Capelletes

Fa molts anys que sóc lector dels suplements literaris dels diaris. Més encara: entre 1989 i 2009 vaig col·laborar de manera ininterrompuda en el suplement de l’Avui, una experiència inoblidable i de la qual em sento summament orgullós. No em sembla, doncs, que se’m pugui considerar gaire sospitós d’animadversió contra aquests elements que tant han ajudat a fer que la situació del llibre català tingui les característiques de quasi normalitat que ara té a casa nostra.

Em pregunto, però, si aquesta fórmula que ha donat tan bons resultats comença a mostrar signes d’esgotament. Ho diré sense embuts: crec que el fet de concentrar l’atenció cap a la literatura per mitjà d’unes pàgines especials de periodicitat setmanal demana ja un canvi de plantejament.

De la mateixa manera que les seccions diàries de Cultura i d’Espectacles acullen columnes on es comenten concerts, estrenes teatrals, programes de televisió o pel·lícules, la part dels suplements dedicada a crítica de llibres hauria d’estar integrada en el cos del diari. I, és clar, amb una freqüència si no diària almenys notablement superior a la setmanal.

Cal defugir el perill que les pàgines literàries acabin sent assimilades amb aquells suplements especials que en un moment o altre la majoria dels diaris encarten dedicats a l’aire condicionat, als vestits de núvia, al moble de metacrilat o al saló de torn de la Fira de Mostres. Unes pàgines que generalment els lectors eviten o arxiven directament a la paperera.

La crisi ha fet que molts suplements literaris s’aprimin i en aquest punt em sembla just reconèixer els mèrits dels respectius responsables per anar aguantant la tempesta amb la dignitat amb què ho fan. Admès això, però, insisteixo en la meva proposta.

Hi ha, a més a més, un fet que em sembla tan preocupant com la crisi i que reforça la idea de proposar una reconversió: un dels valors dels suplements literaris ha estat fins ara la credibilitat de les crítiques que publiquen; un altre, la varietat de la seva mirada vers la producció editorial de tots els territoris del nostre àmbit lingüístic. Doncs bé, d’un temps ençà em sembla detectar en els suplements un creixement poc dissimulat del seu paper com a tribuna promocional dels escriptors que col·laboren en els respectius diaris.

No vull entrar pas en detalls, el lector ja sap de què parlo i estic segur que tindrà una opinió feta. La meva, amb tots els respectes, és que no crec que aquesta tendència cap a l’endogàmia –la catalaníssima institució de la capelleta- sigui ara com ara la més recomanable; la que més ens convé, vaja.

Bloc de Joan Josep Isern: “Totxanes, totxos i maons”. Twitter: @joanjosepisern