Cavalcarem tota la nit l’espai profund de les amistats traïdes

Dimecres Omnium feia una festa per presentar tres obres premiades la nit de Santa Llúcia. Aquesta vegada ens van convocar a un acte íntim al Teatre Lliure de Gràcia. Vaig poder veure el fill petit del Jordi Cuixart, a coll de sa mare, i com li estirava l’orella, fascinat per una arrecada.

I també vaig poder veure la mare dels germans Nel·lo, que va arribar de bracet del seu fill Oriol per celebrar el premi del seu altre fill, el David, que hi presentava Les amistats traïdes (Enciclopèdia), novel·la amb què ha obtingut el Sant Jordi. Vaig poder seure una estona al costat de la Llucia Ramis, que prenia notes per la crònica que sortirà aquest dissabte a La Vanguardia i que no podré superar amb aquest article. La Llucia es va distreure una mica xerrant amb l’Ester Pujol, que aquest Sant Jordi se la juga i aviat li publicarà un llibre sorpresa que no puc explicar. Vaig poder saludar en Francesc Parcerisas, l’Emili Rosales, la Irene Pujadas, en Josep Lluch, en Xavier Carrasco, en David Montserrat, que ha editat la darrera novel·la (històrica) de Lluís Llach, de publicació imminent a Enciclopèdia. Vaig abraçar el Melcior Comes, que acaba de tornar d’un festival literari magnífic, Corrientes escritas, a Portugal, amb ua delegació llulliana d’escriptors catalans. Vaig poder conèixer l’admirada traductora Carlota Gurt, que s’estrenava com a autora amb Cavalcarem tota la nit (Proa), premi Mercè Rodoreda, i també felicitar en Lluís Calvo, que hi presentava el poemari L’espai profund (Proa), premi Carles Riba.

Calvo ha escrit un poemari molt condensat, desproveït de la narrativitat d’altres llibres seus. Per Calvo, la gran diferència entre els versos i l’assaig és que “la prosa l’has d’anar a buscar, la poesia te la trobes”. Si amb l’assaig necessita treballar amb l’ordinador, molts d’aquests poemes, en canvi, els ha escrit a mà, a l’aire lliure, al bosc o a l’alta muntanya, a l’Himàlaia, concretament a l’Annapurna, i no és casual que ens parli d’una certa intempèrie. Ens va llegir un poema titulat “Celístia”, un text que ja vam poder descobrir l’any passat a l’exposició Llindar i celístia de l’enyorat Jordi Fulla a Can Framis, un artista que ens ha deixat un buit immens morint-se tan jove. “Tot és espurna, / desvalgut fragment”. Calvo va explicar que amb aquest poemari s’ha proposat de reduir-ho tot al màxim i va confessar la seva admiració per Joan Teixidor, el poeta que Ferrater va titllar de ‘renyoc’ al seu “Poema inacabat”.

Vaig poder felicitar la Carlota Torents i la Natàlia Berenguer, les agents d’Asterisc Agents, que han fet l’agost per Santa Llúcia, perquè representen tant la Carlota Gurt com el David Nel·lo. Després d’anys de treballar en la producció teatral i de viure reclosa com a taductora, la Carlota Gurt feia el seu primer acte públic com a escriptora. Va confessar sentir la síndrome de la impostora, però no ho va semblar pas. Més aviat vam descobrir una dona desimbolta, apassionada i sense complexos. “Escriure i llegir et salva la vida. Com a lectora, busco el consol. Llegint, trobes les paraules d’algú que t’ha entès. Escriure, en canvi, em serveix per treure les coses que tinc a dins i que se’m mouen, i passar-les al paper em calma”, va dir Gurt, que fins ara ha rebut bons comentaris dels contes amb què ha guanyat el Rodoreda. Quan se li va preguntar qui era el primer lector dels seus escrits, ens va deixar glaçats amb la resposta: ” A mi m’agrada que el primer que em llegeixi se’m carregui de dalt a baix. Fa mig any encara sabia qui era el meu lector, el meu marit, però ara ja no en tinc”, va dir referint-se a l’home a qui ha dedicat el llibre, malgrat tot. Tot un caràcter. Pronostico que d’aquí a uns anys l’hi direm La Gurt, tout court.

I en David Nel·lo, que com la Gurt també s’ha fet farts de traduir, ha ambientat justament la seva novel·la en una residència de traductors. Com molt bé ha dit Anna Carreras a Núvol, “als budells de Les amistats traïdes hi ha els dispositius de la gestació artística i un homenatge a la llengua i a l’ofici de la traducció com una nova creació (una reescriptura) i una comunió amb l’esperit de l’autor traduït”.

Dimecres Nel·lo va tancar el cercle amb una lectura de Les amistats traïdes, una novel·la que ens parla de la vanitat literària i de l’èxit artístic, que et pot fer oblidar les persones que estimes. “El més trist en la traïció de Bachtel sobre Togores és que el traeix per omissió, no pas de manera deliberada”, ens deia.

Celebro que Nel·lo hagi sabut espolsar-se l’etiqueta d’autor de literatura juvenil, que tan sovint entrebanca la carrera dels escriptors que volen eixamplar la seva obra. Nel·lo, que aquest cap de setmana participa a la Vila del Llibre de L’Escala, ja es pot anar preparant perquè els bolos del Sant Jordi van per llarg i el poden agafar menjant els turrons de Nadal.

En acabar l’acte Marcel Mauri va llegir un text de Jordi Cuixart. Del seu discurs vaig retenir aquesta frase: “Cavalcarem tota la nit l’espai profund de les amistat traïdes”.