Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Cap d’any masclista: crònica d’una nit horrorosa

Això és el que vaig dir a l'home abans d’empentar-lo

It’s not fun at all! Hòstia puta! It’s not fucking fun at all! 

Això és el que vaig dir a l’home abans d’empentar-lo. Era la nit de cap d’any, la meva germana i jo érem a la Plaça del Duomo de Milà i darrere nostre hi teníem dos italians alts, de gairebé dos metres, vestits amb jaqueta negra. Plovia i portaven la caputxa posada. La plaça estava plena i entre persona i persona hi havia pocs mil·límetres d’espai. Però tot i això, hi havia lloc suficient com per no haver de tenir ningú a sobre.

I teníem algú a sobre. De fet, teníem molta gent a sobre. Concretament, teníem molts homes a sobre. Per entrar havíem hagut de passar unes mesures de seguretat que asseguraven que ningú pogués accedir al centre amb cap artefacte que propiciés un atac terrorista. Tot i així, la nostra seguretat no estava garantida, perquè érem dones. I d’això ens en vam adonar tard.

– Agafa’t bé el bolso, que l’home d’aquí darrere sembla una mica estrany.
– Ostres, doncs darrere teu també n’hi ha un que fa mala espina… I està molt a prop, no?
– Mira, moguem-nos i així ens quedem tranquil·les.

Vaig agafar la mà de la meva germana i vam marxar uns quants metres enllà. Buf, ja està, feien por, vam comentar les dues. Aleshores ella es va girar, i em va dir que creia que venien cap a nosaltres. Efectivament. En qüestió de segons ja els tornàvem a tenir darrere. Casualitat? Per si de cas, vaig tornar a repetir a la meva germana que controlés el seu bolso, vaig tornar a agafar-la de la mà i vam tornar a moure’ns, aquest cop més lluny.

Ens seguien. Els tornàvem a tenir darrere. Clàudia, és que tornen a estar aquí, com pot ser, què fem. Mentre deia això, la meva germana es mossegava nerviosa el collaret i em mirava amb ulls de súplica. Vaig mirar els dos homes als ulls, volent-los dir que els havíem enganxat, que no ens robarien, que sabíem perfectament el que estaven fent. I em van veure, però no es van moure. Fins que al final, el sentiment d’impotència va ser tan gran que vaig explotar de ràbia.

Em vaig girar i vaig empentar un dels homes. El que tenia més a prop. Al meu cap hi passaven mil coses: Quin dret et penses que tens a fer-me sentir por?! De quina forma em veus com perquè creguis que tens la legitimitat d’apropar-te tant a mi, de fer-me sentir incòmoda i insegura, i de fer el mateix amb la meva germana?! És perquè som estrangeres?! És perquè som dones?! Qui collons et penses que ets?!

La velocitat dels meus pensaments i la ràbia pujant-me cos amunt, sumat a la incapacitat d’expressar-me en italià, em van fer tocar-lo i cridar molt fort: We’ve seen you! Stop following us! Go away! Però resulta que a l’home, el fet que l’empentés li va fer gràcia. Va somriure. I la imatge de les seves dents encara em va fer enfadar més, molt més.

It’s not fun at all! Hòstia puta! It’s not fucking fun at all!

Més tard, la meva germana em va dir que feia molta por. Jo. Que tenia els ulls molt oberts i que no parava de cridar. No recordo exactament què més els vaig dir, però l’altre home, el que jo no mirava, va fer un senyal amb la mà que indicava un “prou, tallem” i els dos van marxar. Un cop eren lluny, vaig començar a tremolar. Em tremolava tot: les cuixes, les mans. Ja està, ja s’ha acabat, vam comentar amb la meva bessona. I no era veritat.

No van haver de passar ni cinc minuts que ja tornàvem a tenir dos homes al costat. No eren els mateixos, però pretenien el mateix. O robar-nos o tocar-nos. Vaig pensar que no em faria res tornar a cridar. Ja havia vist que els altres havien marxat, per tant podia exclamar-me amb aquests espècimens també. Però el cos encara no se m’havia calmat, i la ràbia seguia in crescendo. Els nois –aquest cop joves i més baixets que nosaltres- cada cop eren més a prop. Sobretot a prop de la meva germana. Vaig dir-li que em canviés el lloc.

Aleshores, davant nostre van venir dues italianes. Devien rondar la trentena, anaven mudades i parlaven entre elles mentre feien cares d’incomprensió. Les vaig entendre perfectament: creien que dos homes les seguien i no sabien si era paranoia seva. Efectivament, pocs segons després vaig veure que arribaven silenciosament dos individus que es posaven també molt a prop seu. Les noies se’ls miraven i no sabien què fer. Mentrestant, els nostres seguien apropant-se cada cop més.

– Clàudia, un m’està tocant la cama. T’ho prometo, m’està tocant la cama, deu estar buscant la meva butxaca, però com que sóc alta la tinc més amunt i m’està tocant la cama. M’està tocant el cul!

Cadascú reacciona a la por com pot, i la meva germana es va quedar garratibada. No podia moure’s, només em mirava i em parlava, a punt de plorar. Vaig tornar a esclatar. Estava fora de mi. Em vaig encarar amb el nou carterista (que de fet, no sabem si volia robar-nos o només tocar-la), molt jove, probablement de la meva edat o una mica menys: devia rondar els vint anys. Ell també es va rebotar. Em va començar a cridar en italià, i jo només vaig entendre la paraula histèrica. “Sisisisisi”, el vaig respondre, mentre ell desfilava. No tinc ni puta idea de què dius, imbècil, però vés-te’n d’aquí.

No podia parar de cridar. I’m fed up with all of you!, els deia, i aleshores pensava que potser en anglès no m’entenien, i barrejava castellà i català, i pensava que en realitat era igual, que els decibels i el llenguatge no-verbal ja s’expressaven per si mateixos. Absolutament ningú va ajudar-nos. Ningú va dir res, ningú va preguntar si estàvem bé, ningú va ajudar-nos a fer fora aquells homes. Res. Les dues noies italianes del davant ens van mirar donant-nos les gràcies, i el seu carterista es va voler fer el simpàtic i em va dir:

Scusa, io non sono.

“No, clar!”, vaig etzibar-li, tornant a cridar, enfadada, irònica, farta. Vaig pensar que almenys les dues italianes havien vist que podien plantar-los cara, i que farien fora també els seus dos assetjadors. Però no van fer res. Van decidir marxar. Darrere seu, de forma descarada, van seguir-les un home i el noi que m’havia dit io non sono.

Vam discutir si marxar de la plaça. Si tornar a l’hotel i veure les campanades des de l’habitació. La sensació d’incomoditat era màxima, teníem el cos tens i els nervis a flor de pell, plovia, el concert previ ja no el gaudíem, no podíem parar de mirar els homes del nostre voltant amb desconfiança. I això era el més fort: tots els homes de la plaça estaven tranquils. O eren feliços, o estaven robant, o estaven assetjant dones. Els que no feien res, no patien: eren allà perquè volien, sols, amb amics o amb família, i s’ho estaven passant bé. Podien passar-s’ho bé.

Podien no parar-se a pensar si s’ho estaven passant bé. I això és un privilegi. Una ximpleria, una xorrada: Ei, estic despreocupat en un acte públic d’una plaça pública! Era obvi i ho vaig estar analitzant: els carteristes o assetjadors només anaven darrere les noies que estaven mínimament soles i no acompanyades per cap home. Pur masclisme: ens creien indefenses. I ho estàvem. Ningú ens ajudava. Per tant, l’única opció era que ens defenséssim nosaltres mateixes.

La sensació de malestar era enorme. I a Milà! Primer món! Europa! No vam marxar de la plaça. No vam marxar perquè nosaltres no estàvem fent res mal fet. Teníem el mateix dret a passar-nos-ho bé que qualsevol altra persona. Era cap d’any, estàvem de viatge, volíem veure l’entrada del 2018 al costat del Duomo i volíem tenir una bona entrada d’any.

No la vam tenir. I no diré “però almenys vam aprendre que”, perquè aquí no hi ha lliçó de vida. Aquí només hi ha por i mala llet. Va arribar el 2018, la gent es va abraçar i dos nous carteristes van apropar-se a nosaltres. Ja està, ja hem fet el que havíem de fer aquí. Vam marxar cap a l’hotel.

Podria acabar l’article dient que aquest 2018 desitjo la fi del sexisme, citant alguna frase maca, enllaçant una cançó. Però això no és cap trivialitat. I per tant, no estic aquí per desitjar res. Això no és una carta als reis, no és una esperança que queda a l’aire. Ni a Milà, ni a Barcelona, ni a l’altra punta de món, jo no haig de passar por, ni cridar, ni tremolar, ni empènyer ningú. És per això que no desitjo igualtat, l’exigeixo. Aquest 2018 i cada dia de la nostra vida. It’s not fucking fun at all. NO FA NI PUTA GRÀCIA.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació