No és habitual que un poeta compti alhora amb el reconeixement oficial, el favor de la crítica i l’adoració del públic. De fet, és molt estrany. Però Enric Casasses ha rebut premis i homenatges, se n’ha estudiat l’obra, i el reciten tant les criatures a les cases com els enamorats a Twitter. I tot això fent el que vol, i fent-ho bé. No es deixa temptar pel simplisme, no renuncia als matisos ni al dubte. Abraça la complexitat i conrea una llengua fèrtil que floreix en poemes que tan aviat són joc per jugar-hi com vent a les veles com un got de vi a la gola que el vol.

Si llegir-lo és plaer d’estar-s’hi molta estona i tornar-hi i tornar-hi, escoltar-lo és cerimònia i gust de deixar-se portar. Els fills d’una escola en què la poesia és obtusa o banal, d’un país en què se’n llegeix poca i no es reconeix gens, acudim a escoltar-lo perquè ens deixi bocabadats. A molts, ens ha obert les portes al plaer d’escoltar. A tants, que n’hi ha que en copien els gestos, volent o sense poder-ho evitar. Enric Casasses, que anava trencant tots els motlles, ha creat escola.

Es diu que un poeta (normalment, jove) «casasseja» quan abusa de determinats gestos amb les mans, quan recita amb una cantarella concreta, quan el ritme i la rima importen més que les paraules que està dient. Però Casasses no casasseja. Casasses fa servir els gestos justos per acompanyar les paraules fins al centre del cap, del cor, del cos, de qui se l’escolta. No té cantarella: coneix perfectament les inflexions que traslladaran les intencions, els matisos, que aconseguiran la sorpresa de trobar aquell mot en aquell lloc precís. No posa la poesia al servei de la mètrica, sinó que diu exactament el que vol dir servint-se, precisament, d’un ritme hipnòtic que no és circular i estèril, sinó que avança i et va portant, et va portant, et va portant a estavellar-te al bell mig del significat.

Però no tot és obra exuberant i veu que camina; ens ha regalat més coses, als que ens agrada llegir. A les edicions crítiques, però també en una simple conversa, fa connexions entre la literatura catalana i la mundial, entre la tradició i l’actualitat, ens la posa tota a l’abast de la mà. Si se sap, per com escriu, que llegeix bé, comparteix a més el bon llegir amb els altres, dona pistes sobre per on van els trets perquè et puguis perdre després en la lectura que et plagui. I, si com a editor i com a traductor s’ha enfrontat a aprofundir en textos aliens, com deu ser l’experiència de traduir Casasses i endur-se’l al suec o al xinès o al maputxe? No voldria trobar-me a la pell de la traductora que hagi de dur a altres llengües no només la música i l’ànima d’algunes poesies seves, sinó tot l’univers de referents que s’hi congria.

Per a mi, Casasses són els meus fills, amb quatre o cinc anys, enfilats en una escala recitant Salomó. És un amant que torna, poderós, de comprar el vi. És encartellar la ciutat, de nit, amb els seus versos, i ell de costat, cola a la mà. És la manera més salvatge cantada al cotxe, i el Nus la flor llegit al llit. Casasses és poesia de cada dia i de diumenge, igual que el pa. Gràcies per ser-hi i ser-ho tant.

• 

  Vet-ho aquí

  Ara si et subscrius a Núvol, et regalem ‘assagets’ d’Enric Casasses

  Núvol