Chantal Poch: “Ningú se sent totalment integrat en el món”

“La màgia del món, ennegrida/ per la profunditat del mot”. Amb aquests dos versos comença L’ala fosca (Viena, 2020) de Chantal Poch, poemari guanyador del premi Salvador Iborra 2019, amb pròleg de Marc Rovira. Es tracta d’un llibre breu conformat per versos sovint curts que, com petites pinzellades, dibuixen al lector un camí poètic que no podria ser més humà.

El poemari està format per cinc parts i conclou amb un petit epíleg de dos poemes que marquen la fi del viatge que segueix el jo poètic. Un viatge de descoberta de si mateix que passa per l’intent de fer-se un lloc en el món i d’entendre’s en relació amb l’altre. En aquest viatge, a més, el jo poètic cerca constantment una paraula que se li escapa, un llenguatge que intenta fer seu sense aconseguir-ho. El sentiment d’impotència travessa, doncs, tot el recull, que acaba convertint-se en un intent de dir que no acaba de reeixir.

D’aquests temes i més vam tenir la sort d’enraonar amb Chantal Poch, que ens va donar algunes de les claus per entendre millor els seus poemes.

Ens pots parlar una mica de la teva trajectòria com a poeta?

Sí. Vaig començar a escriure de petita, però no amb un motiu gaire particular, m’agradava escriure coses breus, tot i que gairebé no havia llegit res de poesia. Després, cap als divuit anys vaig decidir començar a presentar-me a premis literaris, però, evidentment, no vaig tenir gaire sort perquè em faltava l’aprenentatge. Va ser a través d’un d’aquests premis, però, que vaig conèixer en Pius Morera, que formava part del jurat d’un d’ells i que em va portar a la ràdio. Gràcies a això vaig participar en el meu primer recital a Sant Vicenç de Montalt, que, tot i que va ser petit, em va permetre agafar consciència del món poètic. A partir de llavors vaig començar a llegir més i a desenvolupar uns gustos propis de poesia. Vaig començar també aleshores la carrera de Comunicació audiovisual i, a mesura que anava descobrint el cinema que m’agradava, anava descobrint poetes que m’interessaven. Vaig començar a llegir llavors a Trakl i a Ernst Meister, autors germànics que m’han marcat moltíssim. Em sembla que vaig començar una mica la casa per la teulada.

I de poetes catalans n’has llegit?

Sí, de fet, ara he començat a llegir poetes catalans, com Carles Riba o Jaume Pont, a qui vaig descobrir en un curs de poesia del Laboratori de Lletres i del qual m’agrada especialment el llibre  Vol de cendres. Per això ara noto que em falten coneixements filològics. Però també m’agrada, perquè encara tinc vint-i-set anys i ho tinc tot per aprendre. Vull dir, que és divertit, perquè encara puc descobrir moltes coses noves.

Què et va moure a escriure aquest poemari i presentar-te al premi Salvador Iborra 2019? Què significa per tu haver-lo guanyat i haver publicat el poemari?

Bé, jo abans ja havia presentat altres poemaris a altres premis, però mai havia guanyat perquè no acaba de lligar els poemes. Aquest cop, en canvi, ha estat la primera vegada que tenia un poemari acabat i relligat i n’estava satisfeta. Així que vaig veure que s’obria aquest premi i vaig decidir presentar-m’hi.  El Salvador Iborra és especial perquè no guanya una sola persona, sinó que hi ha catorze finalistes que es troben i reben una formació, i vaig pensar “si no guanyo, almenys puc accedir a tenir un “feedback” si quedo finalista”. Per això em vaig presentar. Aquest premi ha suposat, a part de poder publicar el llibre, que era la cosa principal, que ara conec a tretze persones més que escriuen poesia i que, a més, ho fan bé. Molts d’aquests ens hem anat retrobant després en recitals o en antologies i vas veient com, tot i no haver guanyat aquest premi, en guanyen d’altres i això està molt bé. Hem creat una espècie de xarxa que està molt bé.

Com vas decidir el tema del poemari? El tenies planejat o va anar sorgint a mesura que escrivies?

Més que pensar un tema, sóc més d’apuntar coses al dia a dia que em criden l’atenció. Fins i tot llegint a altres poetes, de vegades, agafo estructures que m’agraden i que són el que més em costa i les adapto posant-los les meves paraules. Llavors les reviso més fins que s’acaben convertint en una cosa completament diferent. I respecte al poemari, va ser al final que vaig decidir començar-lo. Em vaig adonar que molts dels poemes que tenia escrits compartien una espècie de to o d’estil similars i els vaig anar lligant més a uns conceptes. És a dir, els vaig anar arrodonint tots perquè acabessin d’encaixar entre ells i el tema va venir després.

Pots parlar-nos una mica del significat del títol?

Sí, l’he titulat L’ala fosca perquè el poemari està ple d’imatges d’ales, imaginari aeri i ocells i també d’obscuritat. “L’ala fosca” em sembla que és, doncs, una combinació de paraules que engloba tot el llibre. Però també és veritat que parlo bastant de la impotència del llenguatge, de la seva insuficiència, o almenys em sembla que en parlo. El llenguatge és una cosa que en un principi permet arribar a allò sagrat, que s’eleva com l’ala, però alhora també és fosc perquè ens separa del món.  

El jo poètic intenta trobar-se a si mateix i, per això, cerca el seu lloc en el món. Creus que aconsegueix trobar-lo en algun moment?

Ho intenta, però no arriba a integrar-se totalment en el món. Primer ho intenta amb un mateix i després a través d’altres persones. Estableix vincles amb l’altre en diversos poemes i de vegades es relaciona romànticament i d’altres ho fa amb un col·lectiu o una comunitat. Però no s’integra, és com el que ens passa a tots, ningú se sent totalment integrat en el món, però ningú se’n sent totalment a fora.

Parla’ns dels dos poemes finals. El primer és esperançador, mentre que el segon fa la sensació que fracassa. Què ha passat entre l’un i l’altre?

Sí, el poema final és com un estancament, no? És un final bastant estèril, escèptic o distanciat. És a dir, tenim els poemes i el llenguatge?, doncs juguem amb el llenguatge, però sabent que tampoc arribarem més enllà. L’últim poema és com la “dormició” dels éssers vius, de la qual també parlo en un altre poema.

Abans del final, el jo poètic anuncia que se’n torna. Per què creus que li cal tornar? 

Torna en el sentit que vol tornar a fer-se fetus, a ser un nen i a poder divertir-se amb el llenguatge sense preocupar-se per res. És un tornar per poder jugar de nou amb les paraules, i, mentrestant, que el món sigui com hagi de ser. Però és un retorn sempre des de la impotència, perquè trobo que és un llibre molt impotent. És a dir, al final és com que no aconsegueixo res, però ja m’està bé. La poesia no té per què servir per transformar la gent o el que sigui, no té per què tenir un objectiu tampoc, pot ser un exercici del llenguatge i prou.

Creus que el poema és el lloc adequat per trobar-se a un mateix i entendre’s en el món, o és insuficient?

Això de trobar-se a un mateix sona cursi en el sentit que és una cosa que s’ha repetit molt, però, clar, estàs fent un exercici d’introspecció. Encara que no escriguis sobre tu mateix, estàs utilitzant la imaginació i el llenguatge, així que en últim terme clar que serveix per trobar-se. Però a mi m’agrada pensar la poesia com el pas previ a la religió institucionalitzada, és a dir, com la religiositat o l’actitud religiosa cap al món, que puc canalitzar amb la poesia. Georg Simmel parla d’aquest sentiment que tots tenim com una “coloració” o una “tonalitat”. És sentir que hi ha un més enllà, no en el sentit d’un pla on la gent hi viu, sinó en el sentit que hi ha més coses en el món de les que simplement veiem o sentim i crec que a través de la poesia poden prendre una mica de vida. 

Has estudiat Comunicació audiovisual i ara estàs fent un màster de cinema. Quines creus que són les teves influències literàries i cinematogràfiques?

Òbviament hi ha influències del cinema. De fet, d’explícites n’hi ha tres. El poema “Andrei Gortxakov” rep aquest nom per un personatge de la pel·lícula Nostàlgia de Tarkovsky. “Cavall de fusta” és per L’enigma de Kasper Hauser de Werner Herzog i el poema “Les afores de Manzhouli” és per An elephant sitting still, una pel·lícula de Hu Bo. Però a part d’això, sí, suposo que, si no hagués estudiat Comunicació audiovisual, els poemes serien molt diferents. Potser és per això que m’he acostumat a pensar tant a través d’imatges i impressions.

Tens planejat publicar més poemaris en un futur?

Vaig escrivint, el que passa que tinc la sensació que sóc lenta, és a dir, crec que passarà temps fins que escrigui una altra cosa completa o fins que em senti satisfeta. Ara, de fet, estic intentant escriure poemes més llargs per provar, per posar-me una mica el repte.