Com s’arriba al mamading?

Per què les dones  “trien” fer fel·lacions a canvi d’unes begudes? La resposta nocrec que sigui, com suggereix Empar Moliner, un exemple d’imbecil·litat col·lectiva. La resposta apuntaria a saber quines són les característiques d’una societat que hipersexualitza les seves nenes i erigeix l’estrella porno com a model de feminitat.

Les nenes joves a la nostra societat ja s’inicien a les relacions sexuals als 13 anys de mitjana. Una edat prematura per viure i assimilar moltes coses. Viuen constantment sota el missatge que per ser una jove veritablement cool cal estar hipersexualitzada. Només cal veure els ídols del moment:  Miley Cirus en el seu darrer vídeo es masturba i anteriorment canta ens “tirem a qui volem” i  té més de 450 milions de visites. Cal parar esment a aquesta imatge infantil i sexual, perquè va dirigit tot a un públic cada cop més jove. Ella va ballar amb Robin Thicke Blurred Lines una cançó ben coneguda que parla de “trencar culs”, la poso com exemple però les grans estrelles ja no són les actrius de Hollywood, ni les escriptores, ni les intel·lectuals com algunes dècades enrere. Fins i tot dones ben interessants com la Shakira han de semblar putons berbeneros en els seus vídeos. Totes idèntiques: la de dona voraç de sexe i insaciable que tant agrada a l’imaginari masculí que visualitza porno. Faria riure si no fos tan preocupant veure com està al llit amb la Rihanna, però les dues fumen puros com volent dir “ens ho fem una mica entre nosaltres però ens agraden els tios”. Tots sabem que als homes del porno els escalfa veure dues dones fent-s’ho. Cal, però, que s’ho facin si no es desitgen per posar-se una vegada més al servei del desig masculí? Aquesta és la llibertat?

Hi ha qui s’atreveix a dir que tota aquesta situació és el resultat de l’alliberament sexual. No, això no és alliberament sinó la tirania d’un model social que promou una dona cada cop més semblant al d’una estrella porno. Un veritable alliberament passaria per una educació afectiva- sexual que vagi més enllà dels mètodes anticonceptius, que tingui a veure amb la maduresa afectiva i les possibles formes de viure el sexe i l’amor, i educar també en la possibilitat que és del tot legítim no voler fer sexe. La veritable llibertat passaria per tenir molts models de dones, entre els quals hi hagués la dona hipersexual i en zel patològic que es promou constantment en els mitjans audiovisuals però entre d’altres models de dones amb èxit i representatives més enllà de la Merkel.

He vist vídeos d’educació sexual – dirigits a escoles i instituts – en què només es contemplava la possibilitat de sortir de nit i haver de fer sexe, això sí, amb preservatiu. A banda de la ridícula cançó “amo a Laura pero esperaré hasta el matrimonio”, no hi ha pràcticament models sans, positius d’una sexualitat lliure i triada. Com ara “jo només tinc sexe amb qui de veritat m’agrada i passo del prejudici que he de tenir una vida altament sexual per ser una dona amb èxit vital”.  D’on ve a aquesta vinculació entre vida sexual activa i felicitat? És pot ser sexualment actiu i patir moltíssim com molt bé reflecteix el film Shame, d’algú només capaç de fer sexe compulsivament i no vincular-se emocionalment amb ningú. És una solitud terrible.

Mai oblidaré la Rosa López, la d’Operación Triunfo, que un dia cansada que li preguntessin si tenia xicot (per cert, mai es pregunta correctament, ja que s’hauria de dir “si tens xicot o xicota” per no caure com sempre una heterosexualitat obligatòria), i sobretot si ja havia tingut relacions sexuals, va cridar: “¡es que no se puede ser virgen en este país!”.

La pregunta és doncs, ¿com hem arribat a una banalització tan gran del sexe? Perquè vivim en una societat consumista, psicologista i patriarcal. Hi ha tota una indústria al voltant de la hipersexualització, que ha vinculat l’alliberament femení amb tirania porno, i l’accés al sexe s’ha facilitat moltíssim. I no un sexe romàntic o que equivalgui a un compromís, precisament. Un tipus de sexe de consum que beneficia, sobretot, al gènere masculí. Cal recordar que molts joves ja no volen ni la “feinada” de lligar i haver de tenir una relació de cert esforç amb una noia per tenir sexe i prefereixen acudir, directament, a la prostitució.

Crec que així s’arriba al mamading, i a deixar-se tocar els pits èbria als sant fermins, o poder passar del cinema porno al cinema d’autor com Sasha Grey.

Aquest no és l’alliberament que volíem, si les dones “triem” aquesta sexualitat no és només perquè algunes siguem imbècils sinó perquè canvien les formes, però continua la tirania i l’explotació sobre el cos de les dones.