Carme Guasch, vint anys després… i tot just comencem

Commemoració a Badalona d'una escriptora que sembla haver desaparegut del món literari

El passat mes de juny vam commemorar a l’Espai Betúlia de Badalona els vint anys de la desaparició de l’escriptora Carme Guasch, hi van participar Dolors Udina, Sam Abrams i Sílvia Soler, i els poetes Marcel Riera i Rodolfo del Hoyo ens van oferir la lectura d’una selecció de la poesia de Guasch. Reconec que malgrat ser un any tan atapeït d’efemèrides m’esperava alguna aportació més al respecte. Em permeto d’insistir, doncs, perquè els poetes, si ho són de debò, com és el cas, resulten imprescindibles.

Maria Antònia Oliver va escriure un article a propòsit de la mort de Rosa Leveroni amb un títol precís, Morir a l’agost (Avui, 9 d’agost), que no es va molestar a desgranar en l’article perquè l’evidència ho fa innecessari. Carme Guasch també ens va deixar un 22 d’agost. La modèstia de Rosa Leveroni, com la de Carme Guasch, les converteix en dues escriptores que han passat sigil·losament pel nostre món literari. Totes dues van conrear el conte a més de la poesia, i en el cas de Carme Guasch fins i tot va fer una incursió en la novel·la elegíaca i autobiogràfica amb Trena de de cendra (1984). Existeixen molts paral·lelismes entre aquestes dues escriptores, enamorades de l’Empordà, que canten fonamentalment a l’amor com tema central de la seva obra poètica. No obstant, Carme Guasch és una escriptora molt més completa del que fins ara ens ha fet veure la crítica literària, amb salvades excepcions. Però malauradament, per a la majoria de lectors l’escriptora empordanesa continua sent una gran desconeguda. Guasch es llicencià en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona (1945), i comença la seva carrera literària durant la dècada dels 50 com a integrant del grup poètic que envoltava la figura de Carles Fages de Climent, un dels homenatjats d’aquest any. A la seva Figueres natal era coneguda com una de les quatre cariàtides, títol que ostentava en companyia de Maria Àngels i Montserrat Vayreda, i Pilar Nierga. Va ser aleshores que comença a provar fortuna i obté els primers premis literaris en els certàmens poètics de Figueres (1959), Calella (1967), Olot (1969) i Manresa (1970). Posteriorment obtindrà premis importants de narrativa com el Narcís Oller (1987), i el Víctor Català (1988) per Situacions insulars. Prèviament, i com a conseqüència d’una formació castellanitzada, comença a escriure versos en castellà i fins i tot va arribar a ser inclosa en alguna antologia poètica editada a Sud-amèrica, però una forta consciència identitària la fa desistir d’aquest camí.

En total Carme Guasch va veure publicats en vida quatre poemaris, dos llibres de contes i una novel·la. Però a banda d’això, va ser professora de secundària, una activista cultural incansable i una defensora de la llengua i la cultura catalanes amb una idea clara de la feina que quedava per fer per recuperar aquell país de la seva infantesa, el que va quedar de l’altra banda de la derrota republicana, potser per això es dedicava a ensenyar llengua i literatura als adolescents badalonins. També va col·laborar amb una certa regularitat en la premsa, no només amb creació pròpia (contes i poemes), sinó també amb articles d’opinió que abracen un ampli espectre de temes: l’educació, la llengua, els drets de les dones, la cultura musical del país, el turisme, la literatura i un llarg etcètera, que no han estat mai estudiats ni recollits en volum. La seva darrera publicació és de l’any 1997, una distància que ja ens permet fer una valoració contrastada i que necessàriament haurà d’incorporar el conjunt de la seva obra perquè emergeixi la personalitat literària completa de l’escriptora. La seva Poesia completa va ser publicada per Columna el 2005, i naturalment ja està descatalogada.

Parafrasejant la mateixa Carme Guasch, en un treball sobre el músic Simó Gratacós, podríem dir que fou «tan íntegra i tan recta com el seu viure quotidià: cap concessió al mal gust, cap vanitat en el seu tarannà». Però la seva discreció no ens excusa de recuperar-la i reivindicar la seva obra perquè ocupi el lloc que li pertoca, i vint anys d’absència són suficients per donar un toc d’alerta i mirar de lluitar contra aquest sistema editorial trituradora que engoleix escriptors, i contra les inèrcies perverses d’un sistema literari que s’empassa la memòria de la literatura que suposadament hauria de preservar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació