Clàssics catalans imprescindibles

Ahir els amics de la Fundació Carulla van celebrar el llançament d’una nova col·lecció de clàssics, que han batejat amb el nom d’Imprescindibles. L’aventura arrenca amb una nova edició del Tirant lo Blanc, a cura de Josep Pujol, i de La punyalada de Marian Vayreda, que ha anat a càrrec de Margarida Casacuberta. Dos títols que ja ens indiquen l’ampli abast cronològic d’una col·lecció que tant podrà recuperar clàssics medievals i moderns com títols més contemporanis. Oriol Magrinyà, director de Barcino, va situar aquesta nova empresa entre Els nostres clàssics, una col·lecció més erudita i de tractament més acadèmic, i Tast de clàssics, on han sortit actualitzacions de clàssics de la literatura catalana amb un català d’avui. Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla, va dir que preservar la riquesa cultural del país és també garantir la diversitat cultural del món, que és un dels eixos de la sostenibilitat.

Amb Imprescindibles, Editorial Barcino aposta per omplir un buit de país a base de publicar textos amb el rigor de sempre però procurant de fer-los accessibles a aquell lector que, sense ser filòleg o especialista, vol acostar-se als clàssics. Magrinyà ha destacat la bona feina que fan segells com Adesiara per recuperar autors catalans, o l’encert de Club Editor de rellançar Víctor Català, o la tasca del grup 62 a l’hora de mantenir vius tantes referències de la nostra tradició, però trobava a faltar al mercat una col·lecció que de manera programàtica publiqui els nostres grans clàssics: “Volem prestigiar la literatura catalana dotant-la d’una col·lecció com les que tenen altres grans literatures europees”. El director de Barcino considera que, salvant les distàncies, vivim un moment en què el país necessita omplir un buit com el que va omplir en el seu moment la MOLC, editada per Edicions 62 i ‘La Caixa’: “Omplim un buit, però no naixem en el buit. Ens han precedit persones il·lustres com el fundador de Barcino, Josep M. de Casacuberta i els successius directors de l’editorial: Amadeu Soberanes, Carles Duarte o Joan Santanach. El projecte és tan important que transcendeix les persones que en formem part”.

“Els imprescindibles és un projecte que ens lliga al passat i ens projecta al futur i crèiem que transcendirà. Els llibreters han rebut el projecte amb entusiasme, ens han dit que feia falta un projecte com aquest, ningú ens ha dit ‘us heu tornat bojos’. Volem publicar a un ritme assumible, de 3 o 4 títols anuals, ja que cal editar-los amb la cura que demanen”, deia Magrinyà.

“Aquesta edició del Tirant neix de la necessitat d’omplir un buit i serà l’edició de referència durant els propers 20 o 25 anys”, ha dit Magrinyà.

Imprescindibles també està pensada en clau de país en sentit ampli, amb la voluntat de cobrir tots els territoris de parla catalana. “Comencem amb un valencià i un català, però tot seguit publicarem la poesia completa de Rosselló-Pòrcel”. Magrinyà també s’ha proposat de recuperar autores que no han entrat al cànon per raons socials més que literàries, com Carme Karr. La col·lecció també tindrà un abast ampli de gèneres, des del teatre i la poesia al periodisme literari i la narrativa.

L’acte d’ahir a l’Hotel Mimosa es va completar amb una lectura de textos a càrrec de Raquel Parera i una breu conversa els curadors d’aquests dos primers volums. Josep Pujol va apuntar que el Tirant és el Decameró que els catalans hauríem hagut de tenir. Actualment l’edició de Martí de Riquer, que ha estat un referent durant dècades però que ja té més de 40 anys, només es troba en una versió de butxaca i sense notes, poc útil per als estudiants de Filologia que avui vulguin estudiar l’obra de Joanot Martorell. “Aquesta edició neix de la necessitat d’omplir un buit i serà l’edició de referència durant els propers 20 o 25 anys”, ha dit Magrinyà, tot i reconèixer l’èxit i l’oportunitat de la versió en català actual que en va fer l’any passat Màrius Serra a Proa, i que compleix una altra funció, també necessària. L’edició de Josep Pujol també es diferencia de la d’Albert Hauf, molt anotada i adreçada a un públic especialitzat. “Hem procurat posar-hi aquelles notes que ens han semblat imprescindibles, amb la voluntat de recrear la realitat del lector del temps del Tirant, il·luminant referències culturals o religioses que poden ser obscures per al lector d’avui.

“La idea era presentar el text del Tirant amb la seva fesomia lingüística original però amb la normativa moderna”, ha dit Pujol, que ha uniformitzat algunes alternances que hi havia a l’original i ha revisat l’edició de Riquer a fons, i ha fet fins a 500 esmenes després de consultar els facsímils. “S’ha procurat fer el text més llegidor, s’ha repuntuat, s’han introduït divisions de paràgrafs que Riquer no feia”, afegia Pujol.

“La punyalada admet una lectura ecologista. Hi ha una reflexió sobre el mal que estem fent a la natura i com la natura pugna per poder tornar a tenir el poder que li correspon”.

Margarida Casacuberta, que a banda de ser olotina, coneix bé el període en què va escriure Marian Vayreda, ha tingut accés al manuscrit original de La punyalada, que es va publicar l’any 1904, un any després de la mort de Marian Vayreda. “La punyalada és una novel·la que ens parla de la desconstrucció i reconstrucció d’una identitat esqueixada. Marian Vayreda es troba en un moment de canvi, en un lloc de frontera i en un període històric molt complicat, a cavall de dos segles. La novel·la de Vayreda és pràcticament coetània d’El cor de les tenebres de Joseph Conrad i la podem llegir com una novel·la que parla de la recerca d’un mateix i com aquesta recerca pot desembocar en la trobada amb l’horror”, deia Casacuberta. Si Conrad situa El cor de les tenebres en un paisatge fluvial, Vayreda ens endinsa a la muntanya, en un paisatge agrest que engoleix l’individu. Segons Casacuberta, “La punyalada admet una lectura ecologista. Hi ha una reflexió sobre el mal que estem fent a la natura i com la natura pugna per poder tornar a tenir el poder que li correspon”. Al principi de la novel·la, Vayreda recorre al tòpic del manuscrit lliurat o trobat, com si volgués distanciar-se del que explica, potser perquè hi exposa intimitats molt personals, l’acarament amb el propi horror. “I jo us diria, entreu-hi i espanteu-vos”, rematava Casacuberta.