Cédric Sapin-Defour: «No hi ha arguments objectius per afirmar que l’humà és superior a la resta»

Cédric Sapin-Defour és periodista, autor i alpinista. Ha escrit diversos llibres que exploren la relació entre els éssers humans i les muntanyes, sovint centrant-se en les experiències personals i les històries d’aquells que s’aventuren en terrenys elevats i desafiadors. Més enllà de la seva tasca com a escriptor, també està involucrat en la promoció de la cultura de muntanya i ha col·laborat en diverses revistes i publicacions especialitzades en aquest tema. Aquest 2024 ha publicat la seva novel·la, L’olor que fa després de la pluja (Més Llibres), una història profunda sobre el vincle de l’autor amb el seu gos Ubac. Sapin-Defour ens parla sobre relacions, amor, companyia, i incondicionalitat.

Al llarg de les pàgines de L’olor que fa després de la pluja descrius d’una manera molt pura i sincera el vincle que hi ha entre l’Ubac i tu. En quin moment decideixes començar a plasmar en forma de novel·la aquesta relació?

Entre el moment en què un ésser estimat desapareix i el moment en què podem començar a crear al voltant d’aquesta pèrdua, hi ha un temps d’espera. Quan es perd algú, hi ha un interval en què fa mal veure qualsevol de les empremtes dels records d’aquest ésser desaparegut. Un matí, però, de cop i volta et despertes i ho veus diferent, somrius en recordar-ho. En el cas de l’Ubac, jo no volia escriure un llibre fosc i trist, volia fer una novel·la que celebrés l’alegria de la vida i la felicitat, allò que havia representat ell per mi. És per això que després de la seva mort, vaig necessitar dos anys per començar a escriure aquesta història.

Des de sempre has tingut una bona relació amb els gossos?

Sempre costa tornar als records de la infantesa, però, honestament, crec que quan era un nen ja m’agradava moltíssim la companyia dels gossos, i dels animals en general. Passava molt de temps amb els gossos dels meus amics, trobava que eren una companyia que m’anava molt bé: podia jugar moltíssim amb ells, no ens vèiem obligats a parlar, ningú em feia cap pregunta… Sempre he tingut molt bona química amb els animals, en el moment en què entro en contacte amb ells em sento bé, com en una espècie de posició horitzontal respecte a ells.

«Cal tenir coratge per estimar un ésser que sabem que desapareixerà abans que nosaltres»

A França s’han venut més de 300.000 exemplars, t’esperaves aquest èxit?

De fet, aquest matí han actualitzat xifres i, de moment, ja són 430.000 exemplars venuts, és una bogeria! No m’ho esperava per res del món. Tot el que jo faig en el meu dia a dia ho faig celebrant el moment present. Ara, per exemple, estic aquí en aquesta conversa i no estic pensant en què faré aquesta tarda. Per això m’agraden moltíssim les activitats de muntanya, perquè quan les faig no penso en res més que en col·locar un peu davant de l’altre. Amb l’escriptura em passa el mateix, escrivint tinc el plaer d’estar aïllat del temps que passa, alhora que connectat en cada minut. En el moment que escric mai faig una previsió d’allò que passarà, això seria inútil, perquè la literatura i la creació no obeeixen cap regla. I això és el que més m’agrada, trobar aquests espais estranys de la vida en què encara queda incertesa i no algoritmes d’èxit.

Què creus que ha fet que sigui una novel·la amb tanta tirada?, penses que hi té a veure el fet que molta gent es vegi reflectida en el tipus de vincle que descrius?

Hi ha lectors que em venen a veure i em donen pistes del per què de l’èxit de L’olor que fa després de la pluja i, pel que m’han fet saber, penso que és una cosa que va més enllà de tenir o no tenir un gos. L’heroi del llibre no soc jo. Podria ser l’Ubac, però tampoc ho és. En realitat és l’amor, i l’amor és universal. Per això moltíssima gent m’està dient que aquesta història l’han escoltat mil vegades, que la meva història és també la seva història. La frontera entre allò que és íntim —perquè quan escric vaig al moll de l’os, parlo de la meva vida més profunda—, i allò que es pot compartir i pot ser universal, en el fons, és una línia molt subtil.

Al llibre, de forma recurrent, planteges dilemes interessants pel que fa a la bidireccionalitat entre tu i el teu gos. Ets tu qui l’eduques?, o és ell qui t’educa a tu?

Aquest és un tema que realment m’apassiona. L’ésser humà ha esdevingut l’ésser superior, jo no acabo d’entendre ben bé per què. Ho he parlat amb especialistes que diuen que l’espècie humana no té grans punts forts, però com que se’n surt mitjanament bé de tot, s’ha convertit en l’ama del món. Ara bé, jo, que visc rodejat de natura, hi ha molts moments en què m’adono que no soc en absolut l’amo de res, moments en què aprenc observant els animals. Quan estàs a la muntanya a 3.500 m d’altitud, portes mil capes de roba d’abric, i estàs dins de la tenda refugiant-te del fred, i el teu gos està a l’exterior, nu, fent front a la tempesta, arribes a la conclusió que no hi ha arguments objectius per afirmar que l’humà és superior a la resta.

En aquesta mateixa línia, li estàs fent un favor en adoptar-lo? O és ell qui et fa el favor a tu?

Si li vaig fer un favor o no en adoptar-lo, o si vaig fer que la seva vida fos bonica, li hauríem de preguntar a l’Ubac. En qualsevol cas, ell va transformar l’home que jo era, i ell ha fet que sigui l’home que he esdevingut. A més, jo crec que adoptar-lo estava escrit en el destí. A vegades hi ha una màgia que ens supera, som a un lloc concret i ens trobem amb algú perquè ens hi porta el cosmos.

Recuperant el tema de la supremacia, els humans ens creiem superiors, però després tenim cops d’humilitat quan passen coses determinades. Per exemple, expliques que l’Ubac era capaç de detectar quan hi hauria un terratrèmol.

Els animals tenen una capacitat d’entendre el seu entorn brutal, són capaços de dialogar-hi i interactuar-hi molt millor que els humans. Posen el marxa tots els seus sentits —l’olfacte, l’oïda, el tacte, etcètera—, un ventall de sentits que nosaltres hem anat abandonant a poc a poc. Aquest 2024 s’ha dit que som la generació més connectada, però, personalment, crec que hem perdut la connexió més noble i preciosa, la connexió que ens permet entendre els elements de la realitat. Avui dia, quan volem saber què ens explica la naturalesa ho busquem a les aplicacions, en canvi, els animals són capaços de copsar-ho per ells mateixos. Cal començar a deixar d’interessar-se per un mateix i estar més atent al que passa al nostre voltant.

L’amor cap a un gos és un amor incondicional, però és també un amor que saps que tindrà final, perquè segurament l’animal se n’anirà molt abans que tu. Estimar un gos, per tant, és un acte de valentia?

En primer lloc, m’agrada que parlis de la paraula amor. Moltes vegades se m’ha dit que entre l’Ubac i jo hi havia una relació d’amistat, una relació de companyia, però jo conec com batega el meu cor, i sé que amb ell bategava d’amor. I sí, cal coratge per estimar un ésser que sabem que desapareixerà de la nostra vida abans que nosaltres, per acceptar una història que tindrà un final trist, que passarà per la mort i el dolor. Per això sempre insisteixo, en aquests casos, que no s’ha de deixar que la gent ens digui que la relació que vivim amb els nostres animals és feble sentimentalment, perquè es tracta d’un sentiment elevat d’amor.

«La literatura ofereix el privilegi de poder viure les coses una segona vegada»

Llegint el llibre t’adones de com de feliç és l’Ubac amb la vida que porta en plena natura. Hi ha molts gossos que viuen en espais naturals, tanmateix, també n’hi ha que viuen en grans ciutats, o bé en habitatges de pocs metres quadrats. En aquest sentit, creus que s’adopten els gossos amb massa facilitat?

Sí que és cert que s’hauria d’advertir i sensibilitzar la gent sobre què significa adoptar un animal, ja que no és com comprar-se un moble per al menjador. Ara bé, pel que fa a si hi ha millors o pitjors espais per als animals, aquests tenen una gran capacitat d’adaptació. Els hi és igual si és a les muntanyes o al centre d’una ciutat, el que necessiten és sentir que se’ls ofereix certa atenció, amistat i respecte. L’animal el que vol és sentir-se acompanyat. L’Ubac va viure amb moltes llibertats, tenia la porta de casa oberta i quan volia anava a parlar amb els isards, a passejar pel bosc… Com més lliures som, més bonica és la vida, i jo crec que això ha tingut un impacte important en la seva història.

Al llibre parles del tema del dol. Està molt normalitzat estar trist quan perdem una persona a qui estimem, en canvi, sembla que no ho està tant si ho estem per la pèrdua d’un animal.

A vegades, ens trobem pel carrer algú que fa mala cara, li preguntem què li passa i ens explica que s’ha mort el seu animal. Davant d’aquests casos, el més normal és fer-li un copet a l’esquena i dir-li: «Bé, les coses són així, no passa res, quan n’agafaràs un altre?». Això és per reflexionar, perquè si la meva dona es mor, per exemple, ningú em preguntarà quan n’agafaré una altra. És evident que hi ha una classificació de la pena legítima, de la tristor autoritzada per la societat, i en aquesta classificació, la pèrdua d’un animal es veu com una cosa ínfima i insignificant. No entenc per què sempre hem de fer classificacions o jerarquies de les raons de ser feliç o estar trist.

De la mateixa manera que amb les persones no pots substituir un vincle amb un altre, passa el mateix amb els gossos. Cada vincle amb un ésser és especial a la seva manera, no?

Sí, cada història és diferent. La meva dona i jo ara tenim un altre gos, i no el volem carregar amb el record de l’Ubac —que ara ja el coneixen a tot arreu—, no volem que la història es repeteixi. Fer-li carregar el pes de les nostres projeccions seria injust. Cal que ell tingui la possibilitat de viure la seva pròpia vida.

Escriure un llibre sobre la teva relació amb l’Ubac ha estat una manera d’afrontar el dol?

Bé, no vaig escriure el llibre per aquest motiu. L’escriptura ocupa una posició molt elevada en la meva vida, però no li dono un enfocament terapèutic. El que sí que m’ha permès aquesta novel·la, però, és tornar a passar temps amb l’Ubac, i això és força màgic. Per mi, la literatura ofereix el privilegi de poder viure les coses una segona vegada. Quan vaig escriure el primer trobament amb l’Ubac, em va tornar la sensació del vent que feia aquell dia, les olors de la granja on el vaig conèixer… Tot el meu cos es va implicar en aquests records. Això em va ajudar molt, no en el sentit de facilitar el dol, sinó per fer una darrera passejada amb l’Ubac.

Podeu comprar L’olor que fa després de la pluja aquí.