Margarida Aritzeta

Margarida Aritzeta

Escriptora i professora a la URV

Classes de literatura

Quan he d’explicar per què he dedicat la vida a la literatura, el primer que em ve al cap és la veu de l’àvia.

Sovint recordo la meva iaia Teresa com aquella vella contadora d’històries del relat The Blank Page de la Karen Blixen (o Isak Dinesen) i evoco la seva capacitat de suggerir mons amb un art de relatar meravellós. Abans de qualsevol llibre, abans de cap altre mestre, hi va ser ella. Potser és per això que quan he d’explicar per què he dedicat la meva vida a la literatura, el primer que em ve al cap és la seva veu, sense la qual jo no hauria estat mai la devoradora d’històries que vaig ser.

Vaig entrar a la lectura per una llengua que no era la meva. Era la llengua de l’escola, imposada, però era també la llengua de la meva altra iaia, la que amb els anys vaig retratar en una novel·la que es va dir L’herència de Cuba. Recordo dos llibres dels meus vuit anys (un regal, d’un lot de quatre) que em van fer lectora per sempre: El llibre de la Selva (en edició completa traduïda) i els contes d’Andersen, sobretot La venedora de llumins. Els vaig llegir dotzenes de vegades abans de fer els deu anys. Aquests llibres i la iaia Teresa són les meves primeres classes de literatura. Després, per centrar-me només en els episodis que deixen marca, va venir la fase de lectura clandestina. Dels meus tretze anys, recordo un Macbeth que llegia d’amagat a l’hora de llatí. No sé què en vaig entendre, però recordo la sensació de magnitud, la consciència que se m’escapaven moltes coses i el fet que es tractava d’una lectura d’adults. Llavors encara no relacionava els llibres que llegia amb les classes de literatura, que eren fetes de llistes d’autors, èpoques, estils, resums de llibres i cap lectura. Però no les recordo com una cosa inútil: van ser una mena de fitxes informatives d’on vaig extreure noms i títols que la meva curiositat aniria a buscar més endavant, mentre el meu imaginari de l’època es nodria indistintament de literatura popular i literatura culta. Recordo que entre els set i els catorze anys no feia fàstics a res i devorava el que trobava a les biblioteques de les cases: còmics a ca la iaia Maria de Sabadell, versions resumides de clàssics universals al mas de les muntanyes de Prades, versions de relats de mitologia grega a ca la padrineta, el bo i millor de la literatura universal a casa de la meva amiga Pili, on hi havia una biblioteca on no hi faltava res, i on vaig trobar Salgari, Swift, Verne o Mary Shelley, al costat de les aventures dels Cinc. Quan tenia quinze anys, una professora, amb gran secret, em va convidar a llegir Las ratas de Delibes al marge de la classe i em va empènyer a tenir criteri: què t’ha semblat? Per què?, em va preguntar.

No vaig llegir seriosament literatura catalana fins que en Ricard Salvat, a primer curs de carrera (jo estudiava Història) ens va fer adonar de la vastitud de la nostra ignorància i del gruix de tot el que ens estàvem perdent. I, sobretot, fins que va portar autors vius a classe. Recordo especialment en Tísner. Era l’any 1972 i jo no sabia res, no havia llegit res, no havia escrit res que tingués dos dits de gruix. Però vaig conèixer i vaig llegir aquella gent de qui ens parlava en Ricard Salvat, una generació que ens retornava els mots i que refeia les baules d’una escriptura que venia del temps antic i que era la nostra contribució al món.

Amb els anys, llicenciada en història, vaig trobar feina de professora de llengua i literatura catalanes al que seria la URV, vaig estudiar Filologia Catalana (a part de les matèries de filologia que ja havia cursat en el Pla Maluquer) i vaig començar a portar autores i autors vius a classe mentre llegíem i comentàvem clàssics al costat d’obres actuals. Sempre ho he fet, des d’aquell curs 1979-80, tot i que aleshores no només no es feia, sinó que a la universitat era mal vist. Hi va influir el contacte amb la gent d’una generació d’escriptors que em va acollir amb generositat.

Classes de literatura de les més dures (però joioses) són les que he d’agrair a la gent d’Ofèlia Dracs. Quasi tots eren més grans que jo, els havia llegit i els admirava: Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster, Joan Rendé, Jaume Cabré, Joaquim Soler, Antoni Serra, entre altres. Escriure relats per a llibres col·lectius exigia una tasca rigorosa de lectura i crítica. Ens passàvem els textos sense signar i els criticàvem sense saber de qui eren, cara a cara. Vaig aprendre a veure com estaven fets els relats, a valorar-ne l’eficàcia estètica, a fer comentaris, a entomar crítiques devastadores quan jo imaginava que ho havia fet tan bé. A reescriure, a estripar, a rellegir… Van ser uns anys de privilegi i de goig compartit. En cap aula de la universitat no en vaig aprendre tant.

Alhora, mentre els meus fills s’anaven fent grans i vaig començar a escriure històries per a ells, posar-me al seu lloc i entomar els seus comentaris i els seus rebuigs va ser també una gran lliçó. Mai no vaig fer diferències a l’hora d’escriure relats juvenils o relats per a adults, i alguna vegada em vaig enfadar quan alguna editorial em proposava que hi afegís un glossari o simplifiqués lèxic, segurament perquè les meves lectures infantils i juvenils mai no havien estat ni adaptades ni ensucrades i, precisament per això, sempre m’havien estirat amunt en lloc de deixar-me en una basseta soma d’aigües tèbies on no m’ofegaria però on mai no aprendria tampoc a nedar.

El contacte amb els lectors, als instituts i escoles o als clubs de lectura d’adults, ha estat sempre un espai d’aprenentatge. Hem vist que, tal com deia Aristòtil, la ficció ens prepara per al món, ens fa experimentar la vida sense necessitat d’haver-la de patir en pròpia pell, desenvolupa el nostre criteri i no té més que virtuts. La literatura com a imatge del món, realista o fantàstica, que ens posa contra el mirall del que som i ens fa pensar. I ens fa relacionar. Com una mena de xarxa. No només una xarxa que ens atura de caure al buit, sinó que ens ofereix la possibilitat de sentir que formem part d’un patrimoni escrit que ens precedeix i que va més enllà de nosaltres. La literatura com a joc intertextual, que deia Barthes, com a espai de reescriptura, de cita, de pastitx. Us estic parlant d’uns anys joiosos a la universitat, d’uns companys extraordinaris i de com em vaig nodrir de la seva saviesa i vaig gaudir de la discussió, hores i hores, un dia darrere l’altre, parlant de literatura. Hi va haver, entre altres, l’Àlex Broch, en Jaume Fuster, en Joan Elies Adell, els cursos d’escriptura literària i guionatge, els seminaris “Paraula de dona”, amb la Montse Palau.

Després d’un parèntesi de quasi cinc anys, l’any 2011 vaig tornar a la universitat i vaig descobrir que als meus estudiants ja no els interessava la literatura. Coses del món global? Coses de la generació mil·lènial? O conseqüència de l’arraconament de les humanitats als Plans d’estudis? Sigui com sigui, els estudiants d’anglès, català o hispàniques em deien que preferien les matèries de llengua, perquè els servirien per trobar feina, mentre que la literatura no servia per a res. Us he de confessar que vaig tenir un moment de desànim. Va ser un cop fort. Va durar poc, però, perquè de seguida vaig trobar grups d’estudiants que desmentien les meves premonicions més negres. I que m’ensenyaven camins i temes nous. Perquè dels meus estudiants he rebut també, sempre, valuoses lliçons de literatura.

Cada any apareixen joves que publiquen obres brillants i em fan pensar en el present precari i en el futur incert per a aquestes generacions. A la meva joventut ens va semblar que superàvem la diglòssia i posàvem les bases d’un país que tenia a les mans el futur de la llengua i la cultura. El temps ens ha desmentit i segurament som més fràgils que fa quaranta anys, encara que hi ha més gent que mai que sap parlar el català, que el sap llegir i el sap escriure i que tenim una República catalana a tocar dels dits.

Acabo: Una de les meves primeres novel·les, als primers anys 80, es va dir Grafèmia, era una mena de distòpia a la manera de Ray Bradbury en què l’amenaça d’una malaltia imaginària era pretext perquè un poder despòtic prohibís llegir i escriure i fes desaparèixer els llibres (i la cultura escrita) del món. Faré espòiler i us diré que vencia la república de les lletres. Eren els aires dels temps, acabàvem d’enterrar (ens crèiem) el franquisme, i tal com deia Miquel Martí i Pol, tot estava per fer i tot era possible. Però una cultura és la contribució de les generacions, l’onada llarga. No hi ha mai un final, tot és camí.

El 10 de setembre, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, se celebrarà la Segona Jornada de Treball del Col·lectiu Pere Quart. Aquesta jornada, oberta a tothom, ha estat organitzada per la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’IEC) i el Col·lectiu Pere Quart, amb la col·laboració del Departament de Filologia Catalana de la UAB. Amb motiu d’aquesta sessió de treball i debat, l’escriptora Margarida Aritzeta ha escrit l’article que acabeu de llegir, que serà també la lectura inaugural de la jornada.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació