Charles Baudelaire. ‘El meu cor despullat’

Proa recull els escrits íntims de Baudelaire a ‘El meu cor despullat’. |

Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

“Avui vull dir-ho tot. Estic sol, sense amics, sense amant, sense gos i sense gat, no tinc amb qui queixar-me. Només em queda el retrat del meu pare, que continua mut”, escriu Baudelaire el 1861 a la seva mare en una carta brutal on li escup tots els fantasmes. Fantasmes i aprensions que també desplegarà en nombrosos papers, disponibles avui en català sota el títol El meu cor despullat. Escrits íntims i correspondència (Proa).

En aquesta mateixa carta, Baudelaire parla a Madame Aupick (nom de vídua de la mare) sobre “un gran llibre en el qual somio fa dos anys”. El llibre anhelat té un títol incontestable: El meu cor despullat. Incontestable perquè qui intitula no és el poeta, sinó Edgar Allan Poe, que imposa aquest encapçalament. Ho fa llançant un vertiginós desafiament “a algun ambiciós”: “Escriure i publicar un petit llibre. Amb un títol senzill, uns quants mots ben clars, El meu cor despullat”. El llibre (i l’autor) haurà de mantenir “la promesa del seu títol”. Obrir el cor en canal; deixar-hi la pell i l’ànima. “Sense obstacles”. “Cap home seria capaç d’escriure’l”, preveu Poe. Baudelaire, ingovernable, imprevisible, admirador de l’escriptor (el va traduir de “manera obsessiva”), recull el desafiament, que li transmet a la mare en diverses cartes (“amuntegaré totes les meves còleres”).

El llibre, però, acabarà a l’arca dels grans projectes inacabats del poeta. Així, els escrits íntims es publicaran pòstumament dividits en seccions: CoetsHigiene i El meu cor despullat (les dues primeres seccions tenen l’alè de l’última, que és l’atiada indirectament per Poe). Una primera publicació apareix ja el 1887 (Mon coeur mis à nu: journaux intimes). Des d’aquest novembre –per primera vegada– podem llegir aquests papers en català, traduïts i prologats per l’assagista i professor Pere Rovira (que el 2004 ja va publicar la traducció castellana de Charles Baudelaire, sa vie et son oeuvre, de Charles Asselineau). En aquestes pàgines petem contra l’ànima descalça d’un poeta inclement, consternat; personatge fundacional de la literatura i la cultura occidentals dels últims dos-cents anys.

El pròleg (breu i aclaridor) serveix a Rovira per explicar com Baudelaire guisa els escrits. Des del salt al buit que fa quan decideix –segons el desafiament de Poe– “revolucionar alhora el món del pensament humà, de l’opinió humana i dels sentiments humans”, a les intencions que deposa en els textos (“vull fer sentir incessantment que em sento com un estranger al món i als seus cultes”), l’elaboració d’aquests, la pista en missives i el fracàs del projecte.

Baudelaire abandonarà El meu cor despullat per lliurar-se a la redacció de Pauvre Belgique, que escriurà encès per l’odi al país. Una aversió motivada per la impossibilitat d’aconseguir una situació economia favorable durant el temps que viurà a Brussel·les (de 1864 a 1866). Atacarà –sense obstacles, com sempre– als belgues; la seva manera de beure, de menjar, de caminar, etc. Un altre projecte fallit serà l’equivalent francès de Pauvre Belgique.

Gros Projet

Explica Rovira que Baudelaire considerarà El meu cor despullat un esglaó clau de la seva obra. El 1963 arriba a pactar-ne la publicació amb l’editor Pierre Hetzel. Dipositarà en el llibre grans esperances: sentimentals, econòmiques, de venjança, de victòria. No espera que sigui un opuscle menor. El poeta, de fet, mai en tindrà prou amb el resultat de Les flors del mal, poemari generador de prestigi i desgràcia a parts iguals. “Per sentir-se reconegut, important, triomfador, considerava que havia de donar [a la seva obra] més, i més extensió, i probablement en prosa”, fa veure el traductor. “Aquest és el gran projecte final de Baudelaire”. Fins aleshores (cap al 1859), el poeta només haurà publicat poemes en un grapat de revistes, dos llibres (Les flors del mal i Els paradisos artificials) i algunes traduccions de Poe (la feina que més diners li reportarà en vida).

El meu cor despullat serà allà on Baudelaire retrati la seva ànima de debò. El seu equivalent a les Confessions de Rousseau. Per a Rovira, “el llibre posa al seu lloc els tòpics sobre Baudelaire. Desmunta el mite del poeta maleït, aficionat al satanisme i a l’opi”. De fet, Déu –també la religió i l’església– guanya clarament a Satanàs la partida de la presència i l’atenció. Com dèiem, però, tot va quedar en “estat de projecte”. “Estat de notes”, diu el poeta. Infinitud d’anotacions. És el que coneixem com els escrits íntims. Un abocador d’odi, passions i rancúnia.

La majoria d’edicions dels papers s’han treballat amb el màxim rigor, volent oferir una idea fidel del llibre tal com l’hagués concebut Baudelaire (escrupulós i d’una altíssima autoexigència). La divisió de base de Rovira és la decidida per Claude Pichois, autor de l’edició de les Oeuvres complètes del poeta publicades a Bibliothèque de La Pléiade. Els papers es ramifiquen en les tres sèries que ja coneixem. Hi ha, però, un tall precedent: el fet per Auguste Poulet-Malassis (amic i editor de Les flors del mal), que ja va separar les anotacions entre Coets i El meu cor despullat.

Cada secció conté idees, pensaments, confessions i dèries. “Coses irritants que no s’atreveix a dir gaire gent. Baudelaire vol escandalitzar. És aquesta la seva vocació”, segons Rovira. El poeta, en efecte, dispara opinions que ningú abans havia gosat expressar. Clava les dents sense distinció. Ho fa, a més, amb una tradició cabalosa a l’esquena que tensa i eleva el projecte (per pòstuma que en sigui la publicació): Baudelaire és fill del país dels grans aphoristes (MontaigneJoubertRochefoucauldPascal…).

Ploma inflamada

Endinsem-nos, ara sí, en el contingut. En aquests papers, el poeta dona cabuda a temes d’una varietat oceànica (l’amor, el dandisme, l’art, la llibertat, l’estètica…). L’extensió de les anotacions és desigual (amb tendència a “la brevetat cisellada, l’apunt viu”). Sent, segons Rovira, “pàgines no destines a la publicació”, la sensació que pot generar la lectura és de mescladissa i batibull. La inconnexió és una constant. Ens hi trobarem pràcticament de tot. Coets ja inclou perles d’un altíssim nivell d’erudició i controvèrsia. “¿Què és l’art? Prostitució”. “Déu és un escàndol –un escàndol rendible”. “La magror està més nua, és més indecent que el greix”. I, és clar, el rastre d’una acusada misogínia: “Les nacions  només tenen grans homes, a pesar d’elles, com les famílies (…)”. Trobem també un lacònic enunciat en anglès (“Self purification and anti-humanity”) i un estudi de la bellesa, la cara, el posat de la dona, tot encreuat: “Els posats encantadors i que fan bellesa són: el posat fastiguejat, el posat malalt, el posat de gata (…)”. Veiem, fins i tot, com usa els escrits a manera d’agenda: “Demanar exemplars a Michel”, “enviar a Mme. Dumay”. Un ric farrigo-farrago.

Pel que fa a Higiene, aquesta segona secció conté reflexions sobre la moral, la conducta, el mètode. “Com més es vol, millor es vol”. “Cap a Honfleur, al més aviat possible, abans de caure més baix” (a Honfleur hi vivia la mare). “Cada minut som esclafats per la idea i la sensació del temps. (…)”. En aquesta part apareix amb força l’obsessió pels diners, els deutes i la feina. “El treball immediat, fins i tot dolent, val més que el somieig”. “Els diners són una mena de sang”. Només per aquesta última anotació ja paga la pena empassar-se els papers sencers. La genialitat de Baudelaire no descansa; en poques ocasions declina.

Arriba El meu cor despullat. Les calories. La secció més extensa, rebentada de còlera. Baudelaire en estat pur, incendiari: “La dona és el contrari del Dandi. La dona té gana i vol menjar. Set, i vol beure”. La lucidesa que hi sedimenta (de resultats defensables o no) és una delícia: “Ser un home útil sempre m’ha semblat una cosa repugnant”. És en aquesta tercera sèrie on el poeta inclou els atacs més bruscos. “Bonics retrats d’alguns imbècils: Clément de Ris. Castagnary”. George Sand en rep un ple de fúria i clemència: “Mireu la George Sand. És sobretot, i més que res, una gran bestiota; però està posseïda. És el Diable qui l’ha persuadit (…)”. “És una d’aquelles velles ingènues que no volen abandonar mai l’escenari”. Bilis a dojo. Rovira, però, ajuda: apunta en una nota al peu que Baudelaire, de jove, havia apreciat l’escriptora.

En aquest sentit, el traductor ha fet una feina valuosíssima de puntualització. Les notes al peu són nombroses, estan treballades; ens connecten els papers amb la biografia i l’obra. Per exemple, té cura dels vincles entre alguns passatges epistolars i les composicions de Les flors del mal. Al·lusions a llocs, amistats, malalties. Aclariments obligats en unes notes denses, personalíssimes, de vegades incomprensibles (en alguna ocasió no s’arriba a conèixer el destinatari de la cita, o la referència que escriu el poeta és indesxifrable).

Les tres sèries que formen els escrits queden botonades pels Pensaments d’àlbum i un petit puny d’aforismes. “Un gat és un vampir ensucrat”. “Si la religió desaparegués del món, és en el cor d’un ateu que la trobaríem”.

“Una mica de tendresa”

A més dels escrits íntims, El meu cor despullat agrupa també una petitíssima part de la correspondència de Baudelaire. L’intercanvi suma més de 2.000 pàgines. Rovira ha fet una tria variada, amb criteri. Un tast representatiu. Recull comunicacions del poeta amb escriptors amics (Fernand Desnoyers), amb Poulet-Malassis, amb Madame Sabatier, musa, amb Victor HugoFlaubertJeanne Duval, musa i amant, i amb la seva mare, que monopolitza el gruix del carteig. La lectura de les cartes destapen una relació malaltissa, violenta, apassionada, indiscutiblement edípica. La mare no es creu mai els projectes del fill. Els folis van plens de retrets. “La meva mare és fantàstica; l’has de témer i has d’agradar-li”, escriu a Coets.

“Són les cartes més apassionades que ha escrit mai un fill. Contenen un grau d’intimitat punyent. Mai ningú ha dit això a la seva mare. El grau de profunditat és impúdic. Les coses que diu sobre ell mateix, sobre les dones, sobre la seva obra, sense dissimular-ho de cap manera…”, sosté Rovira. Cada frase està plena d’amargor. Escriu amb quaranta anys: “T’ho prego, dona’m el descans, el treball, i una mica de tendresa”. A la carta citada abans, la de 1861, dispara: “Cada vegada que agafo la ploma per exposar-te la meva situació, tinc por; tinc por de matar-te”. Salva’l, Madame Aupick, o se t’esbalça.

El poeta té la necessitat de dir-se, de buidar el pap; de transmetre-li tot el patiment a la mare. “És una relació complicada. Malmesa des de la imposició d’una tutela econòmica quan Baudelaire té vint anys”. Als vint, el poeta s’ha polit més de la meitat de l’herència que li deixa el pare (mort quan Baudelaire té vuit anys). No perdonarà mai el control fiscal que la mare i el padrastre (el General Aupick) li assignen.

Els diners són una qüestió recurrent en la correspondència: “Només en dues o tres cartes no demana diners a la mare”. El mortifica haver de renunciar a un tren de vida alt mentre els deutes el devoren. Morirà empobrit i malalt (un any abans de la mort pateix un ictus hemiplègic que li paralitza el costat dret del cos). Serà enterrat al Cementiri de Montparnasse, a la mateixa tomba on descansa el padrastre. La mare no té cap reconeixement per al fill, tan sols hi indica: “Son beau fils” (el seu fillastre). És l’últim escarni a un poeta profundament humiliat. Humiliació que replica amb vehemència a El meu cor despullat.

La lectura dels escrits és, en definitiva, un acte de crueltat: fruïm amb la catàstrofe de l’altre. Llegim un home trepitjat, iracund, ressentit. Un cor que sagna lletra. Un poeta amb el destí confirmat: la deriva.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació