Com desvirtuar una novel·la: el cas de Pere Joan Martorell

Embull i guerra a Mallorca. L’embolic és literari. La guerra, com totes, crua i glacial; bàndols, morts i misèries. Totes dues coses convergeixen a La memòria de l’Oracle (Edicions de 1984), l’última novel·la de Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972), un autor que a Catalunya coneixem, sobretot, pels seus poemaris, publicats –alguns, no tots– a Proa (Aquest Cor, Dansa nocturna). Amb el llibre en qüestió, l’autor va guanyar el Premi Mallorca de Narrativa, un guardó de prestigi (se l’han endut Manuel Baixauli  o Miquel de Palol), que en l’edició de 2017 es va veure enfangat per una confusa i maldestra praxi.

“Ara us explicarà les aventures i desventures del llibre”, avança l’editor Josep Cots. Edicions de 1984 convoca a la premsa per presentar la novel·la i, de passada, el desgavell. Un desgavell que es tanca amb una nova vida a la casa de Cots. Començarem parlant de l’obra perquè, afortunadament, l’embull ha quedat en anècdota, en un episodi “molt fosc”, segons l’autor.

De memòria, conflicte i llenguatge

La memòria de l’Oracle és, en essència, la història d’una recerca. Una recerca on es veu implicada la família d’en Jacob. La família (mare, tia, oncle…) busca al pare, desaparegut durant la Guerra Civil, que és un dels marcs temporals de la novel·la. El llibre –cada dos capítols– encavalca dues novel·les: una transcorre en ple conflicte, l’altra està ambientada en els anys de postguerra. Al final, tots dos temps convergeixen. L’escenari, un poble que podria ser Lloseta mateix. Tot està contat per una “mirada molt subjectiva”, que és la d’en Jacob, narrador omniscient que comença a relatar quan encara és al ventre de la mare. La memòria (col·lectiva) és fonamental per entendre l’obra: “Està escrita per acumulació”.

Martorell explica que no ha volgut fer una novel·la històrica o documental (tot i que, evidentment, hi ha un fons de recerca informativa). Ha optat per construir una novel·la sobre la puresa de la naturalesa humana. Ha triat, diu, una “perspectiva diferent, alternativa”. Li ha dut, en part, la professió: és psicòleg. Decisions i moviments són ambigus. Res és inequívoc: “Les circumstàncies converteixen els bons en dolents i els dolents en bons”. Martorell reflexiona sobre la pèrdua, el misteri i la follia. Una follia d’origen incert. Martorell es pregunta si “som genètica, és a dir, herència; o som experiència, és a dir, vivència”. No sabem a què atribuir “el despertar de la bèstia”.

La guerra de Martorell és un conflicte profundament illenc. Explica el període “des del fet particular de Mallorca”. Ho fa detallant la barbàrie, els temps obscurs del feixisme. “La crueltat –diu– és absolutament manifesta”. Només entrar al llibre, ja ens planta en una atmosfera “densa, angoixat, freda i tèrbola”. En l’opressió hi pot ressonar el salvatgisme d’El mar de Blai Bonet, un dels nords de Martorell; o les sensacions de Pedro Páramo: ofegar-se llegint. El sol i la calor no existeixen. Tot és “fred, pluja, fosca, por i neu”.

Per a fornir la construcció literària, Martorell se serveix d’un llenguatge ric, corpulent, intensament poètic. “Reparador”, afegeix ell. Guareix la llaga oberta, treu el dolor amb força. La llengua també permet agregar universalitat a l’obra: els bessons Jacob i Jeremies, noms bíblics, són “una abstracció”, una manera de sortir de l’esfera local. Ni Pere ni Jaume.

Martorell ha atès les exigències del lèxic i la prosòdia: “La voluntat ha estat fer feina a partir de l’estil”. Li ha quedat un text líric i precís: paraules, expressions, frases fetes… Olorem la pell de la guerra. L’escriptor lamenta que les noves generacions perdin la riquesa del llenguatge: “Tot són arbres i ocells”. L’avi va ensenyar-li que no és així, que existeixen els hipònims, el mot exacte. “Puc jugar amb el bagatge lingüístic”. Malda per recuperar “una llengua que es perd”. Aquesta llengua tan potent, afegeix Cots, “amoroseix la terrible crueltat”. “És un llibre feixuc; no és un divertimento”, precisa Martorell.

Deslluir un premi

I ara sí, el tràngol. Martorell es presenta al premi (secció narrativa), dotat amb 25.000 euros i convocat pel Consell Insular de Mallorca. Un premi que ja havia guanyat en la variant poètica, el seu camp de domini. El jurat el fa vencedor. El guardó, però, es desdobla en dos concursos: el certamen literari pròpiament i un concurs comercial (amb una dotació de 10.000 euros), que és on tot s’enreda. Aquest concurs paral·lel es convoca per decidir qui edita l’obra premiada. L’editorial escollida –“pràcticament desconeguda”– no complirà amb el que promet: una gran distribució pels territoris de l’àmbit lingüístic català. Actuarà de manera caòtica i gens clara. Els responsables del concurs també procediran erràticament: es resistiran a mostrar a les altres editorials aspirants els motius pels quals han fet vencedor el projecte seleccionat.

Vista la manera d’operar de l’editorial i assessorat per l’advocat de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Martorell es desvincula de l’empresa: “Em van recomanar quedar-ne al marge”. El llibre tindrà una fugaç campanya a les Illes, que inclourà, fins i tot, alguna presentació sense l’autor. La suma econòmica del premi ha de destinar-se a sufragar la campanya; Martorell no ha rebut cap exemplar del llibre: “No el tinc ni físicament ni corregit”. L’autor associa l’error en la tria de l’editorial a la composició del jurat: funcionaris sense nocions d’edició i no professionals del sector. Veu més lògic “saber a priori” qui editarà el llibre guanyador. No fa tants anys, explica, aquest mateix premi l’editaven Proa i l’Editorial Moll conjuntament. Els concurrents ho sabien per endavant.

Martorell considera que els guardons amb renom han de tenir una casa potent al darrere: “És important que un llibre que ha rebut un premi de prestigi sigui visible. Si el llibre queda reduït a un àmbit local, tot es desvirtua. Els grans autors, per exemple, ja no voldran optar-hi, decidiran no presentar-s’hi”. Tot plegat ens porta a reflexionar sobre el rigor i les intencions d’aquells que dominen els premis literaris. Corrompre la part editorial encara enfonsa més la qüestionada credibilitat dels guardons.

Després de tot, les bases del Premi Mallorca han estat modificades: avui l’autor guanyador s’enduu 10.000 extres (els que abans rebia l’editorial) per decidir “on i com vol que es publiqui” l’obra.

Bot al Principat

La memòria de l’Oracle ha pres, doncs, una nova vida a Edicions de 1984. Martorell, sabedor de la intenció de Cots de publicar el llibre guanyador del premi (l’editorial s’havia presentat al concurs), decideix fer-li arribar la novel·la un cop ha vençut el període de vinculació amb l’editorial fallida i el Consell Insular. Cots no dubta en publicar-la: “Em va entusiasmar. És una potentíssima novel·la poètica sobre la memòria”. Avui el llibre té una distribució digna, en una casa de prestigi, a més. 1984 ha permès a Martorell fer un rotund salt narratiu al Principat. “És un bot a una altra lliga”.