Carta a Montserrat Roig

Aquest dissabte 21 d’abril a les 20h, en el marc del cicle de recitals De Pell Sensible, es durà a terme a Igualada l’espectacle Montserrat Roig: Paraules d’avu. Mariona Casanovas serà l’encarregada de recitar l’autora, acompanyada de la guitarra d’Emili Cuenca i amb la presentació biogràfica a càrrec de la periodista Núria Olivé. Recuperem la carta que M. Àngels Cabré va escriure a Montserrat Roig en motiu del 25è aniversari de la seva mort.

Barcelona, 11 de setembre del 2016

Estimada Montserrat:

Ara que fa 25 anys que ens vas deixar crec que és un bon moment per dir-te això que ara et diré. La qüestió és que t’enyoro; ho dic ben alt: t’enyoro i molt. Potser et sona un pèl estrany, ja que no ens vam veure com qui diu mai, i en cas de creuar-nos en algun racó del que va ser el teu barri i és el meu (aquest eixample que inventà Cerdà), va ser sense adonar-nos-en. Quin greu que em sap!

Ha plogut a bots i barrals des del trist novembre del 1991 i molts dels teus títols ja no es troben ni a les llibreries de vell ni a les noves. Les novel·les, sí, per sort: Ramona, adéu; El temps de les cireres; L’hora violeta, La veu melodiosa… De L’òpera quotidiana es veu que els drets no deuen haver caducat encara. Poc importa que la teva feina anés força més enllà d’un grapat d’aventures viscudes on Barcelona sempre és bona i les dones no fan de miralls ni de gerros sinó que riuen i parlen i són elles, es diguin Mundeta o Ramona. Dels teus assaigs, ni rastre. Avui són tots introbables exceptuant L’agulla daurada, potser perquè un viatge a Leningrad —encara que en el seu pitjor moment— pot interessar els turistes russos que gasten calés al Passeig de Gràcia.

Segur que et faràs el càrrec que els editors estan massa ocupats barallant-se amb les noves tecnologies i les quotes de mercat com per posar-se a reeditar. Tampoc els lectors i les lectores no estan per llibres polsegosos, que fan picor. Vestits amb roba del Decathlon corren apressats i apressades cap a les novetats. Diuen les estadístiques que ara es llegeix més, però ja em disculparàs, a mi em sembla tothom un pèl analfabet.

A tu en canvi llegir et va agradar sempre amb delit i, en un dels teus articles publicats a l’Avui, explicaves que era una afició que et volien corregir: “Hi havia un pecat mortal que m’havia de dur de dret a l’infern, i aquest pecat era llegir al llit. M’ho havien dit les monges de la Divina Pastora, el col·legi on vaig aprendre que el desig de pecar, més que el pecat, podia arribar a ser un desig ben dolç”. Ignoro si et van castigar per aquest costum lleig, però sé que no te’n va quedar gaire bon record. Ja se sap, l’educació religiosa —per la qual vam passar tant tu com jo— convida sobretot a iniciar-se en l’esport de la contestació.

Entre llibre i llibre com una grip et va sobrevenir la passió teatral, i vas anar directe a matricular-te a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. En realitat t’hi va portar el teu pare, a la cúpula del Coliseum, on regnava com una matrona la gran Maria Aurèlia Capmany. Allà vas fer de Lena amb vestit de núvia vaporós, mentre algú altre lluïa texans, diria que Leonci. El teatre l’acabaries bescanviant per la universitat, on et va agafar per estudiar filologia al mateix pati de lletres de l’Andrea de Carmen Laforet. Com tu mateixa vas admetre: “Els actors i escriptors tenen una cosa en comú, sempre intenten escapar-se d’ells mateixos”. No seré pas jo qui et reconvingui l’elecció. Deies: “Incapaç com em veia de transformar el món —per possibles tares fisiològiques o de classe, segons com t’ho miris—, vaig decidir d’escriure’l”.

A banda de grenyes al vent, corredisses poc cordials i alguna lectura de més, a la universitat et vas endur un gran disgust. Vas saber que els companys marxistes de masclistes en tenien més i que en la defensa de la condició femenina encara hi havia molt per fer. Per això les Jornades Catalanes de la Dona (que es van fer al Paranimf de la Universitat de Barcelona, que és també la meva), no et van obrir els ulls, però et van servir per saber que eres més del feminisme de la diferència que no pas del de la igualtat: no em tinguis en compte que aprofiti aquí per dir-te que no són pas incompatibles. Poc després, qui sap si per portar la contrària a la mestra Beauvoir (que deia que els seus llibres eren els seus fills), vas estrenar-te en la maternitat al·legant que “hi ha més d’una persona en tota dona que escriu”.

Del teu periodisme engagé seria llarg parlar-ne a bastament. Com deia Gaziel del periodisme verité, vas voler reflectir fidelment la fisonomia d’un temps. D’El Noticiero Universal a Lletra d’Or, vas publicar a un munt de llocs sempre per dir el que et sortia… del cap. Destaquen les entrevistes que amb posat tranquil i sense embuts vas fer al bo i millor de la cultura catalana a la televisió; alarmades, les autoritats competents —és un dir— van sentenciar-les a mort després que deixessis recitar un poema obscè al bo de Vicent Andrés Estellés. El programa es deia Personatges i ha quedat com una fita important del periodisme català. Si Capmany va ser la nostra Beauvoir, tu vas ser la nostra Fallaci, però sense polèmica final.

Corria el 1977 quan vas publicar el teu llibre més potent. S’ha de tenir empenta per gosar, abans de fer els trenta anys, fabricar aquesta bomba de rellotgeria que és Els catalans (i no els de Candel, sinó Els catalans als camps nazis, ni més ni menys). Allà, per primer cop i a suggeriment de Josep Benet, vas donar veu a un munt de gent que s’ho mereixia i molt, inclosa Neus Català. L’agraïment col·lectiu encara hauria de durar; Mauthausen i Ravensbrück, ben mirat, no són llocs agradables per passar la joventut, ni que sigui de retruc.

Aquell mateix any vas córrer el risc de ser escollida diputada pel PSC; i no ho dic pel PSC, que sense dubte et mereixia, sinó per tu. També, en aquella data marcada per les primeres eleccions de la democràcia, vas publicar la història de Natàlia Miralpeix, que tenia molt de tu: seia en sortir de classe a L’Oro del Rhin, ja desaparegut, i anys després al Samoa, que aquest sí que encara existeix. De mica en mica et vas convertir en una escriptora important, de les que se citen a les escoles i conviden als actes oficials. La gent regalava per Sant Jordi la teva darrera novetat i, mentre tu esmorzaves amb els mots encreuats, d’altres llegien al metro o l’autobús el darrer article que havies publicat.

Et recordarem com a escriptora, periodista i feminista, una Roig tres en u, que trepitjava els talons a la beateria, a la inconsistència i a la fatxenderia. Perquè ens falten veus que reflecteixin fidelment la fisonomia d’un temps, aquest. És per això que t’enyoro, ho torno a dir. I m’agradaria molt saber què en penses, de les pors d’avui. Voldria saber com veus la transformació de la dona finestrera del segle XVIII, que tu veies (amb la imaginació, s’entén) a l’ampit d’un finestró gòtic, en una jove vestida amb shorts que compra roba low cost a botigues fredes com un congelador que puden a gardènies o a alguna altra flor.

Ja per anar acabant, i potser en honor d’aquest dia tan assenyalat (encara que no vull ficar-me en camisa d’onze vares, que per això ja hi són els que ens manen), vull recordar com explicaves les raons que et feien escriure en català en un temps en què ni a les escoles es parlava. “Si em pregunten perquè escric en català, se m’acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana”. Ara que ningú em sent, hauré de confessar que per les mateixes raons, anys després, a mi em va agafar per escriure en castellà.

El teu amic Benet i Jornet, que sí que et va conèixer i molt bé, va dir el dia del teu enterrament que havia valgut la pena que visquessis, encara que hagués estat molt més poc temps del que és just. Aquell 1991, per Nadal, a mi em van regalar d’entre els teus el llibre que segueix sent el meu predilecte: Digues que m’estimes encara que sigui mentida, que és el que deia a Joan Crawford Johnny Guitar. Des de llavors t’he llegit molt, per no dir tot, i als que ho vulguin sentir sempre els dic que a Barcelona hi havia una escriptora tot terreny, valenta com la que més, que es deia Montserrat Roig.