Carod Rovira: “Als 14 anys vaig guanyar el concurs de redacció de la Coca-Cola”

En Josep-Lluís Carod-Rovira ho deixa molt clar: en el seu cas, el gust per la lectura i per l’escriptura van agafades de la mà i vénen de molt lluny. Roser Pros-Roca l'entrevista per parlar del seu llibre 'La passió italiana', Premi Octubre 2012.

Què diríeu que passa quan algú que devora llibres a raó de, com a mínim, un volum al dia, es posa a escriure?  Bé, aclarim-ho una mica.  Ell diu que en els quinze anys que s’ha dedicat a la política des de la primera línia, el temps que ha hagut de dedicar-li a aquesta responsabilitat, l’ha hagut de sacrificar de la seva vida personal i laboral i per tant, això ha fet que baixés el ritme de lectura que ara, enretirat d’aquesta primera línia, ha tornat a recuperar novament. Què diríeu que passa, doncs? Doncs que aquest lector insaciable coneix una quantitat de dades, d’històries, de fets biogràfics, de cites i ha acumulat un nombre tal d’experiències vitals, que fan que el text de producció pròpia esdevingui ric, variat, rigorós, amè, atrevit i tan interessant com la conversa que s’hi pot mantenir.

Fa uns quants dies, quan vaig realitzar-li a Josep-Lluís Carod-Rovira (Cambrils, 1952),  aquesta entrevista i quan ja feia una bona estona que parlàvem, no me’n vaig poder estar de preguntar-li directament: “Josep-Lluís, em passaria hores i hores escoltant-te, com és que en saps tant?”.  I ell, amb molta calma, amb una veu serena i una mitja rialleta dibuixant-se per sota del seu bigoti espès, em va dir: “Perquè llegeixo molt. El que més m’agrada llegir són biografies, memòries, història i  poesia però a banda, al llarg de la meva vida he llegit íntegra, l’Enciclopèdia Catalana, l’Enciclopèdia de Mallorca, l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, el Diccionari Enciclopèdic d’Andorra i el Diccionari Biogràfic Rossellonès”.  La meva cara de sorpresa devia ser evident perquè a aquests cal afegir, els milers i milers de volums de tota mena i de tot gènere que han interessat a en Josep-Lluís Carod-Rovira al llarg de la seva vida.

Abans de començar a escriure cal haver llegit molt.  Tinc la convicció cada vegada més ferma, de la importància de la lectura en la formació de la individualitat de les persones sabent que, com diu un vers d’en Joan Margarit, “la llibertat és una llibreria”.  Res ens permet imaginar, somiar, viatjar, indignar-nos, commoure’ns, riure, somriure, imaginar, plorar, com la lectura.  Aleshores la lectura és un dels instruments més sòlids i eficaços d’interpel·lació de la vida humana i per tant, llegir, llegir, llegir, llegir, llegir, llegir, és de les millors coses que es poden fer en aquesta vida”, explica en Carod-Rovira.

Una afició que ve de lluny

En Josep-Lluís Carod-Rovira ho deixa molt clar: en el seu cas, el gust per la lectura i per l’escriptura van agafades de la mà i vénen de molt lluny.  “Sempre m’ha agradat molt escriure perquè sempre m’ha agradat molt llegir. Quan tenia 14 anys vaig guanyar i en castellà, el concurs de redacció de la Coca-cola.  Vaig quedar el primer de Tarragona i el segon de tot l’estat.  El premi va consistir en un viatge de 10 dies al Marroc que, a mitjan anys 60 era un altre món. Era viatjar a una altra època, conèixer una altra civilització.  Aquell viatge em va impactar molt”.

Allò que es perd per un cantó, potser es guanya per una altra banda.  La política catalana ha perdut l’orador més fi i brillant de les dues darreres dècades, però la cultura catalana ha guanyat un actiu de primera categoria, capaç i amb ganes, de rubricar pàgines inoblidables escrites en català.  “Quan vaig sortir del govern em vaig trobar davant l’ordinador, amb la pantalla en blanc i vaig començar a escriure, sense saber exactament què acabaria sortint.  Jo veia que escriuria alguna cosa sobre el Mediterrani, perquè tenia molt de material sobre el Marroc, Algèria, Tunis, Egipte, Malta, el Sàhara, i també, tot i que és un altre món, sobre Israel.  Aleshores vaig adonar-me que el món italià tenia entitat pròpia i vaig sentir ressonar la veu de l’amic Josep Solé i Barberà, la persona que anava al capdavant del PSUC i a la que jo vaig votar quan vaig votar per primera vegada l’any 1977 en les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, dient aquesta frase: “Els catalans som uns italians frustrats”.  De fet, l’havia mantingut desada a la calaixera de la memòria i a partir d’aquí vaig anar estirant el fil i en va sortir “La passió italiana”.

Obrint la calaixera de la memòria

Corria l’any 1973 i en Josep-Lluís Carod-Rovira, juntament amb altres personalitats com en Josep Solé i Barberà, en Jordi Carbonell, l’Antoni Gutiérrez Díaz, Guti, en Miquel Sellarès i en Jordi Sabartès, entre altres, estava tancat a la presó model de Barcelona per la seva manifesta oposició al règim franquista.  En un moment determinat i enmig del tedi de la presó, en Josep Solé i Barberà va dir “Els catalans som uns italians frustrats”.  La sentència, a priori, no sembla tenir més base que una conclusió de caràcter personal del propi Solé i Barberà, però en Carod-Rovira l’ha recordat per sempre més.

Li pregunto: és veritat que els catalans tenim aquesta frustració?.  “Això és el que opinava en Solé Barberà.  La nostra frustració pot venir de no acabar de ser el que som: catalans i no pas italians.  El que sí és cert és que tenim molts espais compartits amb el món italià a tots els nivells i últimament, vist el panorama polític que tenim, els espais de complicitat amb el món italià encara són més grans”.

I segueix explicant: “ Jo crec que hi ha l’univers llatí. Roma sobretot.  L’imperi romà ha estat un dels grans referents de la història mundial i dos trets bàsics, com són la llengua i el dret, ens vénen de Roma.  Roma és el món preitalià.  Però més enllà de les referències cultes, són molts els escriptors catalans que han viatjat a Roma i a Itàlia i s’han sentit atrets pel món italià, des de Josep Pla fins a Joan Francesc Mira, per exemple. En el llibre em permeto dir dues coses: una, que jo crec que aquesta connexió amb el món italià és més fàcil del Garraf per avall que del Garraf per amunt, amb l’excepció d’en Josep Pla que era empordanès, però les excepcions precisament hi són per confirmar la regla.  I l’altra, que crec que no hi ha una sola Itàlia. Per exemple, Barcelona seria com Milà, Tarragona seria una versió petita de Roma, Palma podria ser un Alguer a l’engròs i València, sense cap dubte, una barreja entre Nàpols i Palerm.  Però dit això, del Garraf per avall connectem més amb aquesta italianitat popular que és la mediterraneïtat en estat més pur: el sentit de festa al carrer, de llum, de color, de soroll, d’olors, del setrill damunt la taula, de quatre olives per picar amb una ampolla de vi negre, de l’esclat de les coloraines de la roba estesa als balcons, tot això ens ho fa molt més pròxim, com de casa”.

Una passió amb mirada nacional

La passió italiana” ofereix una visió de la relació catalanoitaliana amb una mirada nacional dirigida a la cultura catalana i als Països Catalans.  Així ho explica en Carod-Rovira: “El llibre està fonamentat sobre moltes hores viscudes en primera persona i en diversos llocs i sobre moltes hores llegides.  Vaig descobrir la literatura italiana tard, perquè aquí estàvem influïts per la literatura francesa.  Però em van captivar autors com Cesare Pavese, per exemple i després vaig continuar amb els principals autors italians”.

I segueix comentant: “Si alguna característica té el llibre és la mateixa que té l’autor, és a dir, que va absolutament per lliure i per tant, no es pot encasellar en un sol gènere.  No és un llibre de narrativa, ni d’assaig, ni de viatges, ni de prosa lírica, ni de memòries: és tot això barrejat. És un assaig ambulant perquè és un llibre que, a partir del viatge, permet mirar el país a distància.  En aquest cas, el món italià, amb uns ulls molt nacionals, molt catalans.  Escrivint aquest llibre he après i constatat moltes coses i com que en el fons sóc molt xafarder (com diem al Camp de Tarragona) i tinc molta curiositat per la vida, no m’estic d’anar d’un lloc a un altre i de passar d’una cita molt erudita a una altra de molt terrenal, procurant, això sí, no embafar el lector amb moltes dades ni amb grans citacions que poden ser un element dissuasori per a la lectura.  També m’he permès llicències lingüístiques com afegir moltes paraules pròpies del Camp de Tarragona i en particular de Cambrils, de Mallorca, de Girona… el patrimoni de la llengua és un tresor comú i per això m’he permès utilitzar-lo”.

La lectura de “La passió italiana” revela, per aquelles persones que no coneguin el seu autor o el coneguin malament,  un Carod-Rovira molt detallista, molt observador i amb un estil molt particular a l’hora d’escriure.  “En el llibre he volgut ensenyar una mica com sóc.  La vida té diverses dimensions que anem vivint i que ens van fent com som.   El context també hi ajuda molt i m’agrada descriure paisatges, ambients, persones, per això he gaudit molt fent retrats literaris de persones que en principi, sembla que no tinguin massa cosa en comú, des d’un dissenyador de moda com en Juste de Nin, a un personatge important en la nostra literatura com el pare Batllori, per exemple. Per tant, “La passió italiana” és una suma de moltes coses alhora, però totes en traeixen l’autoria des del primer moment”.

La importància de guanyar el Premi Octubre

La passió italiana” li ha servit a en Josep-Lluís Carod-Rovira per refermar-se en la convicció que té un lloc dins el món de la cultura, alçant-se amb el guardó del Premi Octubre 2012.

Per a mi ha estat molt important guanyar el Premi Octubre, en la mesura que em volia demostrar a mi mateix que de les dues potes sobre les quals basava la meva vida, la política i la cultura, després de deixar la política, la cultura seguia sent vigent.  En el meu cas, una no té sentit ni pot viure sense l’altra perquè es necessiten totes dues.  Per tant, si la meva aspiració política, que era ser president del meu país, em va portar a ser Vicepresident del Govern i no pas president com pretenia, ara m’havia de demostrar a mi mateix que era capaç de fer alguna aportació positiva al món de la cultura, presentant-me a un premi, i crec que aquest és el reconeixement d’una activitat en el món cultural, intel·lectual, literari, que a mi em satisfà molt, també perquè potser ajudi a molta gent a descobrir que hi ha un altre Carod-Rovira més enllà de la política.  Aquells que em coneixen saben que sóc un home de cultura amb un compromís polític i que continuo sent exactament això o si es vol, un polític amb un compromís amb la cultura. El premi em demostra a mi mateix que tinc un sentit en el món de la cultura i que no em cal la política per afermar-me en un espai de personalitat” .

Un llibre sorprenent amb històries poc conegudes

La lectura de “La passió italiana” desvela i posa al descobert la gran quantitat de detalls i d’històries que al llarg dels anys, ens han anat acostant, cada cop més, a catalans i a italians.  En aquest sentit, una de les històries que més m’ha cridat l’atenció és la passió que Pier Paolo Passolini sentia pel català.

Sí, aquest és un episodi interessant”, reconeix amb un mig somriure en Carod-Rovira.  “La mare de Pier Paolo Passolini era del Friül i per tant, parlava friülà i ell de petit, quan tenia 8 o 10 anys, feia versos en friülà.  Quan el canonge de Valls, Carles Cardó que era un canonge catalanista molt modern per la seva època, estava exiliat a Suïssa, primer per fugir de les primeres represàlies dels incontrolats al principi de la guerra i després perquè les seves conviccions democràtiques li impedien la convivència amb el franquisme, va trobar un catedràtic d’una universitat Suïssa que el va posar en contacte amb en Passolini dient-li “miri, aquest xicot l’interessarà”.  I efectivament, dues personalitats tan diverses com un canonge catòlic i un personatge com Passolini, van trobar un punt en comú que va ser l’amor per la llengua.  Llavors Passolini es va arribar a apassionar tant per la llengua catalana que junts van fer una antologia de la poesia catalana en italià, que va traduir el mateix Passolini i a la que en Carles Cardó va fer la revisió final.  Això demostra que els catalans i les catalanes no som prou conscients de la capacitat d’atracció i de seducció que té la nostra cultura i per això anem amb un cert complexament massa provincià.  Jo he tingut sempre molt clar que si la cultura catalana no ha tingut encara un Premi Nobel de Literatura és perquè aquesta cultura no té un Estat al darrere. Si fóssim un Estat, ja fa anys que l’hauríem tingut”.

Cansat de fer pedagogia

En un moment determinat del llibre, i seguint el fil del que parlàvem, en Carod-Rovira confessa que està cansat de fer pedagogia intentant que a fora ens entenguin.  Preguntat per aquesta qüestió, en Carod-Rovira comenta: “Un dia enmig d’un sopar, el cantant Raimon em va dir “no ho diguem més que a Espanya no ens entenen, que no ens comprenen.  No és que no ens entenguin, és que hi estan en contra”.  Per tant, jo crec que no és un tema d’incomprensió sinó de constatació d’una clara hostilitat.  Jo crec que aquest país ha perdut massa temps en la pedagogia externa volent explicar a Madrid què som i en canvi, si aquesta pedagogia l’haguéssim fet a l’interior del país, explicant que cada poble és amo del seu destí, potser les coses haurien anat d’una altra manera.  Però sobretot quan vas pel món, hi ha moments que cansa molt haver-se d’explicar constantment”.

Tot i que en Carod-Rovira vol deixar de parlar de política i es declara enretirat d’aquest món, segueixo preguntant-li el seu punt de vista pel que fa a la situació del nostre país avui.  “En aquest moment el nostre país té tres batalles i totes tres són simultànies. La primera és política i és la batalla d’institucionalitzar la realitat nacional de Catalunya.  Mai havíem estat tan a prop com ara de resoldre el plet nacional d’una forma més satisfactòria de com ho hem fet fins ara.  La segona batalla és específicament ideològica i és el fet de fer possible que aquest país tingui una esquerra nacional, que vulgui ser majoritària, i a qui no faci por governar.  Això encara ho tenim pendent.  La tercera batalla és més ètica i és la de la regeneració democràtica de l’acció pública per fer-la més europea, en el sentit que tots els països europeus democràtics tenen una batalla similar, la d’oxigenar, la de democratitzar la democràcia, com obrir portes, finestrons, porticons, perquè entri aire fresc, com enfocar la democràcia per resoldre els problemes del segle XXI: les possibilitats de les noves tecnologies, com fer que tot això quedi més clar, més modern; com la gent té més consciència política i com la gent sana, forma part de la quotidianitat; com s’arriba a la convicció que la política només pot ser salvada per la política mateixa.  Per mi són tres batalles simultànies i personalment, m’agradaria participar en totes tres, però sóc conscient que per fer això cal tenir partit i jo no en tinc.  Com he dit moltes vegades, sóc un català d’esquerres sense partit, però amb pàtria.  Per tant, ara prefereixo dedicar-me més a les qüestions culturals en les que em trobo molt còmode”.

Un moment feliç

Sense que digui res, només veient-lo, una s’adona que en Carod-Rovira està tranquil, dedicat a una tasca universitària que l’apassiona.  “És cert”, reconeix sense embuts, “Estic passant per una de les etapes de felicitat personal més destacades de la meva vida.  Estic molt bé personalment i familiarment.  Políticament ja és una altra cosa però penso que és bo que els que hem estat molt temps a la primera línia de la política, que hem robat tantes hores a la nostra vida personal i familiar, parem màquines i ens dediquem a viure perquè de vegades, la vida política té molt poc a veure amb la vida en sí.  En aquests moments em sento apassionat pel present i el futur del meu país, però no trobo gens a faltar estar a primera línia de la política i més aviat agraeixo, vist el que veig, estar-ne enretirat.  També pateixo, és cert, i penso: perquè ningú diu això? o com és que ningú diu allò?, però qui porten els temes són uns altres i per tant, s’ha de respectar”.

El món d’en Carod-Rovira

Li demano a en Josep-Lluís Carod-Rovira: si et poso al davant un full en blanc i et demano que em dibuixis el teu món, què em dibuixaries.  No s’ho pensa massa i em diu: “Una platja amb la mar al davant, la gent que m’estimo i un munt de llibres”.

I molta llum i molta vida.

Preneu-ne nota: “La passió italiana”: un llibre vivament recomanable.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació