Carta d’ajust amb Esperança Camps i Empar Marco

Silenci a les ones i fosca a la pantalla. Han transcorregut quatre mesos i escaig des que la Generalitat Valenciana va imposar el boç a la ràdio i la televisió públiques del País Valencià, però els records i els sentiments d’aquells dies perduren en els imaginaris de moltes persones que ho van viure ben de prop. “El que estava passant era massa important com per a deixar-ho córrer”, apunta Empar Marco, corresponsal de TV3 al País Valencià i coautora, juntament amb la també periodista i escriptora Esperança Camps, de Vertigen, una novel·la amb el tancament de Radiotelevisió Valenciana com a teló de fons publicada per la nounada editorial Sembra Llibres. I això han fet. No només no ho han deixat córrer, sinó que han abocat la vertiginosa atmosfera d’aquell tancament en dues-centes pàgines de trames frenètiques i subtileses que deixen a la intempèrie un tel versemblant, tot i que amb posa literària.

“Normalment quan escrius alguna cosa ho fas des de la curiositat, perquè la literatura és un intent de cercar respostes a algunes preguntes que et fas. I en aquest cas ens va passar el mateix: la perplexitat pel que ens estava passant ens va portar a fer la novel·la”, diu Esperança Camps, que ha estat treballadora a RTVV durant vint-i-cinc anys. “És una novel·la i cal pensar, doncs, en ficció. Són fets que hem viscut i els hem ficcionat. El marc és veritat i tot el que hi ha dins (personatges, trames, accions…) seria inventat”, hi afegeix Empar Marco, que la nit de l’arrencada dels cables es trobava dins els estudis de Canal 9 en permanent connexió amb el canal 3/24, censurat a terres valencianes: “La nit del tancament va ser una de les més importants de la meua vida. La policia autonòmica venia a tancar un servei públic. I allà tota la gent disposada a continuar com fóra, perquè el comitè d’empresa havia fet una proposta de viabilitat de l’ens. I veies companys i treballadors reconeixent que havien comés errors i estaven disposats a salvar eixos errors. Els sentiments eren molt contradictoris. Com era possible que tota la gent no estiguera al carrer?”.

Esperança Camps i Empar Marco es coneixen des de la posada en marxa de la ràdio autonòmica. Són dues professionals de la informació i la comunicació que han tastat la ràbia i la impotència generades per la desfeta i el descrèdit d’uns mitjans orquestrats per la mateixa administració valenciana. “No ens hem posat límits ni línies roges. Tenim una amistat de vint-i-cinc anys i quan acabem amb açò del llibre hem de continuar sent igual o més amigues que fa vint-i-cinc anys. Volíem fer una novel·la. Sabíem el que volíem. Quan ens posàrem a escriure portàvem molt de temps parlant del que volíem fer. Les converses anteriors ja havien fet camí”, apunta Camps. I així, amb l’ajuda del Google, el bagatge acumulat en l’àmbit comunicatiu i les ganes per posar en renglera aquest episodi funest de la història contemporània del País Valencià, és com Vertigen arriba a les nostres mans i ens fa reviure l’apagada. Davant una possible –i complicada- tornada de les emissions, les autores ho tenen clar. “Que fóra una ràdio i una televisió en mans dels professionals del periodisme i no en els polítics. Eixe seria el meu desig”, etziba Marco. I s’hi suma Camps: “Jo sóc molt fan dels mitjans públics. Apostaria per una ràdio i una televisió públiques (molt més xicotetes que les que teníem i amb menys pressupost) on ningú pose la mà a dins, que siguen plurals i sobretot que respecten la llengua pròpia”.

En aquest calibratge que Esperança Camps i Empar Marco realitzen dins la societat valenciana, trobem el regust de periodisme 3.0 escolant-se per la textura de la novel·la. És eixe amuntegament d’arroves, piulades rebotades i missatges urgents per whatsapp allò que imprimeix a l’obra el ritme d’immediatesa amb què es viuen els esdeveniments i les tendències en el nostre temps. Una dinàmica que permet a les autores travessar altres viaranys actuals i traçar lligams audaços amb la finalitat de recompondre un paisatge social i institucional que troba simetries al voltant de la riba mediterrània. No debades, el personatge principal, Andreas, és un periodista grec que arriba a València justament el dia que es declara nul l’ERO de RTVV. Són els seus ulls la càmera que va bellugant-se per tots els escenaris d’aquesta València en negre. “És un personatge que ve amb la motxilla carregadeta amb la seua història pròpia a la televisió pública grega, que és l’única d’Europa, juntament amb la valenciana, que s’ha tancat. Alhora porta una altra motxilla, la de l’extrema dreta. Fa una miqueta de ràbia, però Grècia i el País Valencià tenen aquestes coses en comú. Ací potser no és tan visible ni tenen tanta implantació, però intimiden i incomoden amb eixe discurs reaccionari i se’ls fa la vista grossa”, explica Camps. Fet i fet, extrema dreta, corrupció i periodisme s’entrellacen en fons i forma i de resultes ens trobem amb aquest títol que trastorna l’equilibri i et porta de cara a la crua realitat.

La jugada, ben resolta, dóna per a una segona part. Perquè vertiginosa fou també la clausura dels repetidors de TV3 al País Valencià, amb escenes tenses com les de la Carrasqueta. O la mudesa en el dial de Catalunya Ràdio. D’això es tractava: de deixar als valencians sense mitjans de comunicació que facen ús de la nostra llengua. Crua realitat.