Cartografia de les presències de Mia Couto

L'autor moçambiquès reflexiona sobre la memòria històrica, el racisme i l’amor des de la particularitat d’una guerra i d’un cicló que han marcat la història del seu país

Laia Badal Casas

Laia Badal Casas

Literatura, música, teatre, circ, muntanya i núvols.

Mia Couto, reconegut autor moçambiquès (i el més traduït arreu), va guanyar el Premi Literari Manuel de Bonaventura el 2021 amb El cartògraf d’absències, que ara Periscopi ha publicat al català amb una traducció de Pere Comellas Casanova. “Aquesta narració ficcional està inspirada en persones i episodis reals”, ens diu l’autor al principi, “dit d’una altra manera: en aquest llibre ni la gent, ni les dates, ni els llocs no tenen cap més pretensió de ser ficció”. La novel·la desdibuixa els límits entre ficció i realitat en cartografiar, a partir d’una trama novel·lesca àgil, els efectes que la Guerra de la Independència de Moçambic (1964-1974) i el cicló Idai (2019) van tenir en els habitants de la zona.

Mia Couto | Foto: Martí Albesa

Sovint, en el procés de construcció de la pròpia identitat, aquells que van néixer en una època històrica traumàtica necessiten recórrer a la recuperació d’una memòria passada que va més enllà d’ells mateixos, moltes vegades encarnada en la veritat sobre els pares, o en la crònica de la preada pàtria. Si més no, aquest és el motiu del retorn de Diogo Santiago –el protagonista de la novel·la– a Beira, la seva ciutat d’infància. Allà, la percaça de la història del pare poeta i revolucionari fa que el seu camí s’entrecreui amb el de Liana, una mestissa que també descobrirà el passat familiar tràgic. Entremig, l’arribada imminent del cicló Idai pren la forma d’una amenaça que haurà d’esclatar quan tota la veritat surti a la llum.

La veritat, per Couto, no és més necessària que la mentida; passa el mateix amb la dicotomia entre memòria i oblit. Sovint, en un context tràgic, la imaginació que ens porta a lluitar per una solució sembla apropar-se més a la mentida que a la veritat. Els poetes, “els qui parlen amb les ombres”, són capaços de crear mentides que tindran conseqüències físiques, sigui per bé o per mal –l’ètica, en circumstàncies com les del llibre, s’esvaeix i deixa pas a la bogeria. Per no caure en la follia, sovint és necessari, també, l’oblit–. Així ho explica l’antic criat de Diogo: “Nosaltres dos, estimat Diogo, vivim en direccions oposades. Tu vols recordar. I jo vull oblidar”. I quan Diogo li respon que mai no oblidem, que sols ho fem veure, l’home replica: “Llavors deixa’m fer veure que me n’he oblidat”. L’oblit que funciona a escala personal, però, no pot servir per encobrir els crims racistes, homofòbics i polítics que travessen la novel·la.

La figura de l’escriptor o el reporter, que encarnen tant Diogo com Liana, situa al centre del text la problemàtica de la presa de veu. Moltes d’aquelles víctimes de la guerra i el racisme el relat de les quals va quedar enterrat demanen al protagonista que, si us plau, expliqui la seva història. La impossibilitat de traduir l’experiència a relat –que analitza Agamben a Infància i història, o que tematitzaven autors com Primo Levi des d’altres contextos històrics igualment traumàtics– només es pot superar amb la intervenció d’un tercer que prengui la veu per construir una memòria. Aquest tercer, però, conserva un cert sentiment de culpa d’estar parlant en nom dels altres, de fets que se li escapen i de cossos que mai no podran verificar res.

El sentiment de culpa és un altre dels motius que duen els personatges a treure la veritat a la llum. La confessió dels fets és, d’alguna manera, una forma d’exculpar-se, de recuperar la condició humana d’alguns dels personatges o, si més no, de rendir un homenatge als morts, a totes les absències que, en ser cartografiades, emergeixen. Tot el llibre es fa càrrec de la necessitat de construir una memòria des dels subjectes particulars, de mostrar al món com la ferida colonial –un terme que utilitza Walter Mingolo per evidenciar que el problema colonial no està resolt– continua viva i dificulta la possibilitat de molts subjectes de prendre la paraula.

La relació del subjecte amb el seu passat familiar, en aquest cas, va molt associada al territori, a la possibilitat de tenir una pàtria i, encara més important, un lloc on anar. La colonització va crear molts apàtrides a escala nacional i/o social: els portuguesos que havien de marxar cap a la colònia, els negres que perdien la llibertat i la terra, els que s’intentaven integrar i mai no ho aconseguien del tot, o els rebels infiltrats entre membres del PIDE. Sovint, la gent perdia els seus drets com a ciutadà –si és que els havia arribat a tenir– i quedava reduïda a un cos: “jo no tenia cap més terra que el meu propi cos”. En aquest sentit, la imatge de les parets es repeteix al llibre en paral·lel a la del cos i als límits de la matèria: les parets de la presó que, pel pare de Diogo, són alhora la salvació i un missatge polític, funcionen com la pell que delimita el cos i que en marca la raça, és a dir, que en limita la llibertat, però n’és constitutiva i necessària, fins i tot un motiu d’orgull.

L’estil del llibre és lleuger i molt clar: hi abunden les frases curtes, els diàlegs i els versos intercalats. Inclou, també, la reflexió sobre la poesia, en el que sembla una declaració d’intencions de l’autor. “No és el poeta, el fingidor. És el poema qui menteix: el que s’hi escriu ja estava escrit abans” –hi ha una referència clara a Pessoa, que cita textualment en altres ocasions–. La poesia és un espai de llibertat, i és des de l’ambigüitat que permet al llibre construir personatges ni del tot bons ni del tot cruels i una reflexió ficcional sobre la veritat que no funcionaria en un text purament historiogràfic. La literatura és, sovint, una de les millors maneres de fer-se càrrec de la història. Aquesta creença situa el llibre en la tradició de Danilo Kiš, W. G. Sebald o Dubravka Ugrešić, entre molts d’altres, cadascú a la seva manera.

El llibre esclata amb el cicló Idai al penúltim capítol, però no es tanca aquí. Els últims paràgrafs contenen la transcripció que Diogo fa de la gravació d’un altre personatge, que encara difereix la veu a un tercer –diferir la paraula és, potser, un acte d’amor, i “l’amor és un altre nom de la vida”. Sense la concessió de veu, els morts desapareixerien i la història es mantindria com un trauma silenciat: “tot el que no es converteix en història s’enfonsa en el temps”. El llibre tradueix la memòria neuràlgica de Moçambic a una història que la mantindrà viva al llarg dels anys, del temps, dels lectors.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació