Carles Rahola, afusellat per sediciós, rebel, antiespanyol i separatista

No cal excedir-se amb les comparacions. Però, en segons quina matèria, els símils són un caramel irresistible, temptador i inevitable. I sobretot, quan es parla de la figura de Carles Rahola i Llorens, intel·lectual i polític, que va esdevenir un motiu d’orgull a Girona. Quan les tropes franquistes van desfilar, victorioses, per la ciutat, una de les primeres coses que van fer va ser neteja. Era l’any 1939 quan van silenciar una veu cívica i humanista amb un estrident tret de rifle que va commocionar la població gironina.

El fet que Girona tingui un màrtir no és cap alegria. Però d’alguna manera, els casos més coneguts representen a tots aquells anònims represaliats. Vuitanta anys després de l’assassinat de Rahola, a la biblioteca gironina que porta el seu nom, i en el marc de la setmana periodística que també porta el seu nom, es recorda la seva contribució a la cultura i el seu tràgic final. La conversa, titulada «El delicte d’opinar» va tenir lloc dilluns passat, protagonitzada per la periodista i documentalista Cristina Masanés i els historiadors Xavier Carmaniu i Quim Nadal.

Masanés interroga: quina mena de final va tenir? La pregunta no és retòrica, perquè tant Nadal com Carmaniu coneixen al detall els últims dies de Rahola. De fet, Xavier Carmaniu va escriure l’any 2006 la biografia Carles Rahola, l’home civilitzat, una de les obres referents sobre la seva vida. Afirma que, a mesura que anava investigant, augmentava el respecte cap a tot el que suposava: “El seu afusellament va causar un gran impacte a la societat gironina de l’època”. Rahola va ser un humanista, un home de paraula i de lletres que intercanviava epístoles amb personatges com Joan Maragall, Josep Benet, Pompeu Fabra, Pau Casals, Narcís Oller, Prudenci Bertrana o Josep Pla. Una persona d’idees, embriagat per un “republicanisme a la francesa”, com descriu Quim Nadal. O “un intel·lectual en tot el seu significat”, que tenia un retrat de Napoleó a casa seva.

Ningú s’ho esperava. El van acusar perquè van un trobar un aval del seu germà, Darius Rahola, editor del diari L’autonomista, que li permetia tenir un aparell de ràdio a casa. Això va aixecar sospites, i a partir d’aquí estiren el fil fins a trobar tres articles en concret: “Refugis i jardins”, “Contra l’invasor” i “L’heroisme”. Considerat “inteligente y por tanto peligroso”, el van portar a un judici, on es demostra que la mecànica judicial franquista és impertorbable. La paradoxa està servida: els tribunals militars s’emparaven en la sacralització de la Llei. Anar-hi en contra et costava la vida, i la justícia s’utilitzava precisament per cometre la injustícia. Curiosament, per instaurar aquesta Llei, els franquistes en van fer caure una altra, enderrocant la República. Els colpistes van ser ells. Quim Nadal confirma que “els qui incompleixen la llei són els que van subvertir el govern legítim. Els fidels al govern democràtic i vigent van ser els represaliats injustament”. El consell de guerra sumaríssim va ser ràpid. Se’l van endur de matinada. El van matar al cementiri de la ciutat quan tenia 57 anys.

Adéu-siau, se’ns porten a matar

514. És fàcil dir-ho. És només una xifra. Però van ser cinc-cents catorze els afusellats per raons polítiques dins les tanques del cementiri gironí. Entre ells, Carles Rahola. El franquisme no avançava per guanyar la guerra, sinó que es va assegurar d’apilar cadàvers per fer net. Quim Nadal assegura que Rahola és el cas més sorprenent i notable, però no és l’únic. Molts altres van anar a parar directament a camps de concentració escampats per Europa, en obrir la frontera francesa. Ara fa 80 anys de l’acabament de la Guerra Civil, i l’inici de l’exili republicà. En aquest sentit, Xavier Carmaniu explica com, quan parlava amb testimonis sobre l’entrada franquista a Girona, alguns encara recordaven els camions carregats d’homes al carrer del Carme i com s’acomiadaven amb un estoic: “Adéu-siau, se’ns emporten a matar”.

Com comentava a l’inici de l’article, és complicat no establir connexions i relacionar la nostra era (respectant les distàncies) amb el viscut al final dels anys trenta. Sobre això, l’exalcalde de Girona no combrega amb una relació total amb els nostres dies: “Hi ha molts paral·lelismes amb l’actualitat, però aquests fets pertanyen a un capítol de la història que no admet símils”. I afegeix: “va ser un episodi d’un dramatisme il·limitat”. Carmaniu hi està d’acord, i afegeix que no és equiparable la repressió actual, que existeix, amb la d’aquella època.

Carmaniu recorda les paraules que va pronunciar Rahola en una conferència a l’Ateneu d’Igualada: “Escriure la història i escriure-la bé, perquè no es repeteixi”. Ah, però la història, quan vol, és capriciosa. Segons Carmaniu, a Rahola se’l va acusar dels delictes, entre altres, de rebel·lió militar, sedició i separatisme. No comparar es fa difícil. I, què passa quan algun dels pesos pesants de la política espanyola equipara un membre dels CDR amb la kale borroka, o un govern català amb el nazisme? Si es tracta de fer malabars amb els successos de la història i el present, permetem-nos el luxe de comparar, encara que sigui una mica.