Clarice Lispector. Un alè de vida

“Escric perquè no sé què he de fer de mi mateix”, diu el protagonista d’Un alè de vida de Clarice Lispector. “El resultat de tot plegat és que hauré de crear un personatge, si fa no fa com els novel·listes, i a través de la creació del personatge saber alguna cosa. Però tot sol no me’n surto: la solitud, la mateixa que hi ha en cadascú, em fa inventar”.

Aquesta novel·la pòstuma de l’autora brasilera, que ara ens arriba de la mà de Club Editor amb una magnífica traducció de Josep Domènech Ponsatí, és la història d’un desdoblament. El seu narrador es pregunta pel sentit de l’escriptura, explora els misteris de la creació engendrant un personatge, Ângela Pralini, que de mica en mica nodreix de paraules i d’una personalitat independent, que es va tornant evasiva, anàrquica i indomesticable.

Un alè de vida es desplega en dos soliloquis, el de l’Autor i el de l’Ângela, que es van alternant sense confluir mai del tot. “El meu diàleg amb l’Ângela és un diàleg de sords: l’un diu una cosa i l’altra diu que sí però una cosa diferent, i vinc jo i dic que no, i l’Ângela ni tan sols em contradiu. Cadascun de nosaltres segueix el seu propi fil de la conversa, sense escoltar gaire el que li diu l’altre”, diu l’Autor. La veu de l’Ângela es trena amb la del seu creador sense acabar de fusionar-s’hi mai, perquè tenen aproximacions diametralment oposades a la realitat. Allà on ella malda per descobrir l’aura volàtil de les coses, l’Autor diu: “Prescindeixo de la realitat perquè ho puc tenir tot a través del pensament”.

A la seva darrera novel·la publicada en vida, L’hora de l’estrella (Club Editor, 2020), Lispector ja donava veu a un personatge escriptor, Rodrigo S.M., que al seu torn engendrava el personatge de Macabéa. Si a L’hora de l’estrella la distància entre l’omnsiciència de Rodrigo i la desorientació absoluta de la seva protagonista era abismal, a Un alè de vida ens trobem en un pols ben diferent.

El fil que va de L’hora de l’estrella a Un alè de vida marca la progressió d’una mateixa exploració portada al límit.

“Em pregunto si he creat l’Ângela per poder tenir un diàleg amb mi mateix. L’he inventada perquè necessito inventar-me”, diu l’Autor d’Un alè de vida. En canvi Rodrigo, a L’hora de l’estrella fa un plantejament ben diferent referint-se a Macabéa: “Jo no he inventat aquesta noia. Ella va forçar dintre meu la seva existència . Ella no és ni de lluny cap dèbil mental: anava a la bona de Déu i era creient com una idiota”.

Com l’Ângela, la Macabéa és un alè de vida, però és més corpòria. La seva vida està farcida d’anècdotes, en sabem els orígens geogràfics i familiars, és una jove amb un cos desitjant, que escolta la ràdio, té basques a l’hora de menjar i un títol de mecanografia. L’Ângela té rostre, però és tota ella vida mental que flota en un Present pur: “No em sento el cos: no em pesa ni desitja. L’esperit no es retorça ni busca. M’embolcalla una aura lluminosa de silenci: floto en l’aire, lliure del temps però plenament en aquest mateix instant, sense abans ni després”. Tampoc no viu una existència terrenal, i per això té una obsessió per aferrar-se als objectes, perquè és una projecció immaterial del pensament de l’Autor, que ens diu: “L’Ângela sempre està a mig fer. L’Ângela és la meva aventura (…). L’Ângela és molt passatgera. (…) L’avantatge de l’Ângela sobre mi és que ella no ocupa cap espai, mentre que jo ocupo un lloc i fins i tot després de mort continuaré ocupant la terra”.

Si Macabeá “sabia moltes coses que no sabia entendre”, Ângela no té cap certesa, però supura autoconsciència per tots els porus: “Soc el meu propi mirall. I visc d’obejctes perduts. (…) Encara no he arribat a comprendre’m”. Totes dues són creacions femenines d’una ment masculina, però la tortura física i moral a què Rodrigo sotmet Macabéa a L’hora de l’estrella esdevé una autotortura mental de l’Autor superposada sobre la consciència d’Ângela a Un alè de vida. “He descobert per què vaig alenar en la carn de l’Ângela, va ser per tenir algú per odiar. L’odio. Representa la meva fe terrible, que reneix cada dia de matinada. Tenir fe és frustrant. Odio aquesta criatura que senzillament sembla creure. M’avorreix el seu déu buit, que ella omple amb èxtasis nerviosos”.

El fil que va de L’hora de l’estrella a Un alè de vida marca la progressió d’una mateixa exploració portada al límit i que té la seva dimensió teològica. “El que la nostra imaginació crea s’assembla al procés de Deú per crear”, diu l’Autor. I es fa una pregunta que Rodrigo S.M. no s’hauria fet mai respecte a Macabéa: “Quan l’Ângela pensa en mi, ¿es refereix a Déu o a mi?”. Però l’Ângela, indòmita, té molt clara la resposta: “¿Qui la fa la meva vida? Sento que algú és el meu amo i senyor i regeix el meu destí. Com si aquest algú m’hagués creat. Però també soc lliure i no obeeixo ordres”.

L’hora de l’estrella i Un alè de vida són dues obres que representen molt bé l’última Lispector. Club Editor ha fet bé de publicar-les seguides i la invitació de llegir-les una rere l’altra té tot el sentit, perquè sembla que es corresponguin a dos moments complementaris, abans i després del traspàs de l’autora. Si L’hora de l’estrella, publicada en vida, és una obra plenament terrenal, Un alè de vida, ja pòstuma, sembla la seva destil·lació celestial, una novel·la sobre el nostre món escrita amb un peu al més enllà.