dimensions i amb nombrosos exemples, les preguntes que provoca l’arquitectura i els seus processos, els quals exemplifiquen la contradicció entre permanència i canvi. Permanència subordinada “al rei” o a un “discurs aliè a una arquitectura entesa com a l’entorn que ens acull”, com va ser el que va interceptar la voluntat revolucionària de les arquitectures dels mestres moderns.

El cas del Fun Palace dissenyat per Cedric Price en col·laboració amb Joan Littlewood, exemplificaria el combat entre el llapis de dibuixar i les noves tecnologies digitals que obren pas a possibilitats constructives “provisionals”, “adaptables” o “canviants” al servei dels usuaris, principis aparentment coincidents amb la tradició arquitectònica japonesa o, paradoxalment, amb els valors més propis de la lògica mercantil en la seva veloç cursa especulativa i que fan de la impermanència el seu valor més cobejat.

El gran esvoranc s’obre entre el projecte “d’autor” i la seva realització. “La industrialització, per qüestions fàctiques, desvincula l’arquitectura del medi que l’acull (…); la producció industrial de nous materials genera, inevitablement, objectes desvinculats del medi”. La proximitat o la llunyania amb l’entorn, la soledat del dissenyador únic o el sentit de l’obra col·lectiva lenta i imprevisible, la demolició, la permanència del “monument” són, entre molts d’altres, els exemples documentats que expliquen les formes de les coses, dels espais que habitem i la seva permanència o dissolució.

“Una nova esfera pública?”. César Rendueles posa en qüestió les noves possibilitats d’ús i els límits de la ideologia tecnològica que “(…) ens impedeix comprendre l’autèntic impacte dels mitjans digitals i com interactuen o com podrien interactuar de manera complexa i innovadora amb la nostra realitat social”. Posa sota sospita, com havia expressat Hakim Bey, les capacitats de la “comunitat virtual” que enlluernà per la facilitat d’accés a la informació, però a la informació i res més; analitza els propòsits de la cultura lliure o la ciència oberta, per acabar apuntant: “Potser la cultura lliure hauria de pensar una mica menys en sistemes operatius i distribucions i una mica més en cooperativisme i justícia social (…) la ideologia tecnològica dominant cega.”

A “Garatges, fàbriques i marges”, Joan M. Gual repassa dates i fets significatius de la cronologia cultural —barcelonina— i llança la pregunta: “Quin ha estat el paper de la cultura que ha anat vinculada als espais de transformació que no han volgut renegar o acceptar resignadament les coordenades neoliberals?”.

La industrialització o la institucionalització de la cultura, l’any 1986, el 1992, el municipalisme desencantat (hilarant descripció del cas de la reforma de la Diagonal) són les etapes que identifiquen la clara orientació neoliberal que gestiona la cultura, simultàniament coexisteixen d’altres pràctiques culturals “(…) Hacker, punk i cooperativisme suposen formes de reinvenció de gestió comunitària de la cultura, que al mateix temps és també reinvenció de la crítica i de la comunitat en un temps de minories i de preponderància de l’individualisme”; els exemples que il·lustren aquests moviments són nombrosos, el 15M (2011) va suposar l’eclosió de tots ells “(…) amb una creixent capacitat organitzativa”. Les preguntes no s’acaben, “(…) dit d’una altra manera, com es pot donar valor a una cooperació social que no passa necessàriament pel mercat, per avançar cap a un context posterior al neoliberalisme?”.

“Hauria estat reconeguda, Plath, si no hagués ficat el cap al forn?”. El de Lucía Lijtmaer, “De l’habitació al rusc”, és un article diàfan en què s’analitzen tots els factors que intervenen en el fet d’escriure. Què implica, avui a Barcelona, “literalment” la cèlebre concreció de Virginia Woolf de disposar de “l’habitació pròpia” per escriure? Com un tall en secció, va puntualitzant tots els fets que conformen o incideixen en la dedicació a l’escriptura. Aporta força exemples i es fa preguntes, com ara l’èxit del silenci que envolta determinats autors o títols, o el per què l’arquetip de “l’escriptora sofrent”? Quin paper juga “la talaia dels mitjans” davant de l’acte literari “(…) un acte radical per definició”?

I apunta, entre d’altres idees: “Els treballadors de la cultura i dels mitjans tenen una responsabilitat respecte al seu treball, en què la transparència i l’exercici ètic de la professió han de ser exigits per tots. La ciutadania, al seu torn, ha d’exigir el plantejament de debats crítics, en comptes d’assumir la cultura com una cosa unidireccional, endogàmica i de privilegiats.”

A “Trencar el marc” Nando Cruz, posa el dit a la llaga, la pregunta que llança respecte a la música seria igualment vàlida per a d’altres llenguatges: “Així doncs, tot allò que neix per generació espontània, fins i tot fora del sembrat, o que és fruit del conreu discret i persistent per part del teixit social, no és música? O no ho és fins que no entra en el mercat? Quin sentit té això?”. Aporta molts exemples de com certes intermediacions, periodisme musical, circuits, enregistraments, programadors, disposició i tipus d’espais, patrocinadors…, van formatejant uns models orientats a reproduir “(…) els tics del poder: glorificar la qualitat per esquivar la dissensió. El poder sempre se sent còmode amb el talent i incòmode amb el conflicte”.

“(…) La música, la cultura, no existeix en un moment concret: és un continu” i això comporta assenyalar un aspecte (al meu parer, fonamental) i que sovint passa desapercebut: “(…) Hi ha un immens negoci en la segmentació del públic. La conseqüència és que aquell espai de trobada esdevé un nou context, classista i discriminador, un espai que segmenta, jerarquitza i exclou.” I si algú té dubtes, una ullada a les programacions museístiques, teatrals o musicals serà suficient per comprovar fins a quin punt la segmentació de públics s’ha instal·lat amb tota naturalitat, fins i tot en iniciatives benintencionades d’inclusió cultural que es veuen abocades a publicitar qui són els exclosos (!).

Conclou aquest brillant text amb un avís: “Cal fugir del periodisme obsessionat en l’anàlisi estètica i dirigir la mirada cap al context, cap al paisatge, cap al procés, cap a les relacions que s’hi generen, cap a les intencions que mouen l’artista, cap els impactes que remouen el públic, cap a aquests altres espais on també es produeix cultura, perquè són solcs on es queda l’aigua”.

Potser es troba a faltar un capítol dedicat a l’escola i als corrents que inspiren models alternatius o animen pràctiques efectives com “l’educació lenta”, els projectes que vertebren els programes escolars al voltant d’eixos temàtics o les comunitats d’aprenentatge. O alguna reflexió sobre cultura i sostenibilitat. Potser en un segon volum…

Deia Jorge L. Borges que quan una metàfora es nota massa és una mala metàfora. La imatge d’un president cultivant bonsais, empetitint, retallant arrels, interceptant el creixement o complaent-se en la limitació no era una metàfora. Tampoc no ho era un alcalde que santifica un museu identificant-lo amb una catedral. Són, afortunadament, “ombres del passat”. Cultura en tensió, és una lectura recomanable per a gent de totes les edats.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació