Cobrim de flors Verdaguer

“Cobriu-me de flors, / que d’amors me moro; / cobriu-me de flors, / que em moro d’amors“, escrivia Jacint Verdaguer a «Fulcite me floribus»  dins Idil·lis i Cants místics (1879). En ple confinament a causa de la crisi de la Covid-19, arribem a la celebració del 175 aniversari del naixement de Jacint Verdaguer, una de les figures més emblemàtiques que ha aportat la cultura catalana.

L’arrelament a la terra i les referències a la natura són dos elements que travessen l’obra de Jacint Verdaguer de cap a cap. La seva vida a la Plana de Vic, el contacte amb la pagesia i el seu afany per descobrir els noms i les propietats de les plantes en totes les seves varietats han donat una gran riquesa a la seva obra, fins al punt que ha despertat l’interès d’estudiosos de la botànica com Carme Barceló que ha elaborat un catàleg de flora verdagueriana on s’identifiquen 322 noms de plantes que es corresponen a 267 espècies.

Com és sabut, el poeta compaginava els estudis amb la feina de pagès i ens el podem imaginar amb un brot de farigola a la boca, com solien dur els bracers del seu temps. La tarda de juny de 1867, quan l’Esbart de Vic va fundar les esbartades a la Font del Desmai, el jove Cinto va rebre els seus companys amb un brot d’alfàbrega, marduix i clavell de bosc per posar-se’l al trau.

Durant la seva estada com a capellà a la parròquia de Vinyoles (1871-1874) va plantar un llorer a la rectoria. Anys més tard, aquell arbust serviria perquè els seus amics, durant la inauguració de les obres de restauració del monestir de Ripoll (1886), el coronessin poeta de Catalunya.

L’alzina del passeig de Gràcia és una prosa en la qual el poeta dialoga amb una alzina. Un arbre trasplantat enmig de la ciutat de Barcelona que, en expandir-se, el priva de viure en llibertat. En definitiva és  el mateix que li passa al poeta quan, a la darreria de la seva vida, es veu perseguit per calumniadors i persones que volen que acati les ordres del poder eclesiàstic.

Els darrers dies, quan és traslladat a Vil.la Joana malalt de mort, diu que el reconforta l’olor de la ginesta. En aquells moments difícils i plens d’intrigues va treure d’amagat de la seva cambra el manuscrit del llibre  Brins d’espígol, per portar-lo a un lloc segur. Es tracta d’un recull de poemes sobre 70 plantes. Verdaguer el qualifica com un aplec de pensaments en vers.

La seva mort, el 10 de juny de 1902, va commocionar l’esperit de joves artistes, que atrets per l’actitud rebel del poeta i els seu posicionament al costat dels humils, van oferir flors al difunt.

Pablo Picasso i una colla d’amics van pujar a Vil.la Joana per veure com sortia la comitiva fúnebre i, en veure passar el fèretre, li van tirar flors de bosc que havien collit pel camí. Així mateix, el futur poeta JV. Foix conta que tenia nou o deu anys, quan Verdaguer va ser traslladat a Vil.la Joana de Vallvidrera. El vailet de Sarrià, seguia l’evolució del malalt amb els seus amics i, fins i tot, havien espiat la casa per veure de lluny la gent que hi desfilava. Foix diu que el dia de l’enterrament, mentre anava amb l’hereu d’una floristeria situada pels volts de Pedralbes: «vam decidir de portar-hi un ram de flors del planter de casa seva. Però els meus, severs, em van retenir, i les flors es van mustigar damunt els papers on jo havia copiat -amb ortografia de L’Avenç-, l’Oda a Barcelona que havia de recitar en públic un d’aquells dies.»

Un cop mort, es van començar a teixir un seguit d’homenatges i rituals que han ajudat a immortalitzar el poeta. I com els il·lustres i els herois la seva memòria forma part de l’imaginari de la nostra comunitat cultural.

El primer lloc simbòlic per homenatjar Verdaguer a Folgueroles, va ser el Pedró que es dreça al mig de la plaça Verdaguer. Era l’any 1908 i a Folgueroles vivien 750 persones, entre les quals hi havia 30 famílies pobres de solemnitat. Sota la iniciativa de l’entitat catalanista Catalunya Vella i amb la col·laboració dels picapedrers del poble s’havia construït el monument modernista dissenyat per l’arquitecte Josep M. Pericas. La inauguració va ser el dia 8 de maig, s’hi van aplegar prop de 3000 persones vingudes d’arreu. Les cases del poble -diuen les cròniques- estaven guarnides amb garlandes trenades per la gent i, als balcons i finestres, hi havia grans setials amb flors. Els diaris parlen d’una decoració humil però plena de bona voluntat. A partir d’aquell dia, el monument de la plaça es va convertir en el pitxer on visitants i admiradors dipositaven els seus rams de flors quan visitaven la vil.la nadiua del poeta.

L’any 1952, quan se celebraven els 50 anys de la mort del poeta, les autoritats franquistes van organitzar actes oficials a Barcelona i a Folgueroles. La celebració va ser severament controlada. El Govern Civil, per exemple, va prohibir l’acte d’homentge dels excurionistes a Vil·la Joana, i la ballada de sardanes i l’ofrena floral que s’havia convocat als peus del monument de la Diagonal de Barcelona. El minyó escolta, Josep Vallespí Montells de l’agrupació de la Mare de Déu de Montserrat, es va atrevir a portar un ram als peus del monument, va ser detingut per la Brigada Politico-Social i va acabar patint tortures a la “Jefatura Superior de Policía de la Meridiana”.

Malgrat la repressió, a partir de l’any 1952, es va començar a celebrar la Festa Verdaguer a Folgueroles de manera continuada. L’ofrena d’una corona de llorer, en homenatge al poeta, s’ha renovat any rere any i entorn el dia del seu naixement, el 17 de maig, es porten flors al Pedró amb la participació de tots els folguerolencs que li volen rendir el seu homenatge.

Amics de Verdaguer, l’any 1990, va convertir en jardí el poemari Brins d’espígol que el poeta va fer treure d’amagat de Vil.la Joana i no va ser publicat fins l’any 1981. El Jardí Brins d’espígol és un jardí verdaguerià inspirat en el jardí del gran autor universal Shakespeare que floreix al seu poble natal d’ Stratton-upon-avon (Gran Bretanya). Es tracta d’un homenatge floral on l’obra i la natura gaudeixen d’una simbiosi màgica que també trobem als jardins de la Casa de Rosalia de Castro a Padrón (Galícia) o als jardins de Mercè Rodoreda a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona), tots dos inspirats en el jardí Brins d’espígol.

Les flors expressen amor i ens recorden la mort i la fragilitat de la vida que es marceix com la flor tallada. És doncs la flor, la toia, la garlanda, el ram el que més escau i més sintèticament es pot oferir al poeta quan se celebren els 175 anys del seu naixement.

És una oportunitat per demostrar , una vegada més, l’amor per la llengua i la nostra literatura. És la memòria renovada d’un poble que generació rere generació es reinventa i surt al pas de les seves contrarietats per respondre i mostrar la seva fidelitat al poeta que va salvar la nostra llengua i la nostra parla. Confinats i conscients que som, només, una baula de la cadena de transmissió de la memòria que ha de portar saba nova a les generacions futures.

Carme Torrents Buxó és regidora de Cultura de l’ajuntament de Folgueroles

Folgueroles homenatjarà Verdaguer el 17 de maig

Sota el lema ‘Cobriu-me de flors’ es realitzarà una ofrena i acció floral per cobrir i engalanar el monument del Pedró de Folgueroles. L’acte vol mantenir l’antiga tradició dels veïns i veïnes de Folgueroles de dipositar rams de flors al Pedró el dia de la Festa Verdaguer.
Seguir llegint!