Carles Miró. L’escorniflaire

Vaig conèixer en Carles Miró abans de saber que no existia. Jo acabava de publicar Escafarlata d'Empordà (2011) i patia aquell estat manicomial, propi de la xarxa, que consisteix a connectar-se moltes hores, a veure si t'ensabonen.

Vaig conèixer en Carles Miró abans de saber que no existia. Jo acabava de publicar Escafarlata d’Empordà (2011) i patia aquell estat manicomial, propi de la xarxa, que consisteix a connectar-se moltes hores, a veure si t’ensabonen. Va ser llavors quan el perfil Carles Miró a Twitter em va dedicar un parell de comentaris amables, i no sé com d’aquí vam passar al Facebook, o directament al mail, i al cap de poc ens presentaven de nit, a Barcelona, perquè teníem algun amic comú. Em va semblar un home tímid, però d’aquells que per doblegar la timidesa, bertranegen. També el vaig trobar endreçat, bon conversador, déu n’hi do de llegit, murri sense caure en l’humorisme —l’humorisme, xacra dels inadaptats socials. Vaig determinar, quan plegàvem, de matinada, que era un crític literari perspicaç –i una mica llunàtic–, i que de propina tenia molta informació sobre les obres i miracles de la constel·lació d’escriptors nostrats, vius o morts. És doncs que vaig conèixer un home tridimensional, prim, pàl·lid i molt divertit, però fins passats uns dies no vaig entendre que Carles Miró no existeix.

Un resum: el vaig investigar a la xarxa. Avui dia això és peremptori. La peixatera t’esmoca uns galls de sant Pere i en el trànsit et confessa com es diu, i arribant a casa n’escrius nom i cognoms a Google. Així m’assabentava que Carles Miró havia estat el primer bloguer català. Pel que fa a la literatura, a les xarxes vaig ensopegar amb el fet que li agradava dir als quatre vents tot allò que la capelleta escarneix en privat, i que sovint, si hi ha passat ell, un tema d’actualitat cultural pot quedar en terra cremada. Però també vaig adonar-me que domina el silencis. I vaig llegir algunes de les seves ressenyes, on hi treien el nas algunes fílies i moltes fòbies. I també vaig tirar de safareig intermitent, perquè sóc de poble i les enraonies són una manera com una altra d’ordenar el cosmos. Els que coneixien la versió física, me’n van dir de tots colors. Que si era temible, que si n’havia fetes de grosses. Finalment em vaig fornir d’un retrat robot del Carles Miró total, confegit a mitges entre el que ell m’havia explicat de viva veu i el que pol·linitzava amb el teclat, com una abella brunzidora que estop. I és llavors quan em vaig adonar que no existeix. L’home públic, en concret, és virtual. No és ni un home. Més aviat, el Carles Miró de les interfícies és un estat d’ànim, un estil, una melopea. Un tafaner digital. I l’home virtual no casa amb el motlle primigeni. Carles Miró és un dissociat.

Ens hem vist cinc vegades i en grup. Tothora de nit, sopant oli fregit en un tuguri basc el nom del qual mai no caic a recordar. I sempre hem plegat molt tard, abandonant-lo a la plaça de Catalunya on agafarà un autobús fantasma que el dugui a Terrassa —on diu que hi té el jaç. I tot plegat s’ha esdevingut amb l’home palpable. En paral·lel, l’home virtual ha seguit camins no sempre comprensibles. I ara l’entrevisto, no sé pas a quin dels dos. Per enfilar les preguntes només m’he basat en rumors, esqueles i memoràndums del retret. El qüestionari, és clar, li he enviat per correu.

Recordo quan vas deixar Twitter, que molts dels teus seguidors vam obrar un funeral virtual. Aleshores és quan vaig saber que això ja ho tens, d’entrar i sortir de la virtualitat, amb comiats multitudinaris i entrades de cavall sicilià. Per què vas d’aquest pal, i més essent el primer bloguer català de la història universal? Hom n’esperaria la calmosa saviesa del veterà…

No sé què vau fer en la meva absència. Això del primer bloguer no és gaire exacte, em sembla que vaig ser el segon, després d’una cosa que es deia El Forat, i comprendràs que venir després d’un forat rebaixa una mica els fums. És igual. Aquestes coses d’internet són gratuïtes, en tots els sentits de la paraula, i quan em saturo plego. És com si a l’estiu fan massa soroll al carrer, que pots fer dues coses: sortir a la finestra i posar-te a cridar tu també, cosa que no resol res, o tancar la finestra amb el perill de sufocar-te. És una metàfora una mica desgraciada, i més encara perquè fa temps que s’ha inventat l’aire condicionat i el doble vidre, però confio que s’entengui una mica. El més sensat és obrir i tancar quan tu vols educadament i no fent escarafalls, tens raó. L’únic que puc dir ara és el que diuen tots els addictes: jo controlo.

Vas guanyar el premi Documenta de novel·la, diuen, l’any 2001, amb un paper generacional força ben rebut per la crítica. I després, el silenci. Com és? Hauries estat l’Albert Forns, el Yannick Garcia del tombant de segle? O és que te’n van demanar una segona part, com fan ara amb els que debuten sota pal·li?

El llibre no era «generacional», això ho va posar l’editor a la contracoberta pensant que enredaria algú i per sort ningú en va fer cas fins que has arribat tu. Al marge d’això, els Yannick Garcia i l’Albert Forns em fa l’efecte que tenen les idees molt més clares del que jo les pogués tenir fa tretze anys. Si no vaig publicar res més, no és perquè no escrivís res sinó perquè no vaig saber escriure res que valgués la pena, i aquell llibret tampoc va ser gran cosa.

També diuen que vas provar de viure a Girona un temps, escrivint ressenyes a l’Avui o a El Punt, però que te’n van acomiadar després d’una columna on desvetllaves el final d’un llibre de Dan Brown? Que també ets l’inventor d’allò que ara en diuen spoiler?

Són coses diferents. Vaig viure a Girona uns tres anys perquè és on vivia la meva nòvia. Això no té res a veure amb les ressenyes, que van ser a El País i a l’Avui i que no donaven en absolut per viure. Feia de traductor freelance i feines semblants, com ara. I em sap greu dir-ho, però no he aconseguit que em facin fora de cap mitjà per cap article. És cert que en una ressenya d’un llibre de Dan Brown vaig explicar el final del llibre i algun membre del públic infantil ho va trobar molt lleig, però explicar el final d’una novel·la és una cosa molt normal, o almenys no insòlita, en altres llocs, i sobretot si ho fas per demostrar que el llibre està extraordinàriament mal fet em sembla que està justificat.

No sé si és veritat, però es comenta que has mantingut picabaralles amb crítics de renom. De quina tribu ets? Alguns et posen a mig camí entre la dels Guil·lamònids i la dels Galvanitzadors, per dir-ho en clau…

No cal ser un geni desxifrador per entendre’t. De crítics no en conec pràcticament a cap, si no és com a lector. Julià Guillamon està en una posició gens envejable, que és la de crític únic (de llibres catalans a La Vanguardia), ell és l’únic professional d’això, mentre que els altres són tots aficionats, gent que s’hi dedica a estones, quan un amic publica un llibre i coses així. Ser l’únic en qualsevol cosa carrega amb una responsabilitat que esclafa, i Guillamon sembla que ha quedat aplanat pel pes de la tiara papal i és incapaç d’aixecar el cap. El cas és que la crítica literària catalana sembla que pateix d’una disfunció (erèctil, diríem, si fóssim androcèntrics), però això no és problema de Guillamon sinó del fet que no hi hagi ningú més. Jordi Galves és, o era perquè ara sembla que no exerceix, un crític més temperamental, menys posseït de la pròpia gravetat. Però, com que ja he dit, el papat és únic; no hi ha cap cisma i per tant no té cap sentit alinear-se amb un o amb un altre. Jo preferiria un sistema més lliure, més airejat i que permetés no prendre’s les coses tan a la tremenda. Potser els catalans estem incapacitats per això.

Els catalans només? El TEMA ens ho resoldrà, això?

No només. La crítica a tot arreu està en crisi, com el nom indica. L’especificitat catalana potser seria que hi ha una tradició nefasta d’exigir als escriptors que siguin babaus. Això, com tantes coses, ja ho va dir Ferrater: la societat catalana exigeix als escriptors que siguin avorrits i babaus i que renunciïn a fer valdre els seus judicis estètics. Llavors si la capacitat crítica ja està capada en els mateixos escriptors, com si diguéssim, per defecte, i no hi ha individualitats prou fortes per rebel·lar-se contra això, la crítica que es pugui fer en diaris, que és gairebé una societat unipersonal com he dit, no pot pas anar gaire més lluny. Funcionem amb allò que en castellà se’n diu un «sistema de bombos mutuos», que com se sap és el sistema que es fa servir a la loteria de Reis. Aquest sistema funciona en la literatura espanyola i la catalana seria un subsistema provincial de l’espanyola. La independència cultural, que és la primera que m’interessa, ni hi és ni l’espero.

Vius de traduir i corregir. És una manera d’evitar d’escriure material propi? O amb les entrades al blog i les piulades supleixes el mono de parir lletra?

No crec que vagi així. Et trobes fent certes feines perquè, no sé per quin malentès, algú va creure que les podies fer bé, i no te n’adones i ja t’has passat quinze anys fent-les. Però no crec que traduir o arreglar els textos dels altres serveixi com a succedani de la grafomania, que és un vici universal. Explico com jo ho veig, jo, que no sé si és una perspectiva gaire compartida, però en fi. Hi ha un western de Clint Eastwood, Sense perdó, on un pistoler va pel món acompanyat del seu biògraf, un individu que escriu les seves proeses d’una manera novel·lesca, molt falsificada. En un poble detenen el pistoler i llavors pregunten a l’escriptor què fa ell, que no va armat ni res, i l’home respon: «No, jo escric…» I, com que la cosa passa en una altra època, li fan una pregunta lògica: «¿Cartes?» I ell diu: «No, llibres.» És un diàleg que es repeteix dues o tres vegades a la pel·lícula, i que en el seu context és graciós. Ara representa que tothom sap escriure, que hi ha pocs analfabets i que no cal recórrer a ningú perquè t’escrigui les cartes, els emails o el que sigui. Però resulta que la gent ja no es conforma a escriure a algú concret, no en tenen prou amb un sol destinatari conegut, sinó que a més a més volen escriure perquè els llegeixin els desconeguts, o sigui, la humanitat. El problema és que la humanitat no et respondrà mai; en canvi, una carta de vegades sí que te la contesten. Per posar-nos una mica cursis, totes les cartes —totes les que no són per fer un tràmit determinat— són cartes d’amor. Si tu escrius un email per dir a quina hora i a quin lloc quedes o per enviar un pressupost, estàs fent un tràmit. Si escrius cinc-centes paraules o mil per explicar com t’ha anat el dia, els problemes que tens amb la família o que has vist una pel·lícula que t’ha apassionat o t’ha posat negre, i ho envies a una persona que no tens a mà però que saps que et llegirà atentament i mirarà d’entendre’t, això que escrius és una carta d’amor. Es podria dir que estàs manifestant les teves necessitats d’expressar-te o comunicar-te amb un interlocutor, etcètera, però em sembla que és menys pretensiós i més clar dir que has escrit una carta d’amor. Naturalment, hi ha amors no correspostos. Però el que no farà ningú que no sigui un dement serà escriure deu cartes de mil paraules si no li responen. I aquesta part, aquest caràcter que té de més fàcilment objectivable l’escriptura, que fer el dement sigui més difícil, és el que m’interessa. I com que m’interessa, suposo que fatalment acabaré escrivint alguna cosa que no siguin cartes. Però la base són les cartes, i en general tota la comunicació directa amb les quatre persones amb qui d’una manera o altra estic en contacte pràcticament cada dia. Escriure, si no és una extensió d’això, no m’interessa.

Segons Amazon, tanmateix, has traduït força. Entre la traducció d’El llibre de la sal: l’única pedra consumible (Edicions 62) i El problema de Spinoza (Edicions de 1984), abans, entremig i després has grapejat molts autors. Amb quin et quedes? Irving? Carver?

Sens dubte Jennifer Egan. No hi ha cap altre autor que quedi tan bé a les fotos.

Linkedin i altres perfils teus no donen. Hi ha qui diu que ets del Pallars. Altres et fan de la Sénia en avall. T’han vist habitant ciutats mitjanes, transitant poblacions de les que s’estilen ran de la N-II. Ets una mena de Pynchon català, però en bloguer? A mi em consta que més d’un mataria per assabentar-se’n.

¿Què vol dir que no donen? No tinc Facebook. Tinc perfil a Linkedin, serveixi pel que serveixi, suposo que per res. Sóc d’un poble del Pallars que es diu Sellui (quinze habitants segons l’últim cens), he viscut gairebé sempre a Terrassa i algun veí encara em saluda. No tinc cap vocació de Pynchon, títol reservat a l’adorable Marta Rojals, que conservarà molts anys, espero. El que deu passar és que tu et prodigues molt en el quilòmetre quadrat de llibreries i actes paraliteraris i jo no. Ho evitava perquè si vas a aquests llocs acabes sortint a Núvol, i si no, com s’està comprovant, també.

La rumorologia també s’esplaia dient que el dilluns dia 24 de març presentes Els nois, d’en Toni Sala, publicat per la nova editorial de l’Eugènia Broggi (L’Altra). Hi seràs? A quina hora? Vull dir que la gent que t’ha mitificat, et podrà ni que sigui olorar?

Més que la rumorologia, és una agenda. Sí, avui es presenta Els nois de Toni Sala a la Laie de Pau Claris a les 19.30 i hi seré per interrogar l’autor i que s’expliqui una mica. Però el protagonista és ell o, si de cas, el seu llibre, que és bo. Olorar és opcional.

Creus que amb la pregunta anterior se’ns ha vist el llautó i que, de fet, tan sols hem contribuït a enfilar una dena més del rosari, del ridícul rosari que sovint es declama des del jardinet literari català?

Totalment.

Gràcies.

Ho hauries de tenir tot pagat. I no és cap oferta.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació